L'activitat volcànica de la Garrotxa es va estendre fins fa només 8.300 anys

Un equip de recerca ha dut a terme un estudi sobre l'evolució paleoclimàtica, l'activitat volcànica i el seu impacte socioecològic al Camp Volcànic de la Garrotxa (Girona). Els resultats de l'estudi paleoambiental s'han publicat a les prestigioses revistes The Holocene i Scientific Reports. A l'estudi hi han participat la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Burgos, l'IPHES-CERCA, l'IDAEA-CSIC, la Universitat de València i la Universitat de Montpeller.
 
L'estudi, dut a terme sobre un sondeig de 14 metres de profunditat a la Vall d'en Bas (Girona), ha revelat dades molt interessants i inèdites sobre l'evolució paleoclimàtica i paleoambiental del Camp Volcànic de la Garrotxa i ha descobert que la seva activitat volcànica es va estendre fins fa només 8.300 anys (fins ara es pensava que el vulcanisme va cessar fa uns 13.000 anys), cosa que constitueix el vulcanisme més recent de tota la península Ibèrica.
 
“Ha estat possible documentar erupcions gairebé 5.000 anys més recents de les registrades fins ara a la zona, que eren considerades les més recents de la península Ibèrica, i s'ha pogut caracteritzar detalladament per primera vegada tant l'impacte social com ambiental que van tenir aquestes erupcions”, explica la investigadora del Departament de Prehistòria de la UAB Maria Saña, una de les principals autores de l'estudi.
 
Aquesta activitat volcànica va fer que diverses colades de lava obturessin la vall del riu Fluvià prop d'Olot i es formés un gran llac a la plana que avui dia es coneix com a Pla de les Preses. Els sediments que es van dipositar en aquest antic llac envoltat de volcans, que inclouen nombroses capes de cendres i lapil·li volcàniques, han estat estudiats per diferents especialistes mitjançant l'anàlisi d'indicadors sedimentaris, paleoclimàtics i biològics com la cronoestratigrafia, la sedimentologia, el pol·len, els ostracodes, les algues lacustres o les diatomees. Tot això ha fet possible reconstruir l'evolució paleoclimàtica dels darrers 13.000 anys del nord-est de la península Ibèrica, el vulcanisme de la Garrotxa i l'impacte d'aquestes erupcions als ecosistemes vegetals i lacustres, així com a les poblacions humanes mesolítiques de la zona.
 
La seqüència sedimentària del sondeig estudiat registra senyals locals i regionals relacionats amb la dinàmica geomorfològica, paleoclimatològica i volcànica del camp volcànic de la Garrotxa. Els indicadors geològics i biològics analitzats, els organismes aquàtics, el registre pol·línic, la sedimentologia i la geoquímica reporten principalment variacions hidrològiques locals, que s'han pogut relacionar amb les principals tendències climàtiques de l'Holocè i de finals del Pleistocè, inclosos diversos canvis climàtics abruptes que ofereixen pistes sobre els processos que es podrien desencadenar en el context de l'escalfament global actual.
 
A l'àrea més propera a la zona d'activitat volcànica (fins a 50 km) i durant els esdeveniments d'erupció volcànica, diferents processos com els fluxos de lava, el dipòsit de materials volcànics, la pluja de cendra, l'emanació de gasos i aerosols i fluxos piroclàstics i terratrèmols, van afectar la flora i la fauna (biorecursos), així com la qualitat de l'aire i de l'aigua, i van constituir un perill per a les poblacions humanes.
 
“Un dels objectius de la investigació ha estat avaluar les dinàmiques de neolitització a diverses àrees del Prepirineu oriental, entre elles la Garrotxa i en concret també a la Vall d'en Bas i a la vall del Llierca, l'àrea on s'han documentat les ocupacions mesolítiques contemporànies als episodis de vulcanisme”, destaca Maria Saña. En aquest sentit, i a partir de l'estudi de jaciments arqueològics propers, s'observa que les poblacions de caçadors-recol·lectors més properes van abandonar l'àrea temporalment durant els períodes d'alta activitat volcànica, per tornar després en èpoques de quietud, demostrant una alta capacitat de reorganització i adaptació. "L'abandó de la zona volcànica es podia produir durant centenars d'anys", concreta Saña.
 
Els treballs publicats mostren, amb gran detall, l'evolució paleoambiental del NE de la península ibèrica i l'impacte socioecològic del vulcanisme que va tenir lloc a la Garrotxa. A més, posen de manifest l'interès de desenvolupar investigacions paleoecològiques interdisciplinàries, que analitzin tots els processos involucrats en les transformacions del paisatge causades pel vulcanisme i que permetin una comprensió i un coneixement correctes de les seves repercussions.
 
Articles de referència:
 
Iriarte, E., Revelles, J., Finsinger, W., Mesquita-Joanes, F., Rodrigo, M.A., Burjachs, F., Expósito, I., Marti-Molist, J., Planagumà, Ll., Alcalde, G., Saña, M. (2023). Youngest Iberian Holocene volcanic eruptions and paleoenvironmental evolution of a barrier-paleolake in the Garrotxa Volcanic Field (NE Spain). The Holocene. https://journals.sagepub.com/doi/10.1177/09596836231169989
 
Revelles, J., Marti-Molist, J., Burjachs, F., Finsinger, W., Iriarte, E., Mesquita-Joanes, F., Pla-Rabes, S., Rodrigo, M.A., Alcalde, G., Saña, M. (2023). Socio-ecological impact of monogenetic volcanism in the La Garrotxa Volcanic Field (NE Iberia). Scientific Reports. https://www.nature.com/articles/