Cultura i lideratge local: la clau de l'educació ambiental en àrees biodiverses
És imprescindible descolonitzar les iniciatives d'educació ambiental implementades en regions de gran riquesa biològica, en lloc de continuar aplicant models occidentals que ignoren la cultura local, i desvinculant la protecció de la naturalesa del lideratge comunitari, segons una recerca internacional en la qual ha participat l'ICTA-UAB.
L'estudi analitza 61 projectes educatius a Madagascar amb l'objectiu de demostrar com l'ús d'enfocaments bioculturals -aquells que integren els sabers ancestrals i les realitats quotidianes de la població local- poden ajudar a descolonitzar l'educació ambiental i adoptar models de conservació socialment justos.
El treball posa en evidència un desequilibri paradoxal en el territori malgaix. Madagascar és un país prioritari per a la conservació mundial a causa de la seva gran riquesa d'espècies. A més, les comunitats locals malgaixes mantenen vincles intergeneracionals amb la naturalesa, a través dels seus mitjans de subsistència, les seves identitats culturals, les seves cosmovisions, les seves institucions i els seus coneixements ecològics. Encara que la immensa majoria dels programes ambientals analitzats s'imparteixen en la llengua autòctona, així com en els dialectes locals per a generar confiança i facilitar la comprensió, la cultura de la població queda pràcticament exclosa dels continguts educatius. “La majoria d'iniciatives se centren en temes ecològics i mediambientals, com la biodiversitat i la reforestació, responent probablement als interessos dels finançadors. Per contra, pocs projectes inclouen aspectes culturals com les normes socials, els tabús comunitaris o la medicina tradicional”, explica Aina Brias -Guinart, investigadora postdoctoral en la Universitat de Hèlsinki i primera autora de l'estudi.
De moment, pràctiques culturals com l'agricultura tradicional solen ser presentades com a pràctiques bàsicament destructives, en lloc de buscar punts de trobada entre el patrimoni cultural i la protecció de l'entorn. “Pràctiques agrícoles de subsistència com l'ús del foc, conegut localment com tavy, solen criminalitzar-se en els continguts formatius de programes d'educació ambiental, assenyalant a la població local com la principal amenaça per a la biodiversitat local en lloc de reconèixer els seus sabers sobre la gestió sostenible dels recursos”, indica Álvaro Fernández-Llamazares, investigador del *ICTA-UAB i coautor de l'estudi.
En matèria de governança, la recerca revela que les comunitats locals continuen relegades a un paper passiu, actuant com a participants o assistents en les activitats. Molt pocs projectes involucren a les comunitats en la seva fase de disseny, i només una minoria els atorga rols de lideratge, que recau en organitzacions externes. Fins i tot les excursions a zones naturals acostumen a reproduir la visió colonial d'una naturalesa verge i idíl·lica, aïllada de la vida diària i de les necessitats de subsistència dels qui habiten el territori. “Descolonitzar l'educació ambiental implica redissenyar els programes des de l'origen, incorporant als ancians, líders espirituals i savis locals no com a mers espectadors, sinó com a educadors en igualtat de condicions amb els docents formals”, afegeix Brias-Guinart.
L'equip científic suggereix adoptar un marc pedagògic biocultural que reconegui els vincles entre la cultura i la naturalesa. L'estudi defensa la necessitat de substituir l'ensenyament unidireccional per aliances genuïnes en les quals les comunitats locals deixin de ser simples receptores de missatges ambientalistes i es converteixin en coautores i líders actives en la gestió del seu propi patrimoni natural i cultural. “Cal recórrer a les pedagogia locals a través de l'ús de la narrativa oral, la música, la dansa o les cerimònies vinculades a les estacions de l'any, així com de transcendir la consulta comunitària puntual per a donar pas a un veritable lideratge local”, indica Fernández-Llamazares, qui recorda que garantir que participin en la presa de decisions sobre els seus territoris permet passar d'un model d'educació imposat a una eina d'emancipació que enforteixi els seus drets, la seva autonomia i el seu llegat biocultural.
Article de referència: Brias-Guinart, A., Fernandez-Llamazares, ´ A., Ramamonjisoa, B., Razafindravony, L., Reibelt, L. M., Rojosoanotahina, C. J., & Cabeza, M. (2026). Towards biocultural approaches to environmental education—Evidence from Madagascar. Conservation Science and Practice, 8(10), e70400. https://doi.org/10.1111/csp2.70400