Un estudi genètic aviva el debat sobre l’arribada de la llengua indoeuropea a Europa

02/03/2015

Els processos migratoris permeten als científics donar suport o no a les teories lingüístiques y arqueològiques sobre la difusió de les llengües i les cultures materials al llarg de la història. En el cas d’Europa, un dels enigmes que tracten de resoldre és l’origen i diversificació de la llengua ancestral protoindoeuropea (PIE), considerada font de la majoria de les llengües que parlem avui dia a Europa, Àsia i Amèrica.

Enfront la hipòtesi d’Anatòlia, que defensa que la diversificació del PIE es va produir fa un s 8500 anys, quan els primer agricultors procedents del Pròxim Orient –actual Turquia- el van portar en establir-se a Europa, es situa la hipòtesi de l’estepa, que proposa que el van expandir els pastors nòmades de les grans praderies del nord dels mars Negre i Caspi, i que el seu llenguatge es va expandir per Europa després de la invenció dels vehicles rodats, fa entre 6000 i 5000 anys.

Ara un equip internacional d’investigadors, en què ha participat el professor de Prehistòria de la UAB Roberto Risch, ha realitzat un estudi genètic que dóna suport a aquesta segona hipòtesi, identificant una migració massiva dels pastors de la cultura iamna de l’estepa norpòntica –Rússia, Ucraïna i Moldàvia- cap a Europa que hauria afavorit l’expansió d’almenys algunes de les llengües indoeuropees pel continent.

Les dades obtingudes indiquen també, al contrari de la visió dominant de les últimes dècades, que les poblacions europees actuals no procedeixen només de les primeres societats caçadores-recol·lectores i de les poblacions arribades durant la expansió del neolític des del Proper Orient. 

La recerca mostra que les poblacions de l’Est i de l’Oest d’Europa van seguir trajectòries diferents fa entre 8000 i 5000 anys, i que no van entrar en contacte fins fa uns 4.500 anys, quan poblacions de l’Est d’Europa associades a la cultura de la ceràmica cordada es van establir en gran part d’Europa Central. Aquestes poblacions han resultat ser genèticament molt semblants als individus enterrats als kurgans iamna del nord del Mar Negre –Rússia i Ucraïna actual-, i molt diferents de les poblacions paleolítiques i neolítiques d’Europa occidental.

Els investigadors han observat que el llinatge dels individus de les tombes de la cultura de la ceràmica cordada excavades a Alemanya té més d'un 75% en comú amb el de les poblacions iamna. Això suposa que es va produir una migració massiva d'homes i dones de les societats de pastors de l’estepa norpòntica cap a l’Europa Central. Aquest vincle genètic persisteix en totes les mostres d’Europa Central fins a fa 3.000 anys–data fins la qual es tenen dades d’ADN antic-, i encara es troba en els europeus actuals. Mentre que al nord i al centre d'Europa representa entorn el 50% del pool genètic actual, a la Península Ibèrica es situaria entorn el 25%.

“Malgrat que els estudis d’ADN antic no informen sobre la llengua parlada pels individus prehistòrics analitzats, la magnitud del moviment migratori hauria implicat també un canvi idiomàtic. Si tal com indiquen les dades genètiques, aquetes poblacions van persistir, van haver de contribuir a la formació dels idiomes indoeuropeus que es parlen actualment a Europa”, explica Roberto Risch.

L’estudi constata també que abans de la migració dels pastors iamna els primers agricultors europeus d’Hongria, Alemanya i la península ibèrica eren genèticament molt homogenis, i que les societats més primitives de caçador-recol·lectors que vivien a Europa no van desaparèixer immediatament, sinó que encara van ressorgir genèticament fa entre 5000 i 6000 anys. Per la seva banda, en aquest mateix període, els pastors iamna descendien dels caçadors-recol·lectors precedents de l’Est d’Europa i d’una població ancestral del Proper Orient.

