Llibres i música en temps de desassossec: “Confinaments”
L’aportació de la Facultat de Filosofia i Lletres en els moments estranys que vivim serà en forma de reflexions i consells literaris, filosòfics i musicals a l’entorn de la persona i de les pestes que ens afligeixen, col·lectives, però també individuals.
22/06/2020
La COVID-19 ens ha sumit de sobte en una realitat que fins fa molt poc ens semblava de ciència-ficció apocalíptica. La pandèmia ho ha segrestat tot amb la seva aclaparadora quotidianitat de dolor i mort, amb el confinament decretat a gairebé arreu i amb la seva ombrívola projecció de futur degut a les onades que es van succeint per tot el planeta, però també amb la càrrega de desigualtat i misèria que comporta. I la ‘nova normalitat’, a la qual ens aproximem inexorablement després dels ‘encontres a la tercera fase’, té l'aspecte d'aquella altra normalitat que les xarxes, des del cor de la protesta, proclamaven com un problema, si bé ara, amb l'excusa de la pandèmia, potser acrescuda (Harvey 2020; Lara 2020).
D'aquí el ressò de la ciència-ficció apocalíptica. Les particularitats especialment dramàtiques de la malaltia; els seus elevats nivells de morbiditat i mortalitat; la lògica demora de respostes cientificomèdiques, i l’estupidesa i crueltat d'alguns que, des de les seves talaies de gestió i emparats pel mercadeig mediàtic del dubte (Oreskes & Conway 2010), persisteixen a obtenir rèdit polític o econòmic a costa del sofriment i de la mort, són el brou perfecte per a narratives de malson quimèric. I, no obstant això, necessitem aquest tipus de narratives extraordinàries per a explorar precisament les profundes contradiccions en la manera d'organitzar-nos. Pensem, per exemple, en els confinaments.
‘Confinaments’, sí, en plural. En primer lloc, per la pandèmia. Ningú no vol emmalaltir, dependre d'un respirador, morir en una UCI. Però la COVID-19 probablement acabarà per colpejar gairebé tothom. Pel·lícules relativament recents com “Outbreak” (Wolfgang Petersen, 1995) o “Contagion” (Steven Soderbergh, 2011) han deixat de ser terror especulatiu i han esdevingut “thrillers” convencionals. Des del primer món, i obviant una mirada rigorosa i àmplia, estableixen sistemes de causalitat i resposta que amplifiquen, per al seu encaix en el mercat occidental, cruels estereotips colonials, de classe, gènere i raça (pensem, per exemple, en “Arrowsmith” de John Ford [1931] des del punt de vista de la història del cinema, de la literatura i de la medicina), barrejats amb convencions heroiques de mítics venjadors individuals dins d’una clara jerarquia cientificoinstitucional (aplaudiments des del balcó). El confinament profilàctic es confon aquí amb un segon confinament, epistemològic reduccionista, que només considera com a causa un virus aïllat.
Aquest reduccionisme etiològic esdevé llavors un mitjà ideal per a l'establiment del tercer confinament. La resposta político-propagandístico-mediàtica a la COVID-19 s'ha concentrat sense fissures a infondre por amb retòrica bèl·lica, enmig del col·lapse del sistema de salut pública delmat per agressives polítiques neoliberals (d’altra banda, una causa essencial per a decretar el confinament, oi?), i així facilitar la posada en pràctica de mesures de control social, fins fa uns mesos només imaginables en les novel·les, els còmics o les pantalles de cinema i televisió. No es tracta d'alimentar teories de la conspiració –distracció que només permet defugir graus individuals i col·lectius de responsabilitat. Es tracta de pensar fins a quin punt el confinament no és tant la conseqüència d'un sentiment de solidaritat –que n'hi ha hagut i encara n'hi ha, espontània i quotidiana-, com del terror, la confusió, l'estigma i la sospita; en definitiva, de l'absència d'un teixit social (emocional, intel·lectual, comunitari) que permeti superar la prescripció letal d'indolència i empatia de centre comercial, concentrada en la gratificació individual immediata, i afrontar el problema des del cor de la comunitat. Pel·lícules com “Children of men” (Alfonso Cuarón, 2006) i “The host” (Bong Joon-ho, 2006), més enllà de mostrar el periple d'herois salvadors que fan evident (i resolen, a distància) la maldat o la ceguesa dels qui exerceixen el poder polític i econòmic, i més enllà d’incidir en la moral maniquea, que necessitem una catàstrofe per fer propòsit d'esmena, subratllen un bon nombre de factors històrics, sociològics, polítics, econòmics i psicològics que intervenen en els processos transversals de destrucció de la comunitat, aquí amb el concurs d'epidèmies.
La destrucció (i probablement una via de respostes) és també necessàriament mediambiental (Moore 2015; Haraway 2016; Vargas 2019; Lara 2020). El silenci del confinament ha estat (és) colpidor. En el nostre context, hem experimentat una mena de primavera silenciosa. La referència a Rachel Carson (1962) ens recorda que les epidèmies formen part de cruïlles mediambientals que, més tard o més d'hora, ens enfrontaran a les nostres maneres de viure (o morir): contaminació de la terra, l'aire i l'aigua, sobreexplotació de recursos, emissions desbocades de gasos d’efecte d'hivernacle, destrucció metòdica d'ecosistemes i biodiversitat, desequilibris demogràfics i socioeconòmics, i la voracitat delirant del consum desenfrenat. El confinament final és el de la pèrdua d'això que percebem, d'una manera abstracta i en la pell, com la nostra humanitat: cal, doncs, preguntar-nos fins a quin punt la ‘nova normalitat’ pot ser una narrativa zombi. En “Les affamés” (Robin Aubert, 2017), els zombis construeixen impressionants escultures per a lliurar-se a estranys rituals que parlen d'un món perdut, inconscient, incongruent, de vius que estan
morts, i de la inanitat d'un món nou de morts. Morts que ara són conscients de l'equívoca seguretat material que va ser, i d’allò que –insensatament, en la naturalesa oblidada, silenciosa i tardanament reinterpretada- manca de significat i no podrà ser mai més.
En el món de la COVID-19, necessitem més que mai aquest tipus de paràboles de desolació (epidèmica i molt més), on la història, la sociologia, l'antropologia i un discerniment psicològic particularment penetrant serveixen per a furgar en dinàmiques socioculturals contemporànies a través d'una acurada tensió poètica, narrativa i sense concessions, entorn de les pandèmies que ens afligeixen i dels nostres confinaments.
Carlos Tabernero (Centre d’Història de la Ciència-CEHIC / Departament de Filosofia)