Entrevista al Dr. Josep Cid, del grup de recerca Desistiment del delicte i Polítiques de reinserció

14/01/2020

Catedràtic de Dret Penal de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Cid és doctor en Dret i coordinador del Grau en Criminologia de la UAB des de 2004. Ha estat coordinador del grup de recerca interuniversitari «Criminologia aplicada a la penologia» des del 2009, reconegut com a grup de recerca consolidat per l’AGAUR, i que des del 2014 s’ha transformat en grup de recerca emergent integrat per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el nom «Desistiment del delicte i polítiques de reinserció». La seva línia d’investigació s’ha desenvolupat principalment en la discrecionalitat judicial en l’aplicació de les penes a l’àmbit espanyol, en el caràcter criminògen de la pena de presó i en el procés de desistiment de les carreres delictives.



1. En el cas del sistema penitenciari català, quins models o polítiques de reinserció són efectius per als presos?

El sistema penitenciari a Catalunya té el marc jurídic general d’Espanya que és la Llei General Orgànica Penitenciària i a la vegada deriva de la Constitució, concretament de l’article 25.2 que diu que les penes estan reorientades a la reeducació i reinserció social. La lògica d’aquest sistema expressa que s’ha de fer allò possible per aconseguir aquests objectius.

Baix aquesta lògica, el sistema preveu un període a la presó orientat a que la persona intenti superar els dèficits o factors que el van portar a l’activitat delictiva. En aquesta fase té molta importància el tractament penitenciari, els diferents programes d’intervenció... Però l’objectiu final és preparar a aquesta persona per sortir en llibertat. Aquest procés ha de ser progressiu: començant amb sortides i permisos, tercer grau, llibertat condicional i fins arribar a la reinserció. També s’ha d’abordar el vincle amb la comunitat com per exemple en la part laboral. 

La idea és que aquest sistema s’ha de donar per a tothom, tot i que aquest model que marca la llei té una aplicació limitada. Hi ha una part de les persones que segueix aquest procés, però hi ha una altra part que no arriba. Hi ha diferents sectors que fan que es compleixi la condemna en un centre ordinari i llavors tot aquest procés de transició no es dona. És en aquest grup en el qual trobem les taxes de reinserció més altes.
Llavors, el gran dilema del sistema penitenciari a Catalunya –que no és diferent que a la resta d’Espanya- està en com aconseguir que també existeixi la reinserció per aquest sector que no accedeixen al sistema de reinserció. Hi ha dues vies per aconseguir-ho: la primera és que tothom vagi per aquesta via esglaonada; una segona via -que hem explorat des del Grup de Recerca- és implicar a la comunitat a focalitzar-se en aquest grup que no progressa.
 

2. Tenint en compte el funcionament del sistema penitenciari, és possible la reinserció de tots els presos? Hi ha casos de clara exclusió o que determinin la impossibilitat de reinserció?

En principi ha de ser possible per a tothom, tot i que hi ha casos molt complicats per diversos motius: o bé perquè tenen una llarga trajectòria delictiva, per falta de vincles fora de la comunitat... Hem de tenir en compte que la reinserció és tant individual com col·lectiva, ja que requereix una motivació de la persona al canvi però també que aquesta tingui recolzament extern. Qualsevol persona pot ser sensible al canvi, tot i que hagi casos complicats com persones amb trets psicopàtics importants, però de totes maneres un tractament més focalitzat i individual pot donar resultats.

Des de la part social és veritat que hi ha persones que surten del sistema sense vincles amb la comunitat. En matèria de delinqüents sexuals a Catalunya per exemple s’han creat cercles de suport i responsabilitat, perquè aquestes persones que no podrien sortir per falta de vincles socials se’ls pugui donar suport i supervisió per part de persones voluntàries. Amb esforç, teòricament  la reinserció és possible en tots els casos.
 

