Llibres i música en temps de desassossec: “Temps víric”
L’aportació de la Facultat de Filosofia i Lletres en els moments estranys que vivim serà en forma de reflexions i consells literaris, filosòfics i musicals a l’entorn de la persona i de les pestes que ens afligeixen, col·lectives, però també individuals.
21/05/2020
El temps ha estat objecte d’estudi per a la filosofia d’ençà dels seus inicis. I hi ha estat també motiu d’inquietud. El temps sempre ha esperonat la filosofia com a tasca de pensament i sempre n’ha estat afectada. La relació de la filosofia amb el temps no ha estat mai una relació d’indiferència, perquè el temps opera en el pensament com a “discrimen rerum” i ho fa amb una contundència inapel·lable. El temps impacta en la filosofia com un meteorit – o com un virus – i hi obre una escletxa que pot esdevenir fins i tot un abim. El temps duu la filosofia a la crisi.
La filosofia és concernida pel temps. Per això, d’ençà de la Grècia Antiga, no n’ha fet només objecte d’estudi (‘chrónos’), sinó que el temps s’hi ha fet valer, sobretot, com a vivència (‘kairós’). Ja sia en la figura de concentració extrema, l’instant, ja si en la figura de dilatació extàtica del passat-present-futur, el temps interpel·la el pensament perquè l’instal·la sense concessions en l’atzucac d’un ara que s’esmuny en la seva mateixa enunciació, filla com ell de la finitud i de la infinitud.
La pregunta per la vivència del temps, de l’ara, sembla recobrar la més ferotge vigència aquests dies. En el confinament i en el dol, el temps es mostra coordenada vital impassible i imposa el seu vessant més implacable com a priori del coneixement. I és així perquè el temps que vivim ha deixat de ser, ara, de cop, un temps que hem postulat exclusivament humà i que encara ens entestem a defensar quan parlem, per exemple, de “nova normalitat”. Quan ja fa dies que diem adéu al temps de l’home, és a dir, a l’home com a mesura de totes les coses, també del temps, descobrim que la mesura del temps ni tan sols és humana.
Vivim un temps víric. És el temps de l’ara absolut, del present absolut. El temps del contagi i de la mort. En aquest temps senyoreja un altre logos que reclama un altre pensament. És temps de dir adéu a un ordre del discurs que fa seves tant la vida com la mort amb l’objectiu polític i econòmic de controlar-les. Esdevenir virus en el discurs o pensar de forma vírica apunta a la supervivència com a mode de ser. El temps víric és un temps afectat per la vida i la mort que s’estén més enllà de la vida i de la mort i també més enllà d’allò que coneixem i que dominem i dels límits teòrics i pràctics que ho encerclen. I justament per això, el temps víric és un temps de persistència. És un temps de persistència en allò
que és altre. Pensar en aquest temps fa necessari mutar. Mutar de pell, de sang i de concepte. Mutar de cos i d’ànima.
Begonya Sáez Tajafuerce (Departament de Filosofia)