Llibres i música en temps de desassossec: “Escriure des del confinament o el complex de Kafka (I)”

17/06/2020

El confinament ha posat de manifest, entre els creadors de la paraula, unes diferències abismals (en la manera d’entomar-lo), uns desequilibris socials i una aprehensió del fenomen sovint vergonyós. Des de les files d’una literatura autoficcional (gènere encara de moda a França, és a dir: institucionalitzat), el confinament ha estat una excel·lent ocasió perquè alguns autors manifestessin que tancar-se “és la condició somiada dels escriptors” (Lydia Salvayre). La referència a Kafka és, aquí, imprescindible. I l’escriptora evoca la carta escrita a Felice en la qual Kafka li confessa que li agradaria viure tancat en una cava, que li aportessin els àpats, deixant una safata lluny de la porta i ell l’aniria a buscar, vestit amb una simple bata, i després tornaria a escriure. És un imaginari de l’escriptura que pot convertir-se en ideal: els llocs tancats (cel·les, habitacions, castells) ofereixen la pau i l’exclusivitat per a dedicar-se a escriure (Sade, Proust).

D’altra banda, el confinament ha permès a certs escriptors l’excusa de començar un dietari per seguir de prop el confinament. A Leïla Slimani, el diari “Le Monde” li va obrir les portes perquè expliqués com vivia la situació. El primer text que va publicar el diari (18-03-20) va aixecar una mica de polseguera:

«Jour 1. Cette nuit, je n’ai pas trouvé le sommeil. Par la fenêtre de ma chambre, j’ai regardé l’aube se lever sur les collines. L’herbe verglacée, les tilleuls sur les branches desquels apparaissent les premiers bourgeons. Depuis vendredi 13 mars, je suis à la campagne, dans la maison où je passe tous mes week-ends depuis des années. Pour éviter que mes enfants côtoient ma mère, il a fallu trouver une solution. Nous nous sommes séparés, sans savoir dans combien de temps nous nous reverrions. Ma mère est restée à Paris et nous sommes partis. D’habitude, nous remballons le dimanche soir. Les enfants pleurent, ils ne veulent pas que le week-end se finisse. Nous les portons, endormis, dans la cage d’escalier de notre immeuble. Mais ce dimanche, nous ne sommes pas rentrés. La France est confinée et nous restons ici».

Per explicar el confinament als seus fills, Slimani els comenta que és com viure en un conte de “la bella dorment”.

Marie Darrieussecq també publica el seu dietari al magazín “Le Point”. Des del primer dia, l’escriptora marxa cap al País Basc, on hi conserva la casa de la infantesa, una casa gran, i el primer que fa, amb el marit i els nens, és anar a veure el mar amb el vell cotxe que guarden al garatge, amagant el cotxe amb matrícula de París, per no aixecar recels. Ella té més consciència de la situació i escriu:

«Mercredi [18-03-20]. 17 heures. J'essaie d'écrire. Angoissée, déconcentrée. Je me dépense avec cet article un peu comme on fait un footing. Je ferais bien travailler la petite mais le site scolaire est saturé. On chante ‘Yesterday’, ça servira de cours d'anglais. Atelier cuisine pour mes ados. Autonomie et frugalité. À la radio, on entend les enfants des journalistes en fond sonore. Un surfeur a été verbalisé. Nous n'aurons plus accès à la plage, trop long trajet, injustifiable. Les riches sont favorisés jusque dans le confinement, mètres carrés, accès à la mer… Je pense à des copains à six dans un trois-pièces. Mon mari bâtit un bureau à notre fils avec des planches de récup. Impression d'un film, oui, mais nous nous habituons avec rapidité. Humains sur-adaptables face à un autre être complexe, le virus, qui a absolument besoin de nous pour exister, et qui ne cherche qu'à circuler de nous à nous».

Unes i altres mostren quina vida porten en el confinament, amb totes les comoditats, l’espai enorme de la casa i, de vegades, del jardí o del parc del qual gaudeixen. Es tracta d’un confinament ben amable, que els ofereix temps per escriure, potser com mai no ho havien somiat.

[La segona part serà publicada demà 18 de juny de 2020]

Ricard Ripoll Villanueva (Departament de Filologia Francesa i Romànica)