"Mentre ens mantinguem com a éssers creatius i crítics, hi haurà esperança"
Ramin Jahanbegloo, defensor de la no violència guardonat amb el Premi de la Pau de l'Associació de NN.UU. a Espanya, va impartir la ponència "How to Democratize Democracies" en una taula rodona organitzada pel Consell Social de la UAB.
Bona part dels seus llibres són diàlegs amb altres pensadors com George Steiner o Isaiah Berlin. Què té de particular el diàleg com a forma de transmissió del coneixement?
El diàleg ha jugat un paper molt important en el meu pensament filosòfic. Les bases del diàleg que he mantingut amb persones de diferents cultures ha estat principalment el diàleg socràtic. Potser no obtens respostes definitives sinó apories, com als diàlegs platònics; el que realment importa són les preguntes. Era estudiant quan vaig escriure aquests llibres de diàlegs amb Steiner i Berlin, i després altres més breus amb Noam Chomsky, Jacques Derrida, Emmanuel Lévinas, Paul Ricoeur... Sempre hi havia preguntes en la meva ment i buscava la resposta en altres persones; però mai trobes les respostes definitives perquè no existeixen. Qüestionar és el més important per als humans: sense preguntes, no tenim llibertat, i sense llibertat, no tenim preguntes.
En un article seu, publicat a El País, deia que la decisió de Donald Trump de retirar-se de l'acord nuclear amb l'Iran augmenta el perill que hi hagi una guerra. Es veu així també a la societat iraniana?
Molta gent a la societat iraniana està preocupada sobre si l'Iran tindrà el mateix destí que l'Afganistan, l'Iraq, Síria o Líbia i es convertirà en un estat fallit. Un llunàtic en el poder, ja sigui als Estats Units, al Brasil o a l’Orient Mitjà, pot provocar molts desastres. Em preocupa perquè no vull veure l'Iran ficat en una guerra amb Israel o Aràbia Saudita, o en una guerra sectària entre wahhabites i xiïtes, o en una guerra en què s'involucrin els Estats Units. Iran ja està en part destruït ecològicament; amb una guerra, seria encara pitjor.
Quant fa que no viatja a l'Iran? Pot tornar amb normalitat, podrien tornar a detenir-lo?
Vaig deixar l'Iran fa deu anys, quan vaig sortir de presó. No he tornat perquè hi ha un procés contra mi i em podrien empresonar. Moltes persones, particularment intel·lectuals, corren aquest risc. I, si t’empresonen a l’Iran, no tens accés a un advocat i és molt difícil treure't de la garjola. Tinc molts amics que van tornar i han passat fins a dos anys entre reixes. I, de fet, ja no hi tinc molta família, per la qual cosa el meu contacte amb l'Iran és més aviat cultural.
Davant l'emergència de figures com Trump o Matteo Salvini, i davant de fenòmens com el Brexit i l'auge dels nacionalismes a Europa, què es pot fer per preservar els valors democràtics?
Necessitem una nova educació política i més maduresa perquè la ciutadania no voti als partits populistes. Sempre dic que hi ha "tres ces" que són ara predominants en moltes democràcies liberals: conservadorisme, complaença i conformisme. És molt perillós. Avui dia, sembla que hi hagi dictadors electes: presidents o primers ministres com Viktor Orbán que no han de retre comptes en absolut pel que fan. Però sí haurien de respondre a les nostres preguntes: per què tracten els refugiats com els tracten? Per què Recep Tayyip Erdogan acomiada 100.000 persones per una decisió política?
Hauríem de recuperar el concepte de la desobediència civil?
Els europeus i nord-americans tenen l'element de la desobediència en la seva cultura revolucionària: la revolució francesa, la revolució americana, la Magna charta Libertatum anglesa, la Guerra Civil espanyola i molts altres episodis de lluita contra les dictadures, els feixismes i l'opressió. Només les màquines estan incapacitades per desobeir: els humans, llevat que visquem en el 1984 orwellià, sabem que podem desobeir. L'important és ser rebel i pensar en termes de llibertat, no només en termes de sobirania i poder.
Semblem estar més comunicats que mai però potser som menys conscients, no creu?
