Exposició "Otros verbos, nuevas lecturas: Valle-Inclán traducido"

ValleInclanExpo
Des d’aquest 26 de febrer a la Facultat de Filosofia i Lletres es pot veure una exposició dedicada a la vida professional del dramaturg i novel·lista Valle-Inclán. La trobareu al vestíbul d’accés als departaments d’Antropologia i de Prehistòria.
 

27/02/2020

L’exposició, que compta amb el patrocini del Mínor en Estudis Gallecs, coordinat per la profà. Sonia Varela,  ofereix una síntesi de la trajectòria de l’escriptor i fa palesa la seva relació amb el galleguisme i les múltiples vies d’intervenció que va utilitzar l’escriptor en la política, la cultura i la societat de la seva època. L’objectiu de la mostra és revisar i recuperar una figura de gran poder simbòlic per a l’enfortiment de la història de la cultura gallega.

La iniciativa pretén ser un punt de trobada de caràcter itinerant, amb un disseny i una concepció dinàmics, per propiciar la interacció directa amb el públic visitant. L’exhibició busca recuperar per a Galícia una imatge de l’escriptor poc coneguda, la més internacional, derivada tant de l'interès dels seus coetanis per la seva obra com de la intervenció de l’autor en la seva difusió, principalment a través dels viatges que va fer a l'estranger i dels contactes que va mantenir amb intel·lectuals de molt diversos orígens. Amb aquest objectiu s’hi evoquen algunes de les imatges, sons, impressions i emocions que l'obra de Valle-Inclán va generar internacionalment, no només entre els crítics i els investigadors, sinó també entre els lectors, en totes aquelles llengües en què ell mateix va veure traduïda la seva obra.

Aquesta acció és la primera col·laboració entre el  “Conselho da Cultura Galega” i la “Càtedra Valle-Inclán” de la Universitat de Santiago de Compostela, conscients ambdues institucions del valuós llegat que constitueixen el pensament i l’obra de Valle-Inclán.

Les imatges, fixes i de grans dimensions, s’associen a les seves obres més conegudes (les Sonates i l’esperpent) i a una iconografia en què impera el retrat d’un vell d’aspecte venerable, en l'últim tram de la seva vida: el «Gran don Ramón», «etern», de «mirada mística» i «barba de Sant», de què havia parlat, ja en 1917, Xavier Bóveda.