El treball, que ha estat liderat pels genetistes Wolfgang Haak de la Universitat d’Adelaide (Austràlia), Kurt Alt de la Universitat de Maguncia (Alemanya) i  David Reich i Losif Lazaridis, de la Harvard Medical School de Boston, suposa l’estudi genètic més gran fet fins ara.

Els investigadors han estudiat el genoma antic de 69 individus eurasiàtics d’una antiguitat d’entre 8000 i 3000 anys, i han utilitzat noves tècniques sobre las posicions claus del DNA nuclear, el que els ha permès estudiar el doble de mostres de DNA nuclear antic d’Europa i d’Àsia que les reportades en estudis previs i fer estimacions precises de la proporció de mescla genètica dels individus.

Afegir a aquesta base de dades els resultats ja publicats d’altres 25 individus els ha permès modelitzar estadísticament la proximitat genètica de 94 homes i dones prehistòrics.

Investigació futura: la Península Ibèrica

L'estudi no revela l'origen precís del PIE, ni tampoc l'impacte d'aquestes migracions kurgàniques en les diferents parts d'Europa. En el cas de la península Ibèrica, resta sobretot determinar la filiació genètica de les poblacions de l'Edat del Coure i del Bronze (fa entre 5000-3000 anys).

El grup de recerca Arqueoecologia Social Mediterrània (ASOME) del Departament de Prehistòria de la UAB està col·laborant estretament amb aquest grup de treball internacional en aquesta direcció.

“En particular, cal determinar la ubicació en el mapa paleogenètic d'Europa d'una de les societats prehistòriques més singulars, com és la d’El Argar. Es tracta de la primera societat de tipus estatal i amb metal·lúrgia especialitzada d'Europa occidental, formada fa 4200 anys en el sud-est de la península Ibèrica”, assenyala el professor Risch.

Implicacions històriques dels resultats genètics a Europa Occidental

En l'elaboració d'aquest estudi , els primers resultats del qual es presenten ara, ha exercit un important paper el treball realitzat durant les últimes dècades pels investigadors del grup ASOME de la UAB sobre la formació de les primeres societats de tipus proto-estatal i estatal d'Europa occidental.

En els últims decennis ha prevalgut la idea d'un increment de les desigualtats socials entre finals del Neolític i l'Edat del Bronze (fa entre 5.500-4.000 anys), que hauria estat resultat d'un procés gradual i, en gran manera, pacífic. No obstant això, alguns especialistes –entre ells Roberto Risch–, han cridat l'atenció sobre el fet que, en aquesta època, en el Caucas i les estepes norpòntiques estaven tenint lloc canvis econòmics i polítics decisius. A més de certes innovacions tecnològiques, com la invenció de la roda i la producció d'eines i d’armes de bronze més eficaces, s'observa un canvi en els rituals funeraris. Ara les tombes passen a ser individuals i les diferències en el tractament ritual d'homes i dones són cada vegada més marcades. Els aixovars funeraris més rics, formats per eines, armes especialitzades i adorns de metall, estan concentrats en un grup reduït de tombes masculines. La vinculació entre individus de sexe masculí, poder i metal·lúrgia es dóna fins i tot a les regions que no disposen de recursos miners, i se subratlla en el ritual funerari mitjançant la col·locació de gresols i encluses al costat del cos del difunt. Aquest ritual funerari, que pretén destacar unes diferències sexuals i econòmiques basades en el control de la tecnologia i els mitjans per exercir la violència, és precisament el que comença a introduir-se a Europa central i occidental des del Caucas i les estepes russes fa uns 5000 anys.

“Les dades que es publiquen ara suggereixen que els canvis d'aquest moment no es van produir únicament per la transmissió de conceptes i coneixements, sinó també per l'expansió de poblacions amb unes relacions de parentiu patriarcals, un tipus d'armament i unes estructures de poder desconegudes entre les comunitats neolítiques d'Europa occidental”, conclou Roberto Risch.

Article: Massive migration from the steppe is a source for Indo-European languages in Europe. Nature.