Breu notícia de l'acte de commemoració del 50è aniversari de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, per Joan Amenós

27/05/2022

El nom originari és inequívoc: Bella terra. Petites valls i turons molt suaus amb pinedes abundants i també alzines, i roures si hi ha sort. Algun camp de conreu no gaire gran (al Vallés, “tres quarteres, massa terra”, com escrigué Pere Quart). Horts que acompanyen rius cansats quan arriba l’estiu. Cases al nord-oest, hereves d’un luxe mesocràtic discretament romàntic i popular, encara present a les balustrades de l‘estació ferroviària dels “catalans”.
L’arquitectura ha de captar el geni del lloc, el genius loci. Un déu arran de terra que va acollir la construcció de la Universitat Autònoma, a començaments del anys setanta del segle passat. La Facultat de Dret va celebrar el divendres 20 de maig a la seva aula magna el cinquantè aniversari -1972-2022-. Com es norma, va obrir i tancar l’acte el rector, el Dr. Javier Lafuente Sancho.

El primer parlament el va fer el Dr. Enric Fossas, l’actual degà de la Facultat. Un discurs institucional seriós i meditat. Va recordar el dolor –aquesta pandèmia que tot ho va ennegrir- i el compromís persistent del centre, que va estar obert  tots els dies. També van sortir els problemes recents i no va  amagar una fina ironia davant el burocratisme de les acreditacions i certificacions que omplen les taules dels deganats. Però també va aparèixer l’obra magna, és clar, la realitat: més de dos mil  alumnes i un ventall d’estudis que inclouen el Dret, la criminologia  i les relacions laborals.

No van mancar les referències canòniques a l’arrencada de la Facultat, recollides vívidament pels professors Nieto i Molas. I moltes coses més: la connexió amb els col·legis d’advocats, els instituts i grups d’investigació de primera línia i les publicacions que hi brollen, la xarxa de pràctiques professionals, la permanent preocupació per la millora pedagògica, la ja tradicional vinculació de professors de la Facultat a la Secretaria general i a la Sindicatura de Greuges de la Universitat.

Si el Dr. Fossas va descriure el mecanisme com a conjunt, l’ex-degana Francesca Puigpelat va rememorar la fabricació d’una ròtula concreta, aquell començament dels anys 2000, quan el seu mandat coincidí més o menys amb la meitat del camí recorregut. Eren temps de renovació, “temps feliços” en la terminologia hegeliana que ella mateixa va emprar: nous plans acadèmics, expansió de la connexió amb el teixit econòmic, servei d’estudis i dictàmens...I la construcció del bar de la Facultat. Cal subratllar dos aspectes. En primer lloc, no fem broma: el bar és un lloc importantíssim per a qualsevol  servei acadèmic i per això aquest tema tenia una rellevància màxima en el seu programa. En segon lloc, el desassossec  provocat pel seu disseny final. En aquest cas, ha calgut estimular el geni del lloc amb la presència multicolor dels estudiants, l’alegria que tot ho transforma. Per cert, Francesca Puigpelat va recordar la classificació taxonòmica que els experts donen al tipus primari de l’Autònoma: arquitectura brutalista. No us espanteu: eren temps que aplaudien la solidesa del formigó, els blocs implacables que contrastaven amb una verdor indestructible i rebel.

Quan vaig veure que el Dr. Joaquim Bisbal Méndez, alumne de la primera promoció (1971-1976), catedràtic de Dret mercantil de la Universitat de Barcelona i advocat, volia dictar textualment el seu discurs, vaig pensar que potser se’ns faria un pèl llarg. No és fàcil llegir paraula per paraula davant un auditori. Em vaig equivocar. El Dr. Bisbal havia mesurat tots i cadascun dels mots i els havia alineat en una narració molt propera a les velles cròniques i que s’obria i es tancava a l’estació de Bellaterra. El silenci va omplir la sala (i quina bellesa antiga té aquest silenci quan escoltem atentament algú que parla molt bé).

Pel seu relat desfilaren els primers professors de la Facultat. Potser el moment al qual vaig detectar més expectació fou l’al·lusió al Dr. Juan-Ramón Capella, el pensament en pugna.  El Dr. Bisbal anava  cosint els fets i l’adjectivació reflexiva, com si  hagués escrit un conte filosòfic de Borges: l’excés qualificatiu de la ruta Ho-Chi-Minh, uns estudiants que anuncien la mort del poeta Gabriel Ferrater, l’examen de Dret Administratiu just mentre es coneixia l’atemptat mortal a Carrero Blanco i la por davant la repressió imminent,  el mític recital d’en Raimon, aquella assignatura –“Derecho político”- que procurava actualitzar els instruments davant un debat constitucional que ja s’obria camí...I la confessió final del professor Bisbal: sí, va encertar quan va baixar en aquella estació i es va dirigir, seguint el geni del lloc, cap a uns edificis grisos albirats entre la boira.

