L’enterrament de gossos va ser un ritual funerari habitual al nord-est de la península Ibèrica fa uns 6.000 anys

13/02/2019

Coincidint amb l’establiment de la “Cultura dels sepulcres de fossa” (4200-3600 anys abans de la nostra era), provinent del sud d’Europa, les comunitats neolítiques del nord-est de la península Ibèrica van iniciar una activitat cerimonial relacionada amb el sacrifici i l’enterrament de gossos. L’elevat nombre de casos registrats a Catalunya indica que va ser una pràctica generalitzada i evidencia l’estreta relació que va existir entre els humans i aquests animals, als quals, a més d’enterrar-los al seu costat, van alimentar amb una dieta molt similar a la seva.
 
Així ho conclou una recerca liderada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Barcelona (UB) que aporta noves dades per descriure i interpretar la presència de gossos en espais sagrats i funeraris del neolític mitjà a la península Ibèrica, i aprofundeix en la relació dels humans amb aquests animals. L’estudi s’ha publicat al Journal of Archaeological Science: Reports.
 
En el treball s’han estudiat les restes de 26 exemplars de gossos trobats en estructures funeràries de quatre jaciments i necròpolis de la província de Barcelona, i s’ha fet l’anàlisi isotòpica de 18 d’ells, per establir si la relació amb els seus probables propietaris comportava altres aspectes, com el control de la dieta.
 
Els gossos tenien entre un mes i sis anys, amb un predomini exemplars d’entre 12 i 18 mesos, i eren de mides homogènies, entre els 40 i els 50 centímetres d’alçada en la creu. Majoritàriament van ser enterrats en tombes circulars, junt amb o entre els humans, tot i que també se n’han trobat separats en tombes properes i en un cas hi era a l’entrada de la cambra mortuòria. Els esquelets estaven en connexió anatòmica semi-complets -només un era complet, al costat d’un infant-, sense fractures o marques de manipulació per l’evisceració o l’escorxat, ni indicis de presència de depredadors.
 
“La selecció de cadells i exemplars joves fins a un any suggereix una intencionalitat en el sacrifici. Tot i que es podria pensar en un consum humà, el fet que els enterressin junt amb o propers als humans apunta a un dipòsit intencionat i a una relació directa amb la mort i el ritual funerari”, explica Silvia Albizuri, investigadora del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) de la UB i primera autora de l’article. “Aquesta hipòtesi és consistent, a més, amb el fet de trobar-se en una zona d’influència cultural que confereix un valor simbòlic al gos en aquest període, com és el sud de França o el nord d’Itàlia”.
 
Dieta rica en cereals i verdures, gestionada pels humans
 
L’estudi isotòpic de les restes i la seva comparació amb els dels humans i d’altres herbívors dels jaciments indica que la dieta de la majoria dels exemplars era mixta i molt semblant a la humana, amb una elevada presència de cereals, com el blat, i de verdures. En dos cadells i dos adults l’alimentació va ser predominantment vegetariana i en pocs casos va ser rica en proteïna animal.
 
“Aquestes dades reflecteixen una convivència molt propera entre gossos i humans i, molt probablement, la preparació específica de la seva alimentació, que es fa evident en els casos d’una dieta únicament vegetal. Possiblement ho farien per tenir un millor control del seu rendiment en les tasques de vigilància i alliberar-los del temps que haurien d’haver dedicat a obtenir aliment. Aquesta gestió també explicaria l’homogeneïtat de la mida dels exemplars”, indica Eulàlia Subirà, investigadora del Grup de Recerca en Antropologia Biològica (GREAB) de la UAB.
 
Uns animals poc estudiats
 
La presència de gossos en estructures de deixalles prehistòriques no és habitual, el què els fa un grup poc conegut dins de les espècies domèstiques. Més escassa és encara la seva presència en tombes. Per això es pot considerar excepcional la d’esquelets en connexió anatòmica com els analitzats en aquest treball.
 
A la península Ibèrica s’han trobat casos més antics d’enterraments individuals aïllats, però només s’han documentat com una pràctica generalitzada relacionada amb el ritual funerari amb posterioritat. Aquest ritual es va estendre i allargar durant centenar d’anys, fins a l’Edat de Ferro.
 
Pel que fa a la seva alimentació, els estudis també són escassos, amb alguns casos de dietes mixtes identificats a França, Anatòlia i Xina. “Recentment s’ha vist que els gossos tenen deu gens amb una funció clau per a la digestió de midó i greix, que faria l’assimilació de carbohidrats més eficient que la del seu ancestre, el llop. El nostre estudi ajuda a concloure que durant el neolític es van incloure diversos vegetals en la seva alimentació”, assenyala Eulàlia Subirà.
 
La recerca també permet reforçar la idea que els cans van jugar un paper molt important en l’economia de les poblacions neolítiques, guardant ramats o vigilant els assentaments. Potser aquesta relació vital els va convertir en companys també en la mort o com a símbols als rituals funeraris, conclouen els investigadors en l’article.
 
L’equip de recerca participant en l’estudi està format pels arqueozoòlegs Silvia Albizuri i Jordi Nadal (SERP-UB), Patricia Martín, (IPHES i SERP), pels arqueòlegs Juan Francisco Gibaja (Institut Milà i Fontanals, IMF-CSIC); Araceli Martín Cólliga (Servei d’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya), Xavier Esteve, Xavier Oms (SERP-UB), Miquel Martí,  Roser Pou i pels biòlegs Eulàlia Subirà i Diego López-Onaindia (UAB).

Referència: Albizuri S., Nadal J., Martín P., Gibaja J.F., Martín Cólliga A., Esteve X., Oms X., Martí M., Pou R., López-Onaindia D., Subirà, M.E. Dogs in funerary contexts during the Middle Neolithic in the northeastern Iberian Peninsula (5th–early 4th millennium BCE). Journal of Archaeological Science: Reports. Volume 24, April 2019, Pages 198-207. https://doi.org/10.1016/j.jasrep.2019.01.004

Imatges:

https://bit.ly/2UVKdDj

Principals jaciments arqueològics i necròpolis de Catalunya amb enterrament de gossos. Les restes analitzades en aquest treball provenen de Camí de Can Grau (La Roca del Vallès, número 6), La Serreta (Vilafranca del Penedés, 8), Ca l'Arnella (Terrassa, 5) i Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, 7). Els altres jaciments són Ca l'Oliaire (Berga,1 ), La Bòfia de S. Jaume de Boixadera dels Bancs (Montmajor, 2), Cova de l’Avellaner (Les Planes d'Hostoles, 3), Serra del Mas Bonet (Vilafant, 4), Can Gambús (Sant Quirze del Vallès, 7), i Can Tintorer (Gavà, 9).


https://bit.ly/2MR5XNY

A dalt: restes de gos adult en connexió anatòmica parcial de La Serreta. A sota: gos en connexió anatòmica situat entre esquelets humans, de la necròpolis Bòbila Madurell.