Sala de premsa Premsa i mitjans

Un alliberament massiu de CO2 dels oceans va afavorir la fi de la darrera glaciació

Buc Oceanogràfic Joides Resolution
Buc oceanogràfic Joides Resolution. Fotografia de William Crawford, IODP/TAMU
Una recerca de la UAB, la Universitat de Southampton y l'Australian National University, publicada a Nature, mostra que el final de l’últim període glacial, fa uns 15.000 anys, va coincidir amb l’alliberament de grans quantitats del CO2 emmagatzemat als oceans de l’hemisferi sud. 

12/02/2015

Els nivells atmosfèrics de CO2 fluctuen entre unes 185 parts per milió (ppm), al llarg dels períodes glacials, i unes 280 ppm en els períodes interglacials, més càlids. L’estudimostra que el carboni emmagatzemat al fons dels oceans de l’hemisferi sud va ser alliberat a l’atmosfera coincidint amb el final de la darrera època glacial, fa uns 15.000 anys, tot provocant un augment de les concentracions de CO2 i un increment global de les temperatures.
 
La descoberta aporta nous coneixements sobre com els oceans influeixen en el cicle del carboni i en el canvi climàtic. Els oceans emmagatzemen unes 60 vegades més carboni que l’atmosfera, però aquest carboni pot ser intercanviat ràpidament, en termes “geològics”, amb l’atmosfera.
 
El doctor Miguel Ángel Martínez Botí, investigador de la Universitat de Southampton (Regne Unit) i codirector de l’estudi, afirma que “la magnitud i velocitat d’aquestes variacions periòdiques en el CO2 atmosfèric al llarg dels cicles glacials suggereix que els canvis en l’emmagatzematge de carboni als oceans influeixen de manera important a les variacions naturals del CO2 atmosfèric”.
 
L’altre codirector de l’estudi, l’investigador de l’Australian National University (ANU) i antic investigador de l’ICTA (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals) de la UAB, Gianluca Marino, destaca que “s’han trobat concentracions molt elevades de CO2 dissolt a les aigües superficials de l’Oceà Atlàntic Sud i del Pacífic Est que coincideixen amb increments al CO2 atmosfèric al final de la darrera era glacial, la qual cosa suggereix que aquestes regions actuen com a fonts de CO2 de l’atmosfera. Les nostres descobertes donen suport a la teoria que afirma que una sèrie de processos que operen al sector sud dels oceans Atlàntic, Pacífic i Índic, la regió anomenada Oceà Sud, van canviar les quantitats de carboni emmagatzemat a les aigües més profundes. Quan la comunicació entre aquestes aigües i l’atmosfera és limitada, el carboni queda bloquejat a les zones abissals, lluny de l’atmosfera, durant tot el període glacial. I als períodes interglacials càlids passa tot el contrari.”
 
Per arribar a aquestes conclusions, l’equip internacional ha calculat el contingut en carboni de les aigües superficials al llarg dels segles mitjançant l’estudi de la composició química de les closques calcàries d’antics organismes marins que habitaven la superfície de l’oceà fa milers d’anys, i que ara jeuen sota el llit marí. Els investigadors van analitzar centenars de petits organismes recollits en dues campanyes: en un punt de l’Oceà Atlàntic Sud a mig camí entre el Cap d’Hornos i el Cap de Bona Esperança, a 3800 metres de profunditat, durant una campanya del buc oceanogràfic Polarstern; i davant la costa de l’Equador, a una fondària de 2200 metres, a bord del buc oceanogràfic Joides Resolution de l’International Ocean Discovery Program.

Gavin Foster, coautor de la recerca i investigador de la Universitat de Southampton, comenta: “de la mateixa manera que els oceans han emmagatzemat al voltant del 30% de les emissions de combustibles fòssils generats per la nostra activitat al llarg dels darrers 100 anys, aquestes noves dades confirmen que les variacions naturals del CO2 atmosfèric entre els diferents períodes glacials i interglacials són provocades per grans canvis en la quantitat de carboni emmagatzemat als oceans.”
 
Per a Patrizia Ziveri, professora d’investigació ICREA a l’ICTA de la UAB i coautora de la recerca, “aquests resultats ajudaran a entendre millor la dinàmica de l’acumulació de CO2 generat per l’ésser humà a l’atmosfera, atès que l’oceà és un important embornal de carboni i la reserva més gran d’aquest element de tot el planeta”.
 
Mentre que aquests nous resultats donen suport a un paper primordial dels processos a l’Oceà Sud en aquests cicles naturals, els científics adverteixen que encara no es coneix l’història completa, la resta de processos que operen a altres parts de l’oceà, com pot ser el Pacífic Nord, i que podrien tenir també un paper important en la variació del CO2 atmosfèric.