Textos i músiques per a una pandèmia en veu d’estudiant: “Rèquiem per la Universitat”
La Facultat de Filosofia i Lletres dona veu a l’estudiantat perquè publiqui les seves reflexions, els seus consells de lectura o música, fruit de la situació que ens toca viure des de fa mig any. Els textos només responen a les opinions pròpies
18/01/2021
Vivim en un moment ple d’incertesa, que la crisi de la Covid- 19 ha fet visible en totes les esferes de la nostra vida, des dels actes més elementals i inofensius, com reunir-nos en l’àmbit privat amb qui estimem fins a restriccions i mesures de limitació espontània en la via pública, ja que el poder ho considera essencial per aturar la propagació del virus -llegeixis el tancament comarcal de la Cerdanya i el Ripollès.
Davant d’aquests fets voldria recomanar-vos un clam contra la desinformació, una visió reposada enfront de l’angoixa i un discurs per erradicar la por que s’ha instal·lat en el bell mig de la vida pública i privada com un element més de socialització.
“¿En qué punto estamos? La pandemia como política” (2020) és un llibre escrit per Giorgio Agamben (Roma, 1942) un dels pensadors més importants del panorama actual, en el qual no només s’atura a analitzar el present més immediat, sinó també el seu vector de transmissió cap al futur, ja que moltes directrius i nous esquemes de comportament han vingut per quedar-se. Amb aquest volum l’autor reflexiona sobre els relats, pressions enunciatives, veritats esbiaixades que l’estat ha disseminat davant d’aquesta crisi. Agamben, des de la distància d’una mirada reposada s’atura a pensar qüestions tan transcendentals com: la llibertat enfront de la seguretat -antiga parella de ball, per la qual Hobbes o Schmitt van compondre acerats minuets-, dialèctica prioritària per a la majoria, ja que sembla necessari sacrificar-ho tot - les condicions de vida normal, el treball, inclús les amistats i els afectes- davant del risc d’emmalaltir; la qüestió de la vacuna, preguntant-se si la salut esdevindrà una obligació jurídica que s’haurà de complir a qualsevol preu; les mesures de seguretat com la distància social i finalment la que ens ateny a totes i a tots nosaltres, la congelació de l’acte pedagògic presencial que comportarà, com hem pogut comprovar, una recessió inapel·lable dins el sistema educatiu superior que ni pantalles, ni programes de contacte remot podran contenir. Sense contacte físic entre els estudiants i el professorat, mitjançant una estructura virtual entremig, l’esforç cognitiu esdevé, com l’ARN, una mala fotocòpia de si mateix. La virtualitat és el major acte de desactivació de l’individu: la reclusió, la dependència tecnològica i digital, el control sempre invisible, la desactivació de les
escoles, comunitats de veïns i agrupacions socials de qualsevol classe comporten la degradació de les relacions entre els éssers humans.
Acceptem restriccions que no s’han tolerat ni durant les dues guerres mundials ni sota les dictadures totalitàries. Però, per què amb un pretext tan volàtil reduïm la nostra vida a la ‘vida nua’ com diria Agamben? Ho explica tot el virus i el poder de l’administració per produir relat? On es situa el ramat i la seva esperada immunitat dins aquesta tragèdia?
L’autor, deixeble de Foucault, Benjamin, Schmitt o Hannah Arendt ha teoritzat sobre idea de ‘nua vida’ com a sinònim de supervivència biològica, vida sacrificable i sacrificada pels imperatius bio o tanatopolítics. També ha defensat la teoria en què l’estat d’excepció és una pràctica recurrent pels estats contemporanis a l’hora de governar. Aquestes reflexions representen la culminació de la seva teoria política que ens permet comprendre i besllumar la situació actual des d’una òptica més radical.
Així doncs, si esteu farts d’escoltar els mitjans de comunicació que sols es dediquen a difondre un clima de pànic convertint la por, el verdader virus que ha vingut per quedar-se, us convido a realitzar una lectura atenta sobre l’status quo. Perquè els estudiants universitaris hem de romandre dempeus i no deixar-nos doblegar per aquesta situació. Cal ‘empoderar-nos’, almenys enfront del desassossec de l’assimilació passiva del rumor.
Ester Estanyol Barnés
Estudiant del Grau d’Humanitats