"El Brexit no ha de posar en qüestió la coherència del projecte europeu"

Després d'ocupar altres responsabilitats a les institucions continentals, el tarragoní Xavier Prats és ara director general de Salut i Seguretat Alimentària de la Comissió Europea. El 4 de maig, va dissertar sobre el projecte europeu amb els estudiants de la Facultat de Dret.

11/05/2017

Xavier Prats, director general de Salut i Seguretat Alimentària de la Comissió Europea, va oferir una xerrada a la Facultat de Dret en un acte que va tenir lloc el 4 de maig passat. Els estudiants del centre van poder compartir les seves reflexions i preguntes sobre la situació i el futur del projecte europeu amb Prats, que acumula una dilatada experiència a les institucions de la Unió Europea. L'acte va ser organitzat per la Facultat i per l'Institut d'Estudis Europeus de la UAB, i conduït per Gregorio Garzón, catedràtic emèrit del Departament de Dret Públic i de Ciències Historicojurídiques.

La Unió Europea té una millor imatge a fora que a dins?

Sí, si per imatge entenem la comprensió del potencial de la Unió Europea i del seu sentit, així com de la importància de tenir una potència regional al continent. Com més lluny vas, més conscient ets que, a la resta del món, interessa que la UE tingui influència sobre la política internacional. Això no vol dir que tothom estigui impressionat. És molt difícil entendre, per exemple, la falta d'unitat en temes on, des d'una perspectiva global, hi ha un interès europeu comú. Però la lògica d'un govern europeu és evident: a Amèrica Llatina, tots miren el nostre model com quelcom que els interessaria fer.

Potser falta bastir una identitat europea.

L'error és pensar que has d'escollir entre identitat europea i nacional. Es tracta de veure com la identitat europea s'afegeix a les altres, les complementa i les millora. Això depèn dels temes i de la distància: per a mi, és molt més fàcil veure'm com a europeu des de Xangai que des de Barcelona perquè, des d'allà, veig que les diferències entre els europeus, en realitat, són mínimes.

Els joves s'estan allunyant del projecte europeu?

És difícil parlar de la joventut europea en general. En el fons, hi ha molta més similitud entre un jove i una persona gran que visquin tots dos a una ciutat gran a Europa que entre un jove que visqui a la ciutat i un altre jove que visqui a un poble petit. O entre un jove amb educació universitària i un altre sense. Hi ha països -en general, al sud d'Europa- on l'atur juvenil és un problema dramàtic; en canvi, a Alemanya, hi ha altres problemes. Així doncs, és difícil generalitzar però sí diria que, entre els joves, hi ha molts individus que viuen en un entorn d'exclusió i es senten naturalment distants d'Europa; però no perquè no els agradi la UE sinó perquè es senten distanciats de les seves pròpies societats.

Sempre s'ha dit que el programa Erasmus ha fomentat molt l'europeisme, què en pensa?

L'ha fomentat molt per vàries raons. Viatjar és bo i, per a un jove, és una experiència molt positiva, però l'ha promogut a més per un motiu que es coneix menys: Erasmus no és només un programa de mobilitat d'estudiants sinó també de professors i un instrument de col·laboració entre institucions.

Potser farien falta iniciatives com aquesta més enllà de l'àmbit universitari.

El 2020, Erasmus arribarà als cinc milions de persones; és molta gent, però no és tothom. Farien falta més exemples tan clars com aquest sobre què fa Europa per als ciutadans. Jo, ara, m'ocupo de salut i tenim una cosa que es diu les xarxes europees de referència per a malalties rares. A Europa, hi ha 7.000 malalties rares que afecten a trenta milions de persones, i no hi ha disciplina, hospital o país que pugui resoldre per sí sol aquest problema. Hem creat 24 xarxes europees de referència per als càncers rars, l'epilèpsia complexa, etc. Així, si a la teva família hi ha una persona amb una malaltia rara, Europa fa alguna cosa per tu: fa que es mogui el coneixement perquè tu no t'hagis de desplaçar. És un exemple molt tangible.

Deia a la conferència que Espanya és l'únic país de la Unió on no hi ha una força política euroescèptica. Per què creu que és així?

Hi ha molta gent descontenta amb Europa però, per diverses raons, no hi ha un rebuig. Una d'elles és que Espanya forma part del grup de països on Europa ha enviat molts fons. Això fa més tangible la contrapartida del fet d'estar a la UE; més que no pas a un país com Dinamarca, on has d'explicar a la gent que una part dels seus impostos, encara que sigui petita, ha d'anar a un altre país. A més, Europa sempre ha significat per a Espanya el fet de tornar legítimament al club de nacions democràtiques i civilitzades. I un altre factor molt important és que Espanya, durant molts anys, ha enviat gent a Europa: ha estat un país d'emigració fa només dues generacions. Entenem amb més claredat la solidaritat, el fet d'acollir gent que ve de fora. El conjunt d'aquestes idees fa que, per a Espanya, sigui molt difícil veure un futur sense Europa.

Quin impacte creu que tindrà el Brexit en el projecte europeu a la llarga?

Està molt clar que no serà bo ni per als britànics, ni per als 27. El Regne Unit és potser el país que durant més temps, i de manera més consistent, ha tingut dubtes sobre la pertinença al projecte europeu; però el Brexit no ha de posar en qüestió la coherència de tot el projecte europeu. Hi ha també un aspecte positiu: les dificultats del Brexit faran més evident la importància de coses que donem per fetes, com ara, la llibertat de circulació. Cap persona de menys de cinquanta anys no s'imagina haver de treure el passaport quan viatja per Europa. Ara, per exemple, el Brexit farà que s'hagi de construir un edifici a Calais per controlar els productes alimentaris que entren des del Regne Unit.

Quin paper pot jugar la universitat per enfortir el projecte europeu?

És difícil imaginar que, com més es consolidi la societat del coneixement, no tinguin un paper cada cop més important els principals distribuïdors de coneixement, que són les universitats i els sistemes educatius en general. L'educació, com altres àmbits, està vivint l'impacte de la globalització i de les transformacions tecnològiques i demogràfiques. Les institucions educatives han d'enfrontar-se al repte d'adaptar-se a necessitats diferents. No es tracta de posar-se al servei de les empreses, sinó al servei dels ciutadans. Per a mi, les universitats haurien de tenir un paper més important al debat públic sobre el futur de les nostres societats.

I la recerca?

Des de la meva feina quotidiana, tant en matèria de salut com de seguretat alimentària, em xoca molt veure com avança la ciència alhora que avança l'escepticisme sobre la ciència. Per exemple, pel que fa a les vacunes: no hi ha política pública més simple, clara, barata i eficaç que la vacunació. No obstant això, es qüestiona. L'escepticisme dels ciutadans respecte els poders constituïts s'aplica també a la ciència i això és molt perillós perquè perdem oportunitats i perquè, tot i que no tot es pot resoldre amb evidència científica, no tenim cap instrument millor. La universitat té un paper indispensable de propagació de la ciència com a sosteniment de la democràcia. L'opinió és lliure però, si la teva opinió és que la Terra és plana, la teva opinió és equivocada i no li hem de donar el mateix espai ni la mateixa credibilitat que a una opinió recolzada en la ciència.

 

Notícies relacionades

Totes les notícies