3. L’any 2015 es modifica el Codi Penal per incloure la presó permanent revisable. Els casos on és aplicable segons l’article 140 del codi són “que la víctima sea menor de dieciséis años de edad, o se trate de una persona especialmente vulnerable por razón de su edad, enfermedad o discapacidad. (2) Que el hecho fuera subsiguiente a un delito contra la libertad sexual que el autor hubiera cometido sobre la víctima. (3) Que el delito se hubiera cometido por quien perteneciere a un grupo u organización criminal”. Quin criteri es segueix a l’hora de tipificar aquest tipus de delictes i no altres?

Espanya abans del 2015 era un dels pocs països europeus que no tenia cadena perpètua, i baix el meu punt de vista es podia viure sense aquesta mesura. A més ja es contemplava la llibertat vigilada posterior a la condemna per persones insensibles al tractament, llavors ja existien mecanismes per persones amb conflicte amb la reinserció, a més de l’existència de penes prou llargues.

El Parlament va decidir imposar-la i es va establir de manera restrictiva, és a dir, només per certs delictes. La cadena perpètua suscita moltes controvèrsies, i més a un país que té l’article 25.2 de la Constitució que esmenava abans. La reinserció a més s’estava assumint a Europa ja que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va establir en la seva última jurisprudència la idea de que “negar el dret a la reinserció a una persona és atemptatori a la dignitat humana”. S’ha de reconèixer que tothom vol canviar.

4. I als propis presos els quals reben aquest tipus de penes? És a dir, la presó permanent revisable et pot fer sentir com un “cas perdut”, llavors com pot afectar això a la reinserció d’aquests presos?
 

Una de les avantatges que té el sistema progressiu de reinserció és la motivació al canvi: “he de complir una condemna però després em poden donar el tercer grau, i puc acabar sortint”. Tot això no es dona perquè sí, has de complir uns requisits, però sí que és un estímul a la rehabilitació.

Si jo com a pres sé que he de passar 15 o 20 anys de condemna en els quals faci el que faci no tinc la possibilitat d’accedir al sistema progressiu, llavors quin és el meu estímul? Aquest tipus de condemnes dificulten la tasca del sistema penitenciari en sí. Per això crec que es podia viure sense la presó permanent revisable, pel simple fet de que el sistema progressiu, en la seva flexibilitat, ja s’aplicava només a priori d’unes condicions prèvies i òptimes.
Si tu treballes amb una persona que està sota la cadena perpètua, crec que has de seguir igualment amb la lògica de la reinserció, però és molt complicat. Tot i les dificultats, no es pot obviar la reinserció en sí, és més, s’ha de reforçar a aquests tipus de presos ja que necessitaran més ajuda del sistema penitenciari en sí – fent-lo participar en activitats educatives, mantenint l’esperança, treballant les seves capacitats i vincles amb altres inters, etcètera –. Per fortuna hi ha poques persones en aquesta situació, però siguin les que siguin necessitaran molt més suport per la motivació al canvi.
 

5. Parlem del Grup de Recerca. Per què és necessari un grup investigador sobre el desistiment del delicte i les polítiques de reinserció?

La justificació del sistema penitenciari ve donada per la necessitat de reinserció dels presos, però és important també com s’aconsegueix: d’aquí ve la tasca de la criminologia. El desistiment del delicte i la criminologia es basen en l’estudi de les trajectòries delictives. La criminologia sempre ha estudiat més aquesta primera part: com es comença a delinquir, quan, els motius... i ha estudiat menys com s’acaba amb la carrera delictiva.

Des dels anys 90 fins a dia d’avui s’ha augmentat notòriament la recerca en aquest àmbit i amb els motius. A partir de la investigació s’han analitzat fets com l’accés al món laboral o tenir vincles de parella potents, ja que aquests dos factors són rellevants a l’hora d’entrar o no a una carrera delictiva. Així com la falta de vincles poden propiciar l’inici de la delinqüència i tenir-ne molts dificulta l’accés, ja que delinquir –valgui la redundància– et fa perillar aquests vincles. Això dona una dimensió nova sobre la reinserció ja que no només parlem del que ens porta a delinquir sinó també d’allò que ens ho dificulta.