Sempre dic que estem més connectats que mai però no interconnectats. Rebem una quantitat enorme d'informació a través de Facebook, Google, Yahoo, Instagram, Telegram, etc. Per a mi, el més important és la idea de patrimoni, i les generacions més joves desconeixen aquest concepte. Es consideren lliures de triar entre Ludwig van Beethoven i Gorillaz (la banda), i trien Gorillaz. I pensen que Gorillaz és com la novena simfonia de Beethoven, Così fan tutte o la cinquena de Mahler. Això és relativisme. Els joves no tenen bagatge cultural. Ara estic donant classes a l'Índia i veig que els alumnes indis no llegeixen clàssics: la Bíblia, Upanishad, Shakespeare, Dante... Explicava a The Decline of Civilization que, quan el patrimoni humà es perd, anem cap a una societat de "descivilització": una societat on tot és utilitari i instrumental, i l'educació i la política perden el seu sentit.
La no violència ha estat una estratègia eficaç? Quins resultats ha obtingut?
Estudis realitzats per molts politòlegs mostren que, en els últims cent anys, els moviments no violents han tingut més èxit que els violents. Moltes de les revolucions violentes han fracassat, han derivat en totalitarismes o règims dictatorials. Però els moviments no violents com el de l'Índia, el moviment a favor dels drets civils de Martin Luther King o la revolució tunisiana han aconseguit promoure la democràcia liberal i han estat capaços de mantenir la societat civil en la lluita pacífica contínua.
Tenen vigència les idees dels referents de la cultura de pau que vostè reivindica, com Martin Luther King, Mahatma Gandhi, Nelson Mandela o Khan Abdul Ghaffar Khan?
Sí, molta validesa, atès que vivim en un món més violent. Hem d'entendre per què persones com Gandhi o M.L. King condemnaven la violència: no només es tracta de religió sinó també de com els éssers humans poden reemplaçar la violència per l’empatia o l’amistat. En el món d'avui, quan encens la televisió o llegeixes les notícies, veus un munt de violència; els mitjans ofereixen notícies molt sensacionalistes. Hi va haver un temps en què no necessitàvem aquestes sensacions sinó empatia i sentiments. Per exemple, Germinal, d'Émile Zola, que tracta sobre miners en situacions difícils, genera molta empatia amb persones que pateixen. Quan la gent la llegia al segle XIX, connectava amb els personatges. El mateix passava amb Dostoievski o Tolstoi: per què Ana Karenina es llançava al tren?
Pot la veu de la universitat jugar un paper en defensa dels valors democràtics?
Sí, però la tragèdia és que les universitats d’arreu del món s'han convertit en fàbriques de diplomes. Els joves van a les universitats amb la idea d'obtenir un títol i només necessiten aprovar els seus exàmens, tenir bones notes i aconseguir una feina. La universitat no va d'això: originàriament, tracta sobre universitas -universalitat- i humanitas -humanitat-, de les quals parlaven els llatins com Ciceró. Quan surts de la universitat, t'has convertit en una persona instrumental, com en els Temps moderns de Charles Chaplin. Molt pocs es convertiran en escriptors, poetes o filòsofs. Els estudiants, arreu on imparteixo classes -al Canadà, als Estats Units, a l'Índia o aquí-, només volen seguir el pla d'estudis, i jo els dic que l'interessant està fora, en allò que tu tries llegir. Han de saber que Dylan Thomas, W.H. Auden, Jorge Luis Borges o Gabriel García Márquez són part del patrimoni humà.
És vostè més aviat optimista o pessimista pel que fa al futur humanitat?
Sóc molt pessimista perquè considero que la humanitat s'està tornant cada vegada més estúpida. Però sóc optimista en el sentit que l'ésser humà encara té la rebel·lia i el sentiment de la llibertat. D'altra banda, molta gent diu que no podem tenir sempre un Picasso o un Miró. No és veritat. Un exemple: Olivier Messiaen va compondre una òpera titulada Saint François d'Assise. Ja sap que Sant Francesc parlava amb els animals; en una entrevista, Messiaen va explicar que va anar al bosc per escoltar el cant dels ocells i traduir-lo a notes musicals. Aquesta és l'enorme capacitat creativa que encara tenim però necessitem saber com explotar-la: com convertir tot això en un "element de compassió", com diria Camus, en un element d'empatia que pugui canviar la vida d'altres persones. Mentre ens mantinguem com a éssers creatius i crítics, hi haurà esperança.