Alicia López: ''La pèrdua perinatal a Espanya es dona a 1 de cada 4 embarassos''

12/05/2020

L’Alicia és graduada en Psicologia de la UAB -Promoció 2015-2019-  i actualment estudia el Màster d’Intervenció Infanto-Juvenil per la UOC. L’Alicia va descobrir per Internet el cas de la Beatriz, una dona de Galícia que va patir una pèrdua perinatal i que no va rebre el suport psicològic adient per part de l’hospital. Al ser un problema generalitzat en l’àmbit estatal, l’estudiant de Psicologia va donar forma al seu Treball de Fi de Grau mitjançant la creació d’una guia protocol·lària d’acompanyament emocional quan es produeix una pèrdua perinatal.

 

Per què  vas decidir estudiar Psicologia?

Doncs no ho sé, suposo que sempre he tingut una mica la vocació per ajudar la gent, la branca que m’interessa més és la de Psicologia Infantil, en el moment de fer el TFG em va venir aquest tema al cap, que no té res a veure, però és un tema invisible i important.

 

Quan vas veure aquella web de signatures per visibilitzar la situació de la Beatriz (mare de Galícia que va perdre el seu fill en període perinatal), per què vas decidir triar aquest tema?

Doncs va ser com ‘amor a primera vista’, la notícia em va fer com un clip al cap, em vaig estar informant sobre el tema, em vaig adonar que la Beatriz no era ni la primera ni l’última. Fa anys que a Espanya hi ha un munt de persones que reclamen a la sanitat pública una gestió millor d’aquestes situacions i fins ara sembla que no s’ha fet res al respecte. Vaig pensar que aquí hi ha una necessitat i estaria bé donar-li veu, encara que sigui a partir d’un TFG universitari.

 

En la realització del treball vas poder esbrinar per què no hi ha un protocol establert d’acompanyament emocional per a les famílies que pateixen una pèrdua perinatal?

En primer lloc, jo crec que es tracta d’una falta de coneixement, la gent no s’imagina que això passi tan sovint. La pèrdua perinatal a Espanya es dona a 1 de cada 4 embarassos. La gent es pensa que no és per tant o que no hi ha dones o famílies suficients amb aquest problema, i per tant, que no és un problema que s’hagi de tractar.

En segon lloc també crec que és un problema de gestió de recursos. Ja ni parlem de la sanitat privada, però els hospitals més petits i amb menys recursos no es plantegen tenir una figura que acompanyi la família. Estaria bé tenir un o una persona formada en Psicologia Sanitària o algú del personal que tingui formació sobre el tema, tampoc cal invertir tant.

 

Hi ha diferència entre l’atenció a les mares i els pares? O entre les mares segons el període de gestació quan va patir la pèrdua?

Aquesta és una altra història. És molt important que es reconegui la pèrdua perinatal a totes les mares i pares, des del primer minut que aquests es defineixen com a tals. No pot ser que per estar de 20 setmanes, en comptes d’estar de 40, se’t digui: ’‘era molt d’hora’’. Aquesta mare i aquesta família ha estat amb aquest bebè 20  setmanes. El tema dels pares és una altra historia. La figura de la maternitat està molt idealitzada i el pare queda totalment en un segon pla. S’enfoca com: ‘’ara has de donar suport a la teva dona’’, quan ell també ha patit la pèrdua.

 

En la realització d’aquest treball has descobert tota una xarxa de solidaritat entre famílies...

Sí, ha estat molt reconfortant perquè on hi ha una necessitat que hauria de cobrir el nostre govern i les nostres institucions, apareixen un munt de mares, pares, infermeres, psicòlegs, llevadores, metges d’arreu d’Espanya... que treballen amb xarxa i alguns fins i tot  tenen contactes a Londres, que és molt pionera en aquest tema, o als Estats Units... Quan hi ha un cas d’una mare, d’un pare, d’una família que necessita suport doncs sempre s’hi pot arribar. I funciona d’una manera una mica “clandestina”, estaria molt bé que fos el mateix hospital o les mateixes institucions les que poguessin garantir aquest servei.

Hi ha alguns hospitals que tenen alguns protocols però no són oficials, d’altres hospitals simplement no realitzen aquest acompanyament. Tot i això, hi haurà algú solidari preparat per donar suport a aquesta família.

 

Una vegada acabat el treball, què ha canviat en tu respecte la teva manera de pensar?

Jo crec que eliminar prejudicis. Quan es pateix una pèrdua propera, per exemple d’una mare de 12 setmanes, el primer trimestre – el de més risc i el de més invisibilitat-, potser hem pensat: ‘‘ostres pobreta, però millor perdre’l ara que no més endavant’’ i això, al final, és un prejudici més. No és millor ara ni millor mai, és una cosa que passa, per desgràcia. No hi ha mai un bon moment perquè passi i cada família ho paeix a la seva manera.

Jo crec que cada dona, cada home, cada família ha de tenir el dret per decidir per si mateixos a definir-se com a pares i com a mares quan ells ho sentin. Perquè al final la resta de la societat no som qui per dir qui ha estat pare o mare i qui no.

Un exemple és la inexistència de les baixes de paternitat quan el fill neix mort o la inexistència de la baixa per les mares que han perdut la criatura abans dels 180 dies de la gestació. Ostres, això és una manera de dir a aquestes mares i pares que no existeixen!