Llibres i música en temps de desassossec: “Teories sobre l’estupidesa. L’aportació de Carlo Cipolla ”

29/05/2020

El Degà de la facultat de Filosofia i Lletres em convida a compartir amb vosaltres l’elogi d’alguna obra que pugui ser d’interès, i que contraresti la pesadesa del confinament i els diversos pessimismes que ens pot generar. 

I per això em permeto atreure la vostra atenció sobre un text breu, extremadament agut i fecund, d’un historiador italià que va exercir essencialment als Estats Units: es tracta de “Les Lleis Fonamentals de l’Estupidesa Humana”, de Carlo M. Cipolla, reprès en un volum més general, de títol “Allegro ma non troppo” (Crítica, 1988). 

Pocs temes han estat tan analitzats per molts i molt diversos estudiosos, com el de l’estupidesa (terme que prefereixo al de ‘beneiteria’, potser massa “carinyós”; o al d’ ‘imbecilitat’, massa rotund; o al de ‘cretinisme’, indesitjable en temps de la correcció política; o el d’ ‘idiòcia’, massa clínic; o encara el de ‘niciesa’, decididament antiquat). També les arts l’han abordat, tant per lamentar-ne l’existència com per avergonyir els que es burlen de qui viu en tal condició. La cançó popular del segle XX, art de masses per excel·lència, se n’ha ocupat en obres com “El tonto del pujol” (Beatles), “Tonto de plorar” ( Rolling Stones ) o “L’edat no hi fa res: un tonto és un tonto” (Brassens). I l’èxit espaterrant de “El sopar dels idiotes”, tant en versió teatral com cinematogràfica, confirma la seva vigència en altres dominis artístics. 

La reflexió acadèmica també se n’ha ocupat. Així, la recent “Psychologie de la connerie”, dirigida per J.-F. Marmion; o el “Breve tratado sobre la estupidez humana” de R. Moreno Castillo, matemàtic i expert en la filosofia de la Il.lustració (a qui devem un instrument metodològic encara poc explorat: la regla segons la qual no s’ha d’atribuir a la maldat humana allò que es pugui explicar suficientment com una expressió de la ximpleria). 

En aquesta tradició la contribució de Cipolla va ser decisiva, en trencar amb l’aproximació dominant fins al moment. Des dels clàssics el fenomen s’havia presentat com una derivació de les característiques personals del subjecte: es parlava més d’estúpids que de l’estupidesa, de talossos que de “talosseria”, de rucs que de rucada. Fins i tot deixant de banda el cas, desgraciat, de poder trobar-nos de vegades davant d’una circumstància clínica de limitació de les facultats intel·lectuals del subjecte, els comportaments poca-soltes es visualitzaven com la conseqüència de l’actuació lirona, tanoca del seu autor. La condició d’estúpid es vinculava a la manca d’intel·ligència, d’agudesa, d’atenció de la persona: era vista com un atribut individual.

Interpretació, doncs, psicologista, individualista, més atenta a la descripció que a la reflexió abstracta. La més gran manifestació d’aquesta feblesa teòrica era, paradoxalment, l’absència d’acord sobre el concepte mateix. Els estudiosos no havien arribat mai a una posició comuna, de manera que ens trobàvem amb gran nombre de paradoxes: les causes que porten a la bestiesa (per a uns, les presses, que fan actuar irreflexivament l’atabalat, el gamarús; per a d’altres, precisament el contrari, la lentitud, el que caracteritza la condició del babau, del beneit); o la relació entre estupidesa i maldat (porta la una a l’altra, com suggereix el terme carallot, o fins i tot capsigrany? O al contrari, genera l’estupidesa una propensió a la bondat, com podem esperar d’algú titllat d’enze, o de mussol?). 

Cipolla va produir un autèntic tall epistemològic, definint l’estúpid en funció de les seves accions, i no dels seus trets personals, i formulant aquest tall en funció de les conseqüències de les accions de l’estult, analitzades a partir de dues dimensions. 

La primera, si les accions individuals beneficien o perjudiquen el subjecte que les du a terme; la segona, si beneficien o perjudiquen els altres. D’aquestes dues distincions, se’n deriva una tipologia que contempla quatre situacions diferents en un eix de coordenades:

ELS SEUS ACTES                 …beneficien l’autor …                                   perjudiquen l’autor 

… beneficien els altres                    Intel·ligents                                              Imprudents 

… perjudiquen els altres                  Malvats                                                    Estúpids

En primer lloc, hi ha les persones intel·ligents, aquelles que, amb benefici propi, produeixen beneficis als altres, per exemple, un gran escriptor, un inventor, un concertista d’èxit, un bon mestre. En segon lloc, hi ha les persones malvades, aquelles que cometen actes que les beneficien a elles alhora que perjudiquen els altres, per exemple, els lladres, els plagiaris, els aprofitats. La tercera categoria correspon als imprudents, aquelles persones que es perjudiquen elles mateixes, en benefici dels altres, per exemple, el masoquista, l’inversor enganyat o el màrtir; enganyats o per convenciment, hi surten perdent. I el quart cas es tracta d’aquells que, perjudicant els altres, es perjudiquen a si mateixos, per exemple, els que comencen una guerra, els conductors que se salten un semàfor vermell, els que allarguen innecessàriament una reunió amb contínues intervencions : en definitiva, els estúpids. 

Aquesta re-definició de l’estúpid, basada en les conseqüències dels seus actes, ha representat una innovació extraordinària i ha revolucionat els estudis sobre l’estupidesa humana. L’aportació de Cipolla, simple i operacional, permet un càlcul de l’aportació de cadascú al bé de la comunitat, i en particular permet connectar amb la clàssica preocupació per la relació entre estupidesa i maldat ( cosa no trivial en un país en què, majoritàriament, “listo” és un insult). 

L’aportació de Cipolla ha revolucionat les arts, com mostren les històries gràfiques de Dilthey o, en sentit invers, els processos polítics contemporanis. Al costat d’aquesta contribució, altres aportacions seves tenen una importància no negligible però, en definitiva, menor (com la llei de la Incalculabilitat del Nombre d’Estúpids – contra l’afirmació bíblica de l’infinit nombre dels necis –, o la de l’Absència de Correlacions – ja que la condició d’estúpid és independent de tot altre element, com edat, gènere, nivell d’estudis, riquesa o orientació política). 

No vull acabar sense introduir un element meta-discursiu. Hom es podria preguntar, en efecte, a què ve tanta recerca sobre l’estupidesa. Hi ha una sospita: ¿i si no és més que una manera d’afirmar que l’autor no és un imbècil, un cretí, un enze, llosc i curt de gambals? Al cap i a la fi, un ictiòleg no és un peix, ni un viròleg un virus, ni un biògraf el biografiat. Així, en el nostre camp, la distinció entre subjecte i objecte no seria només una diferència, sinó una afirmació de superioritat: «jo no sóc d’aquests», seria el discurs implícit d’aquesta literatura. Però hi ha una interpretació més profunda, i en el fons més versemblant: donada certa característica de la naturalesa humana, ¿i si tota aquesta literatura respongués només a la voluntat d‘auto-explorar-se? I si no fos més que un discret però sentit auto - homenatge a l’imbècil que tots portem dins? 

Joan Botella Corral (Departament de Ciència Política i Dret Públic)