Fa 4 milions d’anys l'Àrtic gairebé no tenia gel

28/11/2014

Investigadors de la UAB, de la Universitat de Tromsø, a Noruega i de la Universitat de Plymouth al Regne Unit, han estudiat la tendència en l’extensió del gel de l’Oceà Àrtic entre fa 5,3 i 2,6 milions d’anys. Es tracta del darrer cop que la Terra ha experiment un període llarg de temps amb un clima, en promig, càlid, abans que les edats de gel comencessin a alternar amb períodes interglacials suaus com l'actual. Els investigadors han descobert que el casquet polar àrtic en el seu màxim, a l’hivern, no va ocupar la seva extensió present fins fa uns 2.6 milions d’anys. L’extensió de la coberta de gel a l’Àrtic era molt menor a l’actual fa entre quatre i cinc milions d’anys.

“L'objectiu del treball és entendre com serà el nostre planeta en les condicions d'escalfament global que es preveuen per a finals del segle XXI, i per això estudiem el clima de la Terra en el Pliocè, un període geològic de fa 2.5 a 5 milions d'anys" explica el professor de la UAB Antoni Rosell, co-autor de l'estudi  i investigador de laInstitució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, ICREA.

“En estudiar molècules de fòssils d’organismes microscòpics marins en els sediments del fons de l’oceà hem descobert que una bona part de l’oceà Àrtic era lliure de gel fins fa 4 milions d’anys”, destaca el primer signant de l’article, Jochen Knies, investigador al NGU i el Centre of Excellence CAGE (Centre for Arctic Gas Hydrate, Environment and Climate de la Universitat de Tromsø, la Arctic University of Norway).

L’evolució de l'extensió del gel de l`Àrtic ha estat sempre molt incerta. En aquest treball es mostra per primer cop com el gel de l’Oceà Àrtic es va formar abans que s’establissin les masses de gel continentals de l’hemisferi nord. Les dades són de gran interès, atès que l’escalfament actual està lligat a la desfeta de la coberta de gel de l’Oceà Àrtic. Els resultats es poden utilitzar com a una eina en la modelització del clima per mostrar quin tipus de clima podem esperar a finals del segle XXI i millorar els models climàtics de predicció actuals, que apunten a que al final d’aquest segle, l’Oceà Àrtic estarà totalment lliure de gel a l’estiu.

Per als investigadors, no hi ha cap dubte que aquesta recerca serà una de les eines de treball per elaborar els propers informes de l’IPCC (el Grup Intergovernamental d'Experts sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides).

La recerca s’han basat en les dades extretes dels sediments d’un pou excavat al fons marí al nord-oest d’Spitsbergen, l’illa més gran de l’arxipèlag d’Svalbard. Es va perforar gràcies al projecte IODP (International Ocean Drilling Programme)  que des de fa dècades que estudia els sediments dels fons marins amb finalitats científiques. A partir de l’anàlisi química de les restes fòssils d’unes algues microscòpiques que viuen al gel, i de microorganismes de l'aigua, els investigadors van poder resseguir les variacions en les condicions ambientals al llarg del temps i conèixer amb precisió quan va arribar el gel a aquella zona concreta dels oceans.

Els investigadors pensen que el creixement de la capa de gel fins fa 2,6 milions d’anys va ser deguda, en part, a canvis en els corrents oceànics i l’ascens de gran masses continentals que va succeir en aquell període. Els canvis en les altituds en moltes parts de l’Àrtic, incloent Svalbard i Groenlandia, amb l’acumulació de gel, van estimular la distribució del gel també a la superfície del mar. A més, es va obrir l’estret de Bering entre Amèrica i Rússia i es va tancar el Canal de Panamà a Amèrica central, i això va comportar un gran increment d’aigua freda a l’Àrtic que també va facilitar la formació de més gel a l’Oceà Àrtic.

La recerca, publicada a Nature Communications, és fruit d’una col·laboració internacional de l’NGU, la Universitat de Tromsø (Arctic University of Norway), la Universitat de Plymouth, i la Universitat Autònoma de Barcelona.