L'última lliçó del professor Salvador Cardús

29/05/2023

Actualment professor d’Epistemologia i de Sociologia de la comunicació, Cardús ha estat degà de la facultat i, com ell mateix ha recordat a l’inici de la classe, ha dedicat 50 anys a la sociologia. Ha precisat que si a la facultat s’estudia sociologia, després cal aprendre´n, cosa que ell va tenir el privilegi de fer com a part del grup de recerca ISOR, fundat per Joan Estruch, de sociologia de la religió. Així doncs, ha dedicat la lliçó a Joan Estruch, a dos llibres, La imaginació sociològica de Wright Mills i La invitació a la sociologia de Peter Berger, i als seus alumnes de quart.

Sense “pessimisme ni nostàlgia”, el sociòleg ha començat per deplorar la restricció progressiva dels espais de llibertat d’expressió, particularment a l’acadèmia. Proposa que potser és una tendència que forma part de la mateixa condició humana, aquestes pors i sentiments permanents que ens porten a la reacció més que a l’acció, i que ell exemplifica clarament amb la por a les noves tecnologies. Cardús cita el clàssic de comunicació Neil Postman que a Divertim-nos fins a morir adverteix dels perills de la manipulació mediàtica, que podem contrarestar amb la comprensió d’aquestes noves pràctiques, en definitiva, sent capaços de domesticar-les.

La comprensió encuriosida és en sí mateixa paradoxal: la paradoxa esdevé estratègia d’observació per la sociologia, però també respon a l’ontologia de la realitat en la que estem immersos. Segons Cardús, la realitat social és complexa, i només des d’aquesta mirada dialèctica podem evitar tòpics i donats per descomptat.

Si la realitat és paradoxal, la dicotomia “societat crèdula o descreguda” deixa de tenir sentit: una alimenta l’altra. No és estrany, recorda el sociòleg, que l’any 2016 l’Oxford Dictionaries declarés paraula de l’any la post veritat. Post veritat entesa no com engany, sinó com a la disposició social de l’opinió pública a ser influenciada per emocions i creences personals més que no pas per fets objectius i proves empíriques.

Cardús segueix: una societat que apel·la a l’emoció parteix d’un culte a la subjectivitat. Cita autors com Chesterton o Huxley que ja avancen aquest domini del jo sentimental: el 1946 l’autor d’Un món feliç afirma que quan apareixen “les enquestes sobre el problema de la felicitat, apareix el problema d'estimar la servitud”. Més recentment, a Happycracia d’Edgar Cabanas i Eva Illouz apunten a la mateixa direcció. “El culte de la subjectivitat substitueix, afirma Cardús, el sentiment de culpa per l’obligació de ser feliç”. Illouz ens recorda com la industria de la felicitat ha pres el control de les nostres vides.

Cardús remarca com ja el 1972 Joan Estruch relaciona la secularització amb la innovació religiosa, i el 1996 al seu discurs del IEC afirma que “la societat catalana no està presidida per la increença sinó per la credulitat”. Tal com Peter Berger també proposarà, “la propensió de creure en ximpleries augmenta amb l'educació superior”. En definitiva, Cardús defensa que la credulitat porta a la renuncia a la recerca de la certesa i la veritat.

Aquest narcisisme autorreferencial, afirma Cardús, ens tanca als altres i ens posa a la defensiva: només ens creiem a nosaltres mateixos, a la nostra pròpia experiència emocional. El sociòleg cita el Richard Sennett de 1974 a The fall of the public man on ja ens parla de les tiranies de la seducció- l’apel•lació a la intimitat com un replegament que ens porta a una suposada desocialització, sense la dimensió relacional que la mirada sociològica aporta a la vida quotidiana.

Com a resposta a ser un mateix com a dret subjectiu fonamental, una idea que Cardús ja avança als 80’s, cal ser capaços de discriminar i de discernir. Cita un tweet de Manuel Delgado on anima les escoles a educar els infants per desconfiar de la seva pròpia subjectivitat, en un acte primigeni de socialització. En una línia semblant, Gilles Lipovetsky, crític de la hipermodernitat, descobreix el caràcter sagrat de l’autenticitat, valor que del camp de l’art salta a la quotidianitat.

Segons Cardús, es produeix en el discurs dels darrers anys una implosió de la vulnerabilitat: els discursos victimitzadors de les minores, emparades pel llenguatge inclusiu i el pensament políticament correcte, anticipa el risc, i, diu, “aplana el camí a la intromissió de l'Estat”. Cita alguns exemples de la cultura de la cancel·lació com les reescriptures de Roald Dahl i els efectes de l’imperialisme acadèmic anglosaxó, tant a nivell de categories i marcs mentals com lingüístics. No obstant, també recorda com autors clàssics com Shakespeare, Kant i Marx eren racistes i masclistes seguint els criteris actuals, i que no per això recomanaria deixar de llegir-los. Cardús reivindica “el dret a la blasfèmia i el deure de tolerar l'insult”. I formula cinc conclusions paradoxals:

1. La confiança social neix de la intel•ligència social, no es producte de la candidesa. La imaginació sociològica ens pot aportar la comprensió i compromís necessaris per consolidar aquests lligams de confiança.

2. El sentit crític és necessari per l’aprenentatge: l’autocensura a l’aula redueix competències i resultats.

3. Com més rics, més pessimistes. L’optimisme és un factor de protecció cerebral. No obstant, al departament de sociologia s’hi fomenta el pessimisme.

4. Cal tenir en compte la permanència de la condició humana més enllà de variacions contextuals.

5. La veritat importa: Som l’única espècie que coneixem que la pot buscar.

Agraïm aquesta darrera classe d’en Salvador que ens fa pensar. La jubilació no implica deixar l’activitat intel·lectual, ja que com ell mateix ha parafrasejat, “ Deixem de treballar per posar-nos a fer feina”. Li desitgem un proper curs 2023-2024 ben enfeinat!