Aquest tipus de recerca s’havia potenciat als Estats Units, però aquí el cas és diferent i per això és important la investigació des del context propi. Vam fer recerca aquí a Catalunya, diferint de la gent reincident i dels que abandonaven la carrera delictiva. Observàrem un factor molt important que fou el del suport familiar, variable menys vista a la recerca internacional. Un suport familiar potent, involucrant a aquesta en el procés de reinserció, tenia unes conseqüències: és una fita perquè obtenim recursos per al desistiment.
 

6. Actualment esteu treballant amb un projecte anomenat “La família com a catalitzadora del procés de desistiment i reincidència”. Tot i que encara estigui en curs i en termes molt generals, quin coneixement es té actualment sobre el rol que compleix la família en el desenvolupament de processos de desistiment i de reincidència durant l’empresonament i en el retorn a la comunitat?

Aquesta és la recerca més recent que estem fent. Precisament, ja partim amb la idea de que la família és molt rellevant, però a partir d’aquí vam decidir estudiar-la més a fons. Cal partir de que en termes familiars no tot és fàcil, ja que pateix processos que no trobem en altres relacions. La família presta suport, fet que pot ser el catalitzador per començar un procés de canvi al ser sensibles al desig d’aquesta entitat. Si la família m’ajuda, jo vull ajudar: és la idea del retorn.

Quan analitzes les dinàmiques familiars trobes també que n’hi ha de conflictives. Per exemple poden estressar, ja que pot pressionar a que la persona que ha desistit i ha sortit de presó treballi, quan la realitat és que la inserció laboral és més complicada que això. N’hi ha d’altres que són més conflictives, com les relacions de parella: gelosies, violència, entre altres, fet que no augura un bon pronòstic per la reinserció. La família llavors té coses positives, però en té d’altres de negatives; és el balanç entre el suport i el conflicte.

És per això que malgrat que qualitativament la família pot ser de molta ajuda si no hi ha conflicte, també hem de saber que no sempre la realitat és així. Per això en aquesta recerca volem veure quins són els factors dins l’àmbit familiar que afavoreixen al desistiment fent seguiment amb persones amb les quals ja hem treballat. Normalment analitzem a aquestes persones per analitzar la seva trajectòria delictiva, però en aquest cas també entrevistem a les famílies. L’objectiu és recrear les dinàmiques per saber quines afavoreixen la reincidència i quines el desistiment, per així també prevenir aquests conflictes en pro de l’anticipació.
 

7. Quin és el futur del grup de recerca?

Portem molts anys treballant en desistiment. Ara estem treballant amb aquest grup amb el tema de les famílies, però a la vegada fem publicacions de l’anterior recerca que vam fer. En els processos que realitzem sempre hi ha un període de recerca i un altre de publicacions. Durant els propers tres anys –més o menys– estem coberts a tot això, a més que també vam fer un projecte amb la Universitat de Barcelona sobre el rol de les mentories en la reinserció.
Després d’aquest temps encara no sabem per on anirem. Solem decidir un any abans o dos cap a on volem tirar i investigar. Precisament, una recerca t’obre el camí a una altra. Pot ser anem cap a la recerca experimental com vam fer amb la UB, ja que tot i no saber cap on anem sí que sabem que seguirem amb la línia del desistiment i la reinserció.

A més, les companyes amb les quals treballem estan especialitzades en el tema. Carmen Navarro treballa en el desistiment de les dones, i Ana Meléndez treballa sobre l’impacte de la justícia restauradora. Ens movem en aquest àmbit: desistiment, justícia restauradora, reinserció, presons, però l’agenda la marca la pròpia recerca.

Des del grup treballem sobretot amb el plantejament de “què pot ser útil”. El grup es diu Desistiment del delicte i Polítiques de reinserció perquè busquem tenir un impacte real amb estudis que es puguin realitzar. Precisament estem molt vinculats amb la realitat i aquest vincle entre la recerca i la pràctica ens dona una altra dimensió més real.