"Per a les tesis revisionistes, els moviments socials no són actors històrics"

26/03/2015

Luciana Soutelo, investigadora de l'Instituto de História Contemporânea de Lisboa i professora de la Universitat de Porto, ha realitzat un estudi comparat sobre les memòries de la Transició Espanyola i de la Revolució Portuguesa a través de la premsa dels respectius països. El passat 25 de març, va impartir el seminari "Memòries de la Revolució Portuguesa i de la Transició Espanyola a través de la premsa: un estudi comparat (1986 a 1994-1996)" a la Facultat de Filosofia i Lletres. La xerrada va ser organitzada pel Grup de Recerca Sobre l'Època Franquista (GREF-CEFID) i pel Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB.

Com es recorda la Revolució dels Clavells als mitjans de comunicació portuguesos?

El meu objectiu ha estat justament intentar comprendre les versions de la memòria que circulen a la societat; buscar diversos punts de vista, diaris amb orientacions dispars i comprendre les memòries de diferents cultures polítiques. Hi ha, des de mitjans dels anys noranta, un combat per la memòria a l'espai públic portuguès entre el que jo anomeno memòries antirevolucionàries o revisionistes i les memòries antirevisionistes. Principalment, a partir del vintè aniversari de la revolució, quan hi va haver una encesa polèmica.

Què va passar llavors?

El 1994, va provocar una gran indignació pública l'avenç dels discursos revisionistes tant sobre la dictadura com sobre la revolució. El motiu principal va ser el que les veus crítiques van cridar el "blanquejament" del salazarisme. Hi va haver, a partir d'aquell any, una irrupció de les memòries antirevisionistes, que ja existien des dels anys vuitanta però eren subterrànies: estaven arraconades en diaris de poca difusió, com el diari del Partit Comunista Portuguès (Avante!) o O diário, que també tenia una orientació propera al PCP.

Hi ha similituds entre l'evolució dels mitjans portuguesos i els espanyols en el tractament d'aquells anys?

El meu període d'estudi va de 1986 a 1994 (en el cas de Portugal, pel 20è aniversari de la revolució) i 1996 (en el cas d'Espanya, pel 60è aniversari de l'inici de la Guerra Civil). En aquest període, a Espanya, són hegemòniques les memòries de la reconciliació i la transició modèlica, que estan directament relacionades entre si i uneixen diferents cultures polítiques, des del centreesquerra fins a la dreta. A mitjans dels noranta, comencen a tenir més calat les memòries crítiques amb la transició, especialment presents en els nacionalismes perifèrics i les esquerres.

Al text A memória do 25 de Avril nos anos do cavaquismo: o desenvolvimento do revisionismo histórico através da imprensa (1985-1995) (Universidade do Porto), vostè explica que evolucionen en paral·lel l'auge del revisionisme històric i l'hegemonia del pensament neoliberal.

Sí, estan directament relacionats perquè el revisionisme històric pot ser definit com un conjunt de reavaluacions ètic-polítiques sobre diversos esdeveniments del segle XX, especialment experiències autoritàries i revolucionàries. Desconsideren els contextos històrics i representen cultures polítiques de dretes.

Exclusivament?

A Portugal, el revisionisme històric té una base molt àmplia, des del centreesquerra fins a l'extrema dreta. Molts sectors de l'esquerra moderada defensen les tesis revisionistes sobre el període revolucionari i sobre la descolonització. Reproven especialment els moviments socials i la radicalització revolucionària: per a les tesis revisionistes, els moviments socials no són actors històrics. O estan absents del relat, o se'ls considera manipulats per les forces polítiques i militars.

I a Espanya?

El cas espanyol és una mica diferent. El sorgiment del revisionisme històric a Espanya com a fenomen social es produeix a finals dels anys noranta i inicis del segle XXI. Les tesis revisionistes són pràcticament domini exclusiu de les cultures polítiques de dretes però, respecte la II república i el bàndol republicà a la Guerra Civil, de vegades són defensades també per cultures polítiques de centreesquerra. Per exemple: el 1992, amb motiu del centenari del naixement de Franco, El País va publicar un editorial que estava centrat en la crítica a la rehabilitació del franquisme però admetia també la possibilitat que, si l'altre bàndol hagués guanyat la guerra, tampoc haguéssim tingut una democràcia liberal. En aquest sentit, es pot identificar un paral·lelisme entre els temes de la II república espanyola i del període revolucionari portuguès com a assumptes més susceptibles a les interpretacions revisionistes.

Què té més pes en l'auge del revisionisme a la premsa, les informacions o els articles d'opinió?

Crec que els articles. En el cas espanyol, és molt clar. Però, en el període que estudio, a Espanya, el revisionisme no pot ser considerat encara com un fenomen social. En el cas portuguès, sí que ho és; i, encara que hi ha molts reportatges, els articles són també més nombrosos.

Creu que el creixent interès per la memòria històrica afavoreix que hi hagi un record menys mediatitzat de la revolució portuguesa i de la transició espanyola?

Al final del segle XX, hi ha una obsessió per la memòria que, en el cas portuguès, explota a mitjans dels noranta i, a Espanya, una mica després. Però no estic segura que aquest gran interès afavoreixi necessàriament el coneixement històric perquè hi ha un excés d'informació que no sempre és històricament fiable.

Més informació: Centre d'Estudis sobre Dictadures i Democràcies