"No podem dir que vivim en una democràcia plena si tenim a gent que dorm al carrer. S'ha d'arreglar."

24/01/2023

En els darrers dotze anys, el nombre de gent que viu al carrer a Barcelona ha augmentat un 80%. A més, els experts diuen que les dades podrien ser encara més alarmants si poguéssim comptabilitzar totes les formes de sensellarisme.

Partint d’aquesta realitat, Alaadine Azzouzi Rahmouni va decidir estudiar la problemàtica de les persones sense llar i com informar-ne des dels mitjans de comunicació. El resultat és un reportatge novel·lat anomenat “Invisibles: els que ningú vol veure” que ha sigut guardonat pel premi Arcadi Oliveres als millors treballs de fi de grau de temàtiques de transformació per a la justícia global. El 5 de maig es farà l'acte d'entrega d’aquests premis, en el marc de la IV Jornada ApS de la UAB.

El treball està conformat per veus expertes, entitats socials i els testimonis en primera persona del sensellarisme.

Què us va motivar a l'hora d'escollir el tema del vostre TFG? 

Sabia que volia fer alguna cosa relacionada amb alguna temàtica social i desigualtat. Sempre m'havia interessat per fer reportatges sobre pel racisme i migracions, però volia sortir d'aquest tema. Justament vaig fer un reportatge per La Directa sobre el sensellarisme de Barcelona unes setmanes abans del TFG. El tema em va semblar molt dur i difícil, i me'n vaig sensibilitzar molt. La qüestió del sensellar a Barcelona és molt forta i invisibilitzada i ho volia conèixer més a fons. Estic molt content d'haver triat aquest tema. 

No hi ha més cec que el que no vol veure. Per què no volem veure als sensellar? 

Tenim les nostres consciències molt poc sensibilitzades amb els sensellar i quan passem pel seu costat deshumanitzem a la persona i no pensem què l'ha portat a viure això. Tendim a pensar que si una persona està al carrer és perquè s'ho ha buscat i ha fet alguna cosa malament a la vida i no pas que hi ha unes condicions estructurals de desigualtat. El sistema capitalista empeny a la gent a quedar-se sense casa i sense feina fins que acaben al carrer.

És cert que hi ha molta addicció al carrer i exclusió social, però el que més marca són els factors estructurals i no tant les causes personals perquè aquestes les podem tenir tots. Jo puc caure en l'addicció l'alcohol, però no per això acabaré al carrer. És la combinació entre factors personals i factors estructurals el que determina la causa. 

Mentrestant nosaltres ens complaem amb actes caritatius pensant que amb això n'hi ha prou. El que ha de canviar són les dinàmiques de la societat. No podem dir que vivim en una democràcia plena si tenim a gent que dorm al carrer. S'ha d'arreglar. 

Ha optat per fer un reportatge novel·lat. En què consisteix i perquè ha decidit aquest format? 

Em venia de gust fer-ho d'una manera narrativa, que no fos avorrit i que tingués un cert atractiu periodístic i literari. Crec que és un recurs xulo. Però també m'ha plantejat molts debats perquè la literatura té el risc de romanitzar una realitat que no fa gens de gràcia. He intentat ser molt curós a l'hora d'escriure la narració perquè si em passo de metàfores i sentiment estic banalitzant el patiment d'una gent que ha volgut parlar amb mi i que ho està passant malament. 

Quins acostumen a ser els erros dels mitjans de comunicació a l'hora d'abordar el sensellarisme?   

Responsabilitzar les persones d'haver-se quedat sense llar, un factor molt repetit en la cultura mediàtica; posar el focus en els factors personals i no en els estructurals, estigmatitzar la pobresa; utilitzar termes com vagabund, rodamon, paraules molt lletges que s'utilitzen als mitjans i no són positius... Aquests en són alguns, però n'hi ha més. 

Només un 10,7% de les persones sense llar a Barcelona són dones. Per què?   

Les dones es queden menys al carrer per estadística perquè accepten condicions molt extremes i cremen molts més vincles abans de quedar-se al carrer. Hi ha casos en què accepten viure amb maltractadors o tenir un sostre a canvi de sexe. Els seus recursos són lamentablement més extrems per fer front a la pobresa. Però tenir un sostre no significa que estiguis bé. No significa tenir una llar. 

Les situacions de sensellarisme de les dones són més invisibles, més difícils de quantificar. No tenen un habitatge estable ni una vida digna i les situacions que viuen passen de portes endins, en situacions de dominació i masclisme.

Tot i això, el que els espera al carrer és brutal. El 64% de les dones sensellar diu haver patit violència al carrer. Que no les veiem al carrer no vol dir que no estiguin en situacions difícils. Hi ha moltes relacions d'abusos en un context amb sostre. 

Més enllà de la violència física i verbal, els sensellar pateixen altres tipus de violència més díficils de veure. Ens pot donar algun exemple? 

Viure al carrer és estar exposat a múltiples violències: violència física com ara robatoris, baralles, agressions aporofòbiques; addiccions a les drogues per aguantar el que implica viure al carrer; agressions verbals, delictes d'odi com el cas de Rosario Endrinal que la van cremar viva en un caixer a Sarrià... També hi ha violència institucional, ja que des dels òrgans polítics potser no et donen l'estatus de sense llar i ni cap solució i molts problemes econòmics. La mitjana de quedar-se al carrer són tres anys segons fundació Arrels. És molt difícil sortir de la situació i es cronifica.  

Quin impacte ha tingut conèixer de tan a prop aquesta problemàtica amb els testimonis que recull? 

No és rellevant en tant que no soc el protagonista. Però ha confirmat unes tendències que ja pensava i que són molt complexes. És un drama social i no concebo que com a societat no hi estiguem donant resposta. Em genera un rebuig i dolor profund. Però no crec que sigui rellevant el que em pugui generar a mi sinó a les persones que ho pateixen. Els fot la vida. Posar fi al sensellarisme ha de ser una prioritat política amb més diners i més recursos. La solució està construïda: calen cases i que la gent tingui condicions de vida dignes. A altres països d'Europa s'estan implementant programes com Housing First de Finlàndia que han reduït els percentatges de sensellarisme. Crec que aquesta és la via a seguir. 

Què ha significat rebre aquest premi que reconeix el vostre treball? 

Evidentment, estic molt content que es pugui premiar la meva feina i més que hagi sigut per una feina dedicada a això, una qüestió tan invisibilitzada i tan important. És un honor que sigui el premi Arcadi Oliveres que per mi és un referent en tota la lluita pels drets socials.