L’acte donà un gir metodològic amb el discurs del Sr. Sebastián Moralo Gallego, de la promoció 1977-1982, i actualment magistrat de la Sala Social del Tribunal Suprem. Va avisar que només volia donar un testimoni personal, simplement perquè ell sempre havia pensat que l’Autònoma li estava esperant. Aquí sí que el geni del lloc va prendre les regnes de l’exposició. Vingut d’un petit poble d’Extremadura, la seva família s’instal·la a Ciudad Badía (nom inicial) quan tenia setze anys. La intuïció es confirma: la universitat li espera, perquè s’hi arriba passant per sota l’autopista, travessant un riuet que es cansa a l’estiu i pujant pels horts d’una curta carena. Primera ratificació astrològica: quan acompleix divuit anys, s’inicien els estudis de tarda. Només cal fer un petit ajustament en aquelles jornades laborals maratonianes i trepitjar les aules després de dinar.

A aquell estudiant animós li tocaria viure a la Facultat el naixement de la Constitució i un cop d’Estat. Un bon sarró per a un jurista. I, després, el moment crític d’aquell noi: la visita un cop llicenciat al magistrat i també insigne professor de la casa, don Jesús Corbal. En Moralo tenia condicions per a ser un bon opositor, però el consell era terrible: calia deixar la feina i entregar-se en cos i ànima a l’objectiu. Impossible. Passaren un parell de mesos i, un dia imprevist, la professora Castiñeira, una gran penalista de la nostra Facultat, trucà a aquell  treballador i li va comunicar l’existència d’unes beques de la Generalitat per a judicatures. El geni del lloc no havia fallat. En Sebastián Moralo és avui magistrat del Tribunal Suprem i els seus fills van estudiar a la mateixa Facultat de Dret. Per cert, amb algunes consideracions ja inoblidables, va confessar que havia exercit la vigilància pròxima del seu rendiment acadèmic i va a arribar a l’agradable  resultat de que el nivell havia millorat respecte a la seva època.

Finalment, va intervenir Almudena Carneros Ruiz, advocada i Head of  Legal a NTT Managed Services (de la promoció 2006-2010). Nova tombarella del geni del lloc i ràpid passeig pel món dels grans despatxos, de l’economia ja plenament internacional (sí, he de dir globalitzada). Si el professor Bisbal va optar per la introspecció serena i el magistrat Moralo per l’agraïment eufòric, l’empenta d’Almudena Carneros va impregnar la sala de l’orgull d’haver estudiat a l’Autònoma, la consciència de que no portem a dins un límit, sinó una catapulta que no vol lligams empobrits. Com el futbolista que, després del gol, colpeix amb entusiasme el punt màgic on coincideixen el propi cor i l’escut de l’alma mater.

La coral de la Universitat va fer dues interpretacions precioses -la seva qualitat ja no és una sorpresa- i ens va marcar el ritme del final Gaudeamus igitur. El geni del lloc es va manifestar aquest cop d’una manera clara i conclusiva. La diversitat de tons, regida pel director Poire Vallvé,  acompanyava el vent de les veus que al llarg de cinquanta anys havien dit la seva a les aules, als passadissos o als despatxos. Veus que ens parlen de una feina dilatada i infatigable, sempre amb la voluntat de fer les coses millor, com explicaven el degà Enric Fossas i l’ex-degana Francesca Puigpelat. Veus que ens recorden el valor del saber meticulós i del seu impacte en la comunitat, com vam veure al discurs del professor Bisbal. Veus que ens parlen del treball incansable, de l’ascens social a través del propi esforç (ara que això ja no està de moda), en el discurs alegre i sincer del magistrat Moralo. Veus que ens empenyen al davant i que ens diuen que cada any podem ser tan joves i il·lusionats com els nous alumnes,  amb la força que va transmetre l’Almudena Carneros. La veu del rector, convidant-nos sobretot a  fer pinya amb els companys d’altres Facultats. Veus de l’estudi, de la lectura, de la discussió. La Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. El geni del lloc. Ara fa cinquanta anys.

Cerdanyola, 20 de maig del 2022.
Joan Amenós Álamo.