"El futur polític de Rússia", una xerrada de la Facultat de Dret amb Schulmann i Kurnikov

05/03/2024

D’una banda, Ekaterina Schulmann és una politòloga russa, professora associada de la Universitat Kazguu (Kazakhstan) i a l’Escola de Ciències Econòmiques i Socials de Moscou (MSSES) i membre de la Robert Bosch Academy, entre d’altres. Com a científica, està especialitzada en els processos polítics i, concretament, en el procés legislatiu a la Rússia moderna, el parlamentarisme i els mecanismes de presa de decisions en règims polítics híbrids. Schulmann va contribuir a la protecció de les persones acusades pel cas de Moscou (2019) després de les protestes de Moscou del 2019. Entre altres qüestionss, es va oposar públicament als seus càrrecs i va donar suport incondicional als detinguts. El 2022 va anar a Alemanya a treballar amb la voluntat de retornar a Rússia properament. Però el 15 d’abril del mateix any, el ministeri de justícia rus la va incloure a la seva llista d'"agents estrangers", fent que no pogués tornar mai més al seu país d’origen.

D’altra banda, Maksim Kurnikov és periodista i director de Radio Echo i editor de Bild. Poc després de l’esclat del conflicte Ucraïna – Rússia, les autoritats russes van tancar la seva ràdio, un dels mitjans independents del país. Per això, part de l'equip d'aquesta emissora va marxar del país perquè la llei russa els amenaçava amb fins a quinze anys de presó per difondre suposades "notícies falses". És a dir, tot allò que defugia de l’opinió oficial i única permesa del país. Des de llavors, intenten mantenir la població informada amb notícies independents sobre Rússia des de Berlin i, per exemple, van crear una aplicació accessible, oferint a la seva audiència un enfocament crític del que succeeix a Rússia.

Així doncs, comptem amb dos ponents de diferents àmbits professionals i censurats al seu país per aportar-nos la seva perspectiva entorn de la situació a Rússia i el futur que depara al país.

En primer lloc, Ekaterina Schulmann es defineix a ella mateixa com a activista i vícima i agraeix poder estar impartint aquesta xerrada amb la voluntat d’aportar els seus aprenentatges des de la docència. Com a politòloga, pren com a enfocament teòric el funcionalisme estructural, que entén un sistema polític com a màquina. És a dir, una estructura amb les seves peces, en què cada peça té la seva funció determina per fer funcionar el sistema. Així s’inclouen les demandes de la població, l’opinió pública, les decisions polítiques, la implementació i la seva afectació. A més, és una aproximació impersonal, que permet estructurar tots els esdeveniments d’una societat i d’un sistema polític.

La ponent analitza que el model polític rus no és ni únic ni original. Es tracta d’una autocràcia personalista, basada en les bases patrimonials del país. Un model que Schulmann defineix com a primitiu i que es declara com l’estat natural de la política. En aquest, la democràcia, el debat públic i tot allò que implica la participació ciutadana és un esforç que es pot evitar. Així, com a ciutadà cal invertir molts esforços per a expressar l’opinió i intentar garantir la democràcia. Un fet que obstaculitza encara més la voluntat popular d’expressar-se i intentar participar del sistema polític com a subjecte.

D’altra banda, ens explica que la llei de l’oligarquia defineix que en qualsevol organització, el poder tendeix a ser concentrat en un petit grup de persones. I això és el que passa a les autocràcies i les fa tant resilients. Schulmann ens parla de dues forces que actuen al mateix temps que fan possible la resiliència d’aquest model polític: la força de la concentració de poder i el compromís de les persones. El compromís de les persones en un sentit que la població creu amb el sistema i està acontentada si té la percepció que té l’oportunitat de decidir sobre allò que li importa.

