Llibres i música en temps de desassossec: “L’arquitectura de la pandèmia”
L’aportació de la Facultat de Filosofia i Lletres en els moments estranys que vivim serà en forma de reflexions i consells literaris, filosòfics i musicals a l’entorn de la persona i de les pestes que ens afligeixen, col·lectives, però també individuals.
04/06/2020
Quina arquitectura naixerà d’aquesta pandèmia? Hi ha arquitectes que ja treballen per imaginar com seran els edificis o els nous usos espacials post Covid-19 (hospitals, centres d’acollida, llocs de quarantena, bars, centres d’oci i comerç, etc.).
La majoria de pandèmies del passat han comportat el naixement d’edificis nous i/o noves funcions de construccions anteriors. Ellis Island, la illa de Nova York, famosa per ser el centre d’acollida i de confinament dels milions d’immigrants provinents d’Europa al llarg dels segles XIX i XX, havia estat una caserna militar. Venècia és, però, la ciutat que més exemples arquitectònics relacionats amb la pesta acumula en els segles, no en va Thomas Mann hi situà l’acció de la seva “Mort a Venècia” (1912), de la qual sortiria la pel·lícula homònima (1971) de L. Visconti, esplèndida i angoixant a l’hora.
L’any 1423 arribà a la ciutat la segona onada de pesta (la primera havia estat la del 1348) per la qual cosa s’hi prohibí l’accés de qualsevol estranger, prohibició que molta gent no respectà. El senat de la república va decidir, aleshores, crear el primer hospital especialitzat i permanent a l’illa de Santa Maria de Nazaret anomenat Nazaretto que, empeltat amb el nom del personatge bíblic Llàtzer -l’empestat per excel·lència a qui Crist va ressuscitar- esdevingué Lazzaretto, al qual s’afegí el Lazzaretto Nuovo (1468), situat a l’illa de la Vigna (l’actual Vignole). Moltes altres ciutats italianes en seguiren l’exemple i edificaren construccions semblants. D’aleshores ençà els malalts eren tancats al Lazzaretto Vecchio fins que finaven o guarien. Els que es salvaven passaven una quarantena obligatòria al Lazzaretto Nuovo.
De fet la paraula ‘quarantena’ ve del venecià “quarantena”, perquè fou en aquesta urbs, on s’aplicà per primera vegada el confinament com a forma sanitària de preveure el contagi de les tripulacions dels vaixells que hi arribaven.
Fou, però, la devoció popular per demanar la intervenció de la divinitat en l’acabament de les pandèmies la causa de la construcció d’alguns del monuments eclesiàstics més significatius i interessants de la ciutat. L’església de sant Sebastià, per exemple, ubicada no gaire lluny de les Zattere i que compta amb unes magnífiques pintures del Veronese, fou erigida a començament del segle XVI per agrair al sant, un dels protectors de la pesta, el fet d’haver sobreviscut a la infecció. Un segle després, a sant Roc, que des de feia poc era considerat un altre protector de la pesta, la confraria homònima li dedicà tant l’església (1490) com l’escola (1517, amb les enormes pintures de Tintoretto sobre la vida i els miracles del sant), per regraciar-lo per la seva intervenció en el cessament del contagi.
Hi altres dos temples, segurament els més vistosos i espectaculars, que són fruit, en canvi, dels vots que les autoritats de la ciutat feren a la divinitat perquè allunyés la pesta que no parava de segar vides. El primer es l’església del Redentore (1577-1592), un edifici situat a l’illa de la Giudecca. El senat venecià acordà que, si Déu derrotava la pandèmia que hi feia estralls (1575-1756) i que acabaria matant més del 30% dels habitants, erigirien un temple. S’adreçaren a Andrea Palladio (1508-1580), l’arquitecte més reconegut de l’època, el qual projectà un edifici magnífic i racional, de nau única amb tres capelles laterals, la façana del qual imita la del Pànteon de Roma, mentre que els graons de l’entrada al·ludeixen al Temple de Jerusalem. Des d’aleshores, cada any, el 20 de juliol, una munió de barques, vingudes d’arreu de la llacuna, continua recordant aquella ajuda divina, en una de les festes més boniques i populars de la ciutat lacustre. Cinquanta anys més tard, el senat decidí renovar aquell vot que havia aportat tants beneficis a la salut pública, però aquest cop el dirigiren a la mare de Déu. Dels efectes positius de la intervenció de la Madonna sorgí, davant de sant Marc, sobre l’anomenada Punta della Dogana, l’imponent mola de la basílica de Santa Maria della Salute, projectada per l’arquitecte barroc Baldassare Longhena (Venècia, 1598-1682); un temple que cada any atreu al seu interior tots aquells que volen agrair a Maria el miracle d’haver-los salvat de la pesta o demanar-li una mica de llum per no perdre el camí enmig de tantes ‘pandèmies’. Recordo, sigui dit de passada, que durant una Biennale d’Arte, en aquesta església vaig poder contemplar el joc de llums que s’enlairaven des del centre mateix de la cúpula fins al cimbori tot jugant amb les volves de pols, fruit d’una instal·lació d’Anish Kapoor. Un rapte de l’esperit.
A qui li haurem de dedicar els nous edificis de la pandèmia, laics com som? Potser seria millor projectar una arquitectura per a la vida i no per a la mort.
Rossend Arqués Corominas (Departament de Filologia Francesa i Romànica)