"Un fotoperiodista ha de tenir molta curiositat i una bona sola de sabata."

17/04/2023

Xavier Cervera és professor associat de la facultat i fotoperiodista de La Vanguardia. Ha viatjat per més de cinquanta països, publicant a The Guardian, Observer, The Times, The Independent, Time, The Washington Post, Der Spiegel, Libération o Clarín i ha col·laborat amb ONG i fundacions com Òptics X Món, MSF, Oxfam Intermon o Open Society Foundation.

El mes passat va ser nomenat Redactor en Cap de Fotografia i Documentació a La Vanguardia. Però el camí no ha sigut fàcil. Quan tenia 18 anys i havia de triar la carrera, els seus pares no li van deixar estudiar fotografia. Era de bohemis, amb un sou irregular i li van dir que fes una carrera com déu mana. Després de 3 anys fent estadística va trobar una oportunitat al diari: la UPC havia creat els primers estudis de fotografia d'Espanya. L’única condició que li van posar per canviar-se de carrera va ser aprovar el primer curs d’estadística, ja que tenia una assignatura suspesa. Un any després estava a Irlanda del Nord a un camp de treball per cobrir el conflicte entre protestants i catòlics. 

Com es va introduir al fotoperiodisme de forma professional? 

L’estada a Irlanda em va servir per entrar en un càsting de fotògrafs per anar a Bòsnia mig any després de la Guerra dels Balcans. Les fotografies del conflicte d'Irlanda em van donar avantatge i em van agafar. D'aquí van sortir les primeres imatges que vaig publicar, tant al Periòdic com a La Vanguardia. Gràcies a elles el professor del tribunal de final de carrera, en Juan Bautista Hernández, professor d’aquesta facultat, em va posar la millor nota. Això em va permetre triar destí amb la beca Erasmus i anar a Londres, on vaig fer el pas de la vida acadèmica a la vida professional com a fotògraf corresponsal per a mitjans com La Vanguardia i El Periódico. 

El fotoperiodisme és un món de fàcil accés? 

És un món de fàcil accés, perquè tothom pot tenir accés a una càmera. Si vols ser metge has de passar per una carrera, MIR, oposicions... Una cosa bona de la fotografia és que és molt democràtic: tens una càmera i et pots trobar qualsevol cosa pel carrer que sigui notícia. El més difícil és tenir regularitat. 

Què és el que més t'apassiona del fotoperiodisme? 

Uneix diferents conceptes en un de sol. Coneixes persones que en una altra professió és impossible. Des de toxicòmans a Can Tunis fins a retratar el Príncipe Felipe a la Zarzuela. En un vessant més informativa o artística pots expressar curiositats que tens en diferents àmbits de la vida. És molt vocacional perquè no has d'estar tancat en un despatx, sinó que cada dia coneixes coses diverses, interessants i sorprenents. 

Quina és la feina d'un redactor en cap de fotografia? 

La funció que tinc és coordinar la secció de fotografia i documentació. Som 10 persones en plantilla i una empresa externalitzada on també hi ha fotògrafs. Hi ha encàrrecs donats de més de 20 seccions del diari i hi ha produccions pròpies. Des de la secció de fotografia sorgeixen idees i es proposen seccions i si donen el vistiplau, es tiren endavant. 

Fins a quin punt una fotografia determina la manera en què llegim aquesta notícia? 

S'intenta que el lector tingui elements perquè es pugui formar la seva pròpia opinió. En el nostre diari intentem ser neutrals i arbitraris. Si en una manifestació hi ha aldarulls, ens hem de plantejar si són representatius de la manifestació. Cada tarda quan fem reunió amb direcció per elegir la fotografia de portada podem haver vist unes 3000 fotografies. Ahir un tema important eren les manifestacions d'Israel contra Nettanyahu. Hi va haver aldarulls? Sí, però vam triar una fotografia amb banderes amb l'estrella de David i un rètol que diu "Govern Feixista", perquè està intentant modificar una llei d'una manera autòcrata i això és el que volíem destacar. 

De vegades els mitjans posen fotografies no representatives però cridaneres per guanyar més clics. 

Això dels clics pot ser pan para hoy, y hambre para mañana. Un diari no pot perdre el seu full de ruta pels clics. A llarg plaç, l'important pels diaris grans són les subscripcions, no els clics. Hi ha un debat entre clics i subscripcions, però les subscripcions són un reflex de la qualitat del diari. 

Què té més força per tu, la fotografia o la paraula? 

Vull pensar que el casament entre dues coses dona la força. Quan La Vanguardia va néixer no hi havia cap foto. De mica en mica la impremta va millorar fins a arribar a la foto en color. La imatge cada cop té més importància. De vegades es tria una foto en funció del titular i a la inversa. S'ha de buscar un consens perquè la pàgina tingui la màxima força possible. 

Ha viatjat per més de 40 països. Com és viure lluny de casa i sense un lloc fix? 

El més llarg que he estat fora de casa va ser a Londres durant 3 anys. Tenia ganes d'aprendre, tan l'idioma com de coneixements fotogràfics i periodístics. Estàs lluny de casa, però aprens coses noves cada dia. A l'època de Londres vaig conèixer a una parella de xinesos d'Honk Kong i em van fer padrí del seu fill quan va néixer i ara tinc un fillol de 16 anys a Hong Kong. Això m'ha fet viatjar per la Xina dos o tres cops. Hi ha fotoperiodistes que tenen moltes ganes de viatjar, però si estàs a Barcelona i no saps fer bé un tema a l'Hospitalet, no sabràs fer un tema a Hong Kong. 

I més en un lloc que no coneixes. 

Sempre t'has d'informar a l'avió, al tren i al bus, vagis al Raval o a Hong Kong. Intento buscar informació prèvia per trencar el gel, saber de què va la història, etc. En alguns casos vaig haver d'aprendre 50 caràcters xinesos a la Lonely Planet per orientar-me en llocs on no hi havia cartells en anglès. 

Què és per tu una bona fotografia? Quins requisits ha de complir? 

Una bona fotografia en el món fotoperiodístic, ha de tenir un casament òptim entre informació i estètica. Si et passes d'estètica i no informativament, pot quedar buit de contingut. Si et passes d'informatiu i de contingut i no en la forma pot ser més avorrit. Si té els dos components és la millor foto possible. No és fàcil, però és el gran repte del fotoperiodisme. És un principi que intento inculcar a les meves classes a la universitat. 

Quina és la fotografia que t'hagi marcat més? 

Tenia un professor, Tino Soriano, que deia que vals el teu darrer reportatge. En el sentit que cada cop que fas una foto o reportatge ha de ser bo i important. Si n'hagués de triar una, seria una que vaig fer l'estiu de 1996. Li tinc especial estima perquè va ser la primera fotografia que vaig publicar a La Vanguardia i era sobre refugiats que estaven a Tusla. Quan va acabar la guerra dels Balcans va haver-hi una matança terrible, el pitjor genocidi des de la Segona Guerra Mundial. En un dels camps de refugiats de musulmans de Bòsnia que vam visitar vaig fotografiar uns nens jugant en un camp de bàsquet i intentant evadir-se del conflicte. La va fer servir Metges Sense Fronteres per una exposició i va donar a conèixer la situació de postguerra dels Balcans. Això va servir a l'ONG a obtenir fons i ajudar als refugiats. 

Quin consell donaries a algú que es vol dedicar al fotoperiodisme? 

Un fotoperiodista ha de tenir molta curiositat i una bona sola de sabata. No és una feina per funcionaris. És una feina que no té rellotge i va directament lligada amb la vocació. Si estàs en una feina que t'avorreix estaràs pendent de l'hora, si estàs en una feina que t'aporta i et fa il·lusió, no. 

Em quedo amb el d'una bona sola de sabata.

Aquest ens el va dir Paco Elvira quan estudiava, el fotògraf que dona nom a l'estudi de fotografia de la facultat. S'ha de tenir bona sola perquè s'ha de caminar força. Si vas amb hawaianes, no pots ser fotoperiodista. També és important llegir molt, veure documentals i estar al dia de les notícies de diferents mitjans. No pots arribar a fer fotos al moment de rebre l'encàrrec. Necessites documentació prèvia.