La paraula del mes: neurosexisme

08/07/2021

Aquest text revisa una  paraules clau des de la sociologia del gènere: la construcció de rols de gènere per determinisme biològic. La neurociència és l’estudi del sistema nerviós, inclosos el cervell, la medul·la espinal i les xarxes de cèlnervioses sensorials, o neurones, de tot el cos. Les revisions feministes de la neurociència ja als seixanta van posar en qüestió les conclusions i metodologies científiques d’aquest camp, i continuen fent-ho en l’actualitat. Letitia Meynell (a Bluhm et al, 2012) critica la ressonància magnètica funcional (IRMf) i l’ecografia fetal tridimensional perquè produeixen dos objectes, el cervell femení i el cervell masculí, que provenen del no-res; és a dir, que no existeixen com a realitats físiques fora del món de les mitjanes estadístiques. Al mateix volum Ginger Goffman revisa estudis centrals en neurociència i demostra com no  tenen en compte els axiomes bàsics de l’estadística. La variació entre cervells individuals és superior a les diferències entre cervells femenins / masculins agregats, suggerint que el gènere és un factor de discriminació irrellevant des del punt de vista estadístic. A més, el reduït nombre de subjectes que són la base d’aquests estudis de ressonància magnètica fan que els resultats no siguin fiables.

En una societat amb un equilibri familiar precari, la cura s’articula al voltant de la maternitat. Tal com explica Badinter (2010), històricament el discurs culpabilitzant del lligam natural entre mare i fill esdevé l'enemic número u de l'individualisme hedonista. Per tant, la dona passa, en paraules de la filòsofa francesa, de sacrificar-se pel marit, a sacrificar-se pel fill (Knibiehler, 2002). Un altre exemple històric de la construcció social de dels rols familiars és La condició de ser fadrina, el procés de no casar-se de les antropòlogues valencianes Raquel Ferrero i Clara Colomina publicat tot just l’any passat. A través d’entrevistes a dones ja grans, les autores obren la caixa negra del que en sociologia anomenem la vida quotidiana (Berger i  Luckmann, 1988).  Amb actituds i pràctiques minoritàries, participen del rol de soltera que es desvia dels rols de gènere hegemònics dels anys cinquanta i seixanta, que encara ara perduren. El xoc es produeix ja quan una de les entrevistades afirma que “ja no vaig ser mai dona” (Ferreo i Colomina, 2020). De manera dramàtica, les autores localitzen l'expressió per part de les entrevistades de la "incapacitat per a ser dona i, per tant, queda en suspensió el procés d’esdevenir subjecte femení complet. Quan ocorre açò, les fadrines són desfeminitzades des de dos punts de fuga. O bé avortades com a dones (“ja no vaig ser mai dona”), o bé assilvestrades: si no estan en el món cultural, pertanyen al natural (“bèstia solta”). Per tant, aquí veiem la màxima expressió la naturalització de les dues opcions estereotipades entre ser dona, esposa i mare, o be no ser-ho, esdevenir un subjecte animal, no-humà, fora de la normalitat biològica. Ser esposa i mare és un imperatiu moral, i encara diria més, un determinant natural.

 I així, fins els nostres dies. Els ideals de maternitat intensiva i d'aferrament (Sánchez-Mira i Muntanyola-Saura, 2020) responsabilitzen la mare de manera exclusiva d'aquest lligam primari de seguretat i estabilitat afectiva. Els models de bona mare s'acompanyen d'un procés de biologització de la maternitat reforçat per La Leche League, un moviment social que va néixer entre famílies de mares nordamericanes catòliques, que es van posar el nom en homenatge a una capella de Florida de Nuestra Señora de la Leche y el Buen Parto. L'imperatiu categòric de la lactància materna ha esdevingut una nova expectativa social que nega la subjectivitat de les mares i la seva la capacitat de decidir què és millor per a la seva criatura. Instagram té un paper important en aquesta transmissió de pràctiques de maternitat segregades per gènere ja des de l’embaràs. Els grups de suport de postpart i criança es fan cada vegada més en línia, especialment en èpoques de covid, i inclouen aplicacions, perfils d’Instagram i llocs web de pagament especialitzats en criança. Les fonts d’assessorament o els grups de suport entre iguals giren al voltant del vincle mare-fill. Les autoproclamades expertes en criança compten amb qualificacions professionals com la de llevadora, professionals de la salut o  de fisioteràpia, però sobretot abunden les figures de coaching i dones que es presenten exclusivament com a mares. És un món virtual fet per i per a dones mares: no hi ha paternitats. La majoria d’avatars mostren una dona blanca, jove i prima, una dona urbana de classe mitjana amb una imatge atractiva, que facilita la identificació per part de les mares que les segueixen. En aquests contextos de socialització i de reforç de les identitats de maternitat, les creences binàries sobre el gènere actuen com a regles predeterminades.

La neurociència, i encara més, les publicacions de neuropop o manuals d'autoajuda que fan referència de manera selectiva i divulgativa a estudis en neurociència, legitimen una visió sexuada dels atributs cognitius i afectius. Aquests èxits de vendes localitzen l’agència de les dones en un cervell separat del cos. Un exemple és l’últim llibre de Naomi Wolf, que situa l’agència femenina en una zona genital concreta, la vagina; o bé el famós Els homes venen de Mart i les dones de Venus.  Naturalitzar els estereotips de gènere i reduir els problemes de gènere a problemes de comunicació (amb capítols com Per què els homes no escolten i Les dones no poden llegir mapes) fa que la desigualtat de gènere sigui menys política. Aquesta postura neurosexista reprodueix i legitima una lectura patriarcal del coneixement, de les emocions i de les pràctiques (Bluhm et al, 2012). Però la cognició humana no és el procés innat, monolític, determinista, genètic i individual. Quan els autors de la neurociència pop consideren a les dones com a sistemes de comportament cervell-cos únics, ignoren la naturalesa social de la ment corpòria, situada i distribuïda. És a nivell del sistema social que dones i homes negocien l’equilibri familiar i laboral en la seva vida quotidiana, a través del treball, el plaer, l’amor i la creativitat.

Bibliografia

Badinter, Elizabeth. (2010). Le Conflit: la femme et la mère. Paris: Flammarion.

Bluhm, Robin;  Anne Jaap Jacobson & Heidi Lene Maibom. (2012). Neurofeminism: Issues at the Intersection of Feminist Theory and Cognitive Science. London: Palgrave Macmillan.

Berger, Peter & Luckmann, Thomas. (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder.

Knibiehler, Yvonne. (2002). Histoire des mères et de la maternité en occident. Paris: PUF.

Ferrero, Raquel. i Colomina, Clara. (2020) Fadrines: El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana. València: Col·lecció de temes d’etnografia valenciana.

Sánchez-Mira, Núria & Muntanyola-Saura, Dafne (2020). Attachment parenting among middle-class couples in Spain: gendered principles and labor divisions, Journal of Family Studies, DOI: 10.1080/13229400.2020.1745258