La fortalesa interna d’aquest tipus de sistemes polítics és la seva eficiència, ja que no compta amb els obstacles propis d’una democràcia. És a dir, al no necessitar de mecanismes de participació popular i no tenir en compte l’opinió pública, el govern pot prendre decisions jeràrquicament de manera molt més ràpida i eficient. Així, es garanteix un funcionament òptim del sistema.

Schulmann explica també la modernització de Rússia que li ha permès un creixement econòmic continuat i un progrés gràcies als avenços tecnològics. Tot i així, la ciutadania ha quedat enrere d’aquest progrés. La població ha d’estar empobrida i dependent per acceptar una autocràcia. Relata com durant l’última dècada la societat russa exigia un ordre polític més democràtic, exigia una representació política de les seves demandes i reduir les desigualtats socioeconòmiques a través de protestes i mobilitzacions socials que van ser reprimides. Davant d’això, les elits russes negaven el pas a la democràcia per no fer perillar el seu poder i a apostaven per la repressió. El fet de negar-ho i reprimir-ho, però, també era perillós perquè podia suposar no tenir la simpatia del poble i perdre el seu suport necessari per mantenir la seva posició. Per això, el govern intenta aconseguir la simpatia de la població amb actes concrets, com l’annexió de Crimea. Això ens demostra que una autocràcia d’anar reinventant per mantenir el poder, cosa que es va traduir amb un augment de la despesa social i garantint una taxa d’ocupació plena amb rendes regulars de l’estat. És a dir, fent dependre el benestar de l’estat. Respecte als últims dos anys, les elits històriques són qui s’estan beneficiant de la guerra contra Ucraïna i el govern està augmentant l’autodefensa contra les idees contràries al règim.

En segon lloc, Maksim Kurnikov, com a periodista que se li ha negat la seva llibertat d’expressió a través del seu mitjà independent, ens explica que el primer atac a la llibertat d’expressió i a la llibertat dels mitjans de comunicació va ser a la dècada de 1990, quan Vladímir Putin va entrar en el seu primer mandat. Des de llavors, ha anat en augment fins al punt en què tot el sistema de mitjans de comunicació va sortir del país i va continuar el seu treball des de l’exterior.

No hi ha casos similars a Rússia, un sistema autoritari amb tants mitjans de comunicació independents i tanta audiència d’aquests dins del mateix país. És a dir, hi ha molta voluntat per part de la població russa d’accedir a la premsa independent i inquietuds polítiques, tant els perfils en contra del govern de Putin com els pro-Putin. I és que els mitjans intenten arribar a tothom, el seu objectiu és informar de la manera més parcial possible. Tot i així, la manera en què el sistema de Rússia funciona és fent veure que tot funciona, així la població forma part d’aquesta maquinària. Un exemple és com el règim polític promou anar a la guerra al bàndol rus com a l’opció salvadora a nivell econòmic o com a opció per lliurar-se de la presó. És a dir, com la població de classe treballadora, acaba lluitant en una guerra que no hi creu i per un país i règim que no hi creu.

Pel que fa al futur del sistema de Rússia, és incert. D’entrada perquè en la història no existeixen casos similars. No hi ha casos d'autocràcies que tendeixin a models moderns ja que per això es necessita una participació que garanteix el manteniment del sistema. Estem davant d’una autocràcia personalista amb una política conservadora i pràctiques autoritàries que està fent coses revolucionàries que ningú s'espera.

Davant d’això, Schulmann es pregunta: Fins a quin punt es pot mantenir el personalisme? Què passarà quan el líder marxi per qualsevol raó? Es podrà substituir el lideratge actual? Normalment, el sistema s'adapta a tot per mantenirse. Quins són els límits de la resiliència i de l'adaptabilitat? Les institucions personalistes són capaces de funcionar sense el líder? A tot això, no hi ha respostes úniques o vàlides. Afirma que no s’està abordant el nou ordre emergent de Rússia però que potser es tracta d’una desfragmentació de l’ordre existent, tot i que és un procés molt difícil de predir.