El Diari ARA entrevista a Elena Garrido Gaitán, psicòloga forense del SPL

12/05/2023

Elena Garrido és doctora en psicologia, acreditaria en àmbit clínic i forense, s'encarrega d'elaborar els informes que serveixen per determinar si la víctima és creïble i si l'acusat és imputable i, per tant, pot anar a la presó. La professional, va respondre les següents preguntes.

 

Per què mata un assassí?

— Per motius molt diferents. La cultura audiovisual ens ha fet creure que hi ha una gran causa que explica perquè algú comet un crim, i que un gran investigador ho pot acabar descobrint. Això no és així. A la conducta violenta intervenen diferents motius.

 

Com decideixes si és o no imputable, si pot entrar a la presó?

— Distingim les conductes cognitives de les volitives. Cognitives vol dir que la persona sap què està passant. Les volitives vol dir que té el desig que aquell fet es produeixi. Segons aquestes variables, es decideix si una persona és imputable o no. O si és imputable, però s'ha d'aplicar algun atenuant. I això és important, no només pel costat judicial, sinó també per la intervenció psicòloga posterior.

 

Serveix fer teràpia?

- Sí, funciona. Res no és la panacea, però totes les estadístiques indiquen que baixa la possibilitat de reincidir tant en els programes que hi ha a les presons com en mesures penals alternatives. Per exemple, homes condemnats per violència masclista que en lloc de fer teràpia entren a un programa. Jo els dic de broma que els han condemnat al psicòleg.

 

I quina teràpia fas amb ells?

— Treballem sobre el rerefons ideològic de la persona, no sobre la conducta comesa: “Quina concepció tens de la dona i de la sexualitat? Per què reafirmes la virilitat des de l'hostilitat?” I aquest canvi fa que hi hagi unes taxes de reincidència molt més baixes. Ara bé, malauradament, hi haurà un percentatge que sí que reincidirà.

 

Arribes a empatitzar amb l'agressor?

—No, seria com validar la conducta violenta. Però sí que intentem conèixer la realitat d'aquella persona per veure per què va prendre aquella decisió i entendre com podem ajudar-lo a modificar algunes coses.

 

Un altre tòpic: qui comet un crim té un problema de salut mental?

—No, de cap manera. Les taxes de persones que cometen conducta violenta en nom de la salut mental, o de trastorns mentals greus, és baixíssima. El 2 o 3 per cent.

 

Per què tendim a pensar-ho?

— És molt més fàcil poder continuar dormint pensant això: “Se li va anar l'olla, està malalt”. Com si no hi hagués una història prèvia en aquella persona que anés portant indefectiblement cap a aquella presa de decisions errònia. Això passa normalment perquè com a societat, quan no entenem la conducta violenta, posem el focus en una explicació senzilla de l'autor. I immediatament després el que fem és analitzar la conducta de la víctima.

 

Per què?

— Perquè necessitem pensar que si ens passés una cosa semblant ens alliberaríem de riscos comportant-nos d'una manera diferent. “Això li ha passat perquè anava sola pel carrer” o “Això li ha passat perquè va conèixer un noi en una aplicació en línia i va anar a casa seva”. Però el delinqüent ha seleccionat la víctima per molts factors que no en són ni les característiques físiques ni com anava vestida.

 

Fas els informes també per dictaminar si una víctima és creïble. Amb què et trobes?

— El que ens trobem habitualment és que els problemes de salut mental amb víctimes funcionen a nivell longitudinal. Això vol dir que el que veus avui potser no és el mateix que té demà. Per això de vegades en surten víctimes i la gent pot dir: “Mira, se la veu bé”. I un informe psicològic conclou que està molt malament. Això és contradictori? Menteix? No, la seqüela és evolutiva i sabem que la gent evoluciona en el patiment.

 

I en els processos judicials se les revictimitza?

— Aquí és on veiem que la psicologia de vegades topa amb el món jurídic. Els tribunals, quan no tenen cap altra evidència (proves d'ADN, etc.), necessiten coherència interna del relat. És el que la justícia anomena la credibilitat de la víctima. Això vol dir que les fallades en el discurs han de poder ser explicables.

 

I això és possible?

—És que la nostra memòria no és perfecta. De fet, ara mateix tinc dificultats per recordar el camí que he fet per arribar aquí. No et sabria dir si hi havia un cotxe aparcat a la porta. La nostra memòria no està dissenyada per emmagatzemar tot allò que percebem, sinó que fa una selecció d'allò que considera útil. I la creença popular és que si un esdeveniment és molt traumàtic, ho recordaràs millor.

 

I no és veritat.

— No. Varia si en el moment de l'impacte has tingut un xoc traumàtic. És a dir, si el teu cervell —perquè no és una decisió voluntària— decideix quedar-se a la situació i patir-la i viure-la amb el dolor que comporta, és més probable que el record perduri. Però de vegades l'impacte del trauma és tan sever que es produeix un xoc traumàtic. És un fenomen dissociatiu: l'emoció o el pensament decideix marxar de tu perquè entén que no seràs capaç de suportar-lo. I sovint a les víctimes se'ls en va la part emocional. Estan vivint la situació però no tenen manera de plorar, no es defensen, tenen la sensació que no poden cridar. El problema és que la justícia necessita el record.

 

Això li va passar a la víctima de la Manada.

— Sí, i la justícia ha de comprendre la part emocional del fenomen. Perquè el teu cervell t'està dient: “Com et conec i potser no podràs amb això, t'ho trec temporalment”. Però compte, perquè nosaltres sabem que quan el cervell et treu una d'aquestes parts, quedes a deure. Torna amb el temps. Per això diem que la victimologia s‟ha d‟analitzar en l‟àmbit longitudinal. Perquè un dia pots veure una víctima sortint amb les amigues i amb aparença de fortalesa. I això no vol dir que estigui bé.

 

T'has trobat amb moltes víctimes que menteixen?

—No, no. El que ens acostumem a trobar són persones que poden ser considerades poc creïbles. I això vol dir que no tenen prou contundència en el terreny jurídic, no que allò que diguin no sigui veritat.

 

Has atès també casos de menors abusats a l'Associació Catalana per a la Infància Maltractada. Com arriben els nens?

— Tenim molts nens que no tenen una consciència clara del que ha passat i han de passar per un procés que anomenem resignificar, que vol dir repassar un episodi de la teva vida i donar-hi sentit. Això és el que fa que moltes víctimes que han patit violència a la infància decideixin denunciar a l'edat adulta. Perquè entenen que allò que feia l'avi, el pare o el mestre no era un joc.

 

I quan l´agressor no és l´agressor del nen, sinó l´agressor de la mare?

— Té un impacte severíssim sobre els nens. Tradicionalment es desvinculava una cosa i una altra. Com si un agressor pogués ser un bon pare. Això ja no és així. En termes generals, un maltractador no hauria de poder veure el fill.

 

Podeu trobar l’entrevista amb el següent enllaç