Llibres i música en temps de desassossec. “La voluntat darrera”
L’aportació de la Facultat de Filosofia i Lletres en els moments estranys que vivim serà en forma de reflexions i consells literaris, filosòfics i musicals a l’entorn de la persona i de les pestes que ens afligeixen, col·lectives, però també individuals.
01/04/2020
La malaltia, i la mort a través de les seves múltiples representacions, reals o figurades, han estat ben presents en la vida de l’home. La història, la literatura o l’art ens donen multitud d’exemples. La llista és immensa. Si ens limitem a l’època medieval, la mort (com altres genets de l’apocalipsi, com la fam o la guerra) condicionava l’existència de les persones. Només els apotecaris i els físics (metges diríem ara), que tenien cura del cos, i els eclesiàstics, que la tenien de l’ànima, ajudaven a superar aquest tràngol vital. De vegades amb resultat positiu, d’altres, malauradament, negatiu. Els documents coetanis, i especialment els testaments, són ben explícits. Els malalts, captius de la malaltia, acostumen a atorgar testament (“Detentus egreditudine unde mori timeo”: ‘pres per la malaltia de què temo morir’), per tal de disposar dels seus béns i establir les seves darreres voluntats. No glossarem aquí tot allò que aporta aquesta tipologia documental a l’estudi de les mentalitats, de l’economia, de la vida quotidiana en general. Sí podem fer-li un petit retret: més enllà que no ens diuen quina era la malaltia (d’altra banda, la seva descripció en alguns casos presenta problemes per identificar-la amb les malalties actualment catalogades), tampoc no ens faciliten l’edat de l’atorgant. Més enllà del formulari estereotipat, fred, s’aprecia la necessitat de superar-lo i entrar en una nova dimensió. La caducitat de la vida i la promesa del paradís hi són constants. Abans, però, es vol posar ordre i fer balanç de la vida. Així ho fa Francesc Vidal, pintor, ciutadà de València, el 1421:
“En nom de la sancta e individua Trinitat, Pare, Fill e Sperit Sant, la qual vol que alcú no perexqua, ans los havents en aquella ferma esperança molt benaventuradament vol ésser salvats e portats als goigs de parahís, per la qual rahó tota sàvia persona deu pensar e la mort esdevenidora e ordenar sos affers, per çò que si la dita mort, axí com esdevé alcuns, venia soptosament, no constrenga la persona morir intestada, majorment car lo juhí de la derrera voluntat mils pot ésser ordenat per cascú en sanitat que en malaltia, la qual moltes vegades torba l’enteniment. En per amor de açò, invocada la ajuda en gràcia de nostre Senyor Déu e de la beneyta Verge Maria, mare sua, advocada dels pecadors, jo, en Francesch Vidal, pintor, ciutadà de València, detengut de greu malaltia de la qual tem morir, emperò estan en mon bon seny e memòria íntegra, ab paraula manifesta, per la gràcia de Déu ... dispon e ordén aquest present meu e faç testament e ma derrera voluntat...”
Més poètic és el de Valentí Sapera, mercader, ciutadà de Barcelona, atorgat el 1430. Ell, però, i és un bon consell ara que veiem com algunes persones grans parlen, contacten o fins i tot
s’acomiaden dels seus a través d’una tauleta electrònica, ho fa abans de caure malalt. El seu testament, a més, conté alguna idea que podríem subscriure els historiadors:
“En nom del molt alt e sobiran Creador nostre Senyor Ihesu Crist e de la molt excel·lent e pura Verge nostre dona Santa Maria, mare sua sia, e a salvació de me ànima e en remissió de mos pecats. Amén. E com tot çò qui és compost e natura per aquella se haia a dissolre, e com lo cos de l’hom sia compost de quatre alements qui ensemps contrariegen, donchs de necessitat se cové que lo cos de l’hom se haia a dissolre per natura. E per tant cascuna crehatura rahonable deu cogitar en tres coses, és a saber: haver memòria del pessat e ordonar en lo present e a provehir en lo sdevenidor, com tots segons que diu l’apòstol starem devant lo divinal juy per reebre segons que fer haurem, donchs cascun fel crestià se deu apperellar a les obres salestials e salut de sa ànima, com no sia neguna cosa pus certa que la mort e pus incerta que la hora de aquella. E per amor de açò jo, Valentí Çapera, mercader, ciutadà de Barcelona ... per la gràcia de Déu sa e alegra de cos e de pensa, en mon bo e ple seny e sana e entegra memòria, fas e ordon mon testament, scrit de ma pròpia mà”.
Alea iacta est/ Amén
J. Antoni Iglesias-Fonseca (Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana)