"Ara crec en la utopia realista d'una democràcia social"

Henri Weber

Henri Weber, un dels líders de les mobilitzacions de 1968 a París, va oferir una xerrada sobre el balanç del maig francès cinquanta anys després el 6 de juny, a la Facultat de Filosofia i Lletres, en l'acte en el qual el centre va commemorar el seu cinquantè aniversari.

07/06/2018

Henri Weber ens mostra un exemplar del seu nou llibre, Rebelle jeunesse (Robert Laffont), on apareix ell mateix a la coberta, fotografiat en plena manifestació al maig de 1968. Des del mateix any 68, ha escrit diverses obres sobre l'experiència i l'herència del maig francès, del qual va ser un dels principals líders estudiantils. Després va ser professor de filosofia política de la Universitat París VIII, cofundador de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i, més endavant, membre i eurodiputat del Partit Socialista. El 6 de juny, en l'acte de commemoració del cinquantè aniversari de la Facultat de Filosofia i Lletres, va pronunciar la conferència "Un demi siècle après, quel est le bilan de Mai 68?" ("Mig segle després, quin és el balanç de maig del 68?").

Quin record té de la seva participació en les mobilitzacions de maig del 68?

Jo formava part de l'equip de direcció del moviment estudiantil que es va ocupar, del 3 al 13 de maig, d'organitzar un pols amb el govern per despertar la classe obrera. Hi va haver molts indicis previs en el moviment obrer: vagues, manifestacions i enfrontaments molt violents durant 1966 i 1967. No és cert, per tant, que maig del 68 fos un tro sobtat enmig d'un cel ben clar. Sabíem que, per part de la classe obrera francesa, que estava en l'apogeu de la seva potència numèrica i organitzativa, hi havia la voluntat de sacsejar i conquerir el poder després de deu anys de gaullisme auster i autoritari.

Com ha evolucionat la seva percepció de maig del 68 durant aquests cinquanta anys?

Per a mi, maig del 68 va ser un gran moviment social. I, com tot gran moviment que mobilitza milions de persones, va ser molt heterogeni. Sempre dic que no cal confondre l'escuma de les onades amb la profunditat de l'oceà. L'escuma són els grupuscles esquerrans. Però el gruix del moviment no era trotskista, maoista, anarquista o situacionista; tampoc era comunista "tendència Moscou". Estava, sobretot, profundament desitjós de democratitzar la societat francesa i de liberalitzar-la en el sentit cultural i polític de la paraula. França havia conegut un progrés formidable en el terreny econòmic i tecnològic però, pel que fa a les relacions d'autoritat i els costums, s'havia quedat arrelada al segle XIX. És aquesta contradicció el que va dinamitar el moviment estudiantil. I van ser aconseguides moltes conquestes, com la despenalització de l'homosexualitat o l'autorització de la contracepció i de l'avortament.

I què considera com a errors del maig francès?

Primer, la concepció de la transformació social i l'objectiu final. Ja no crec que les nostres societats democràtiques, amb estats de dret efectius, hagin de ser transformades mitjançant la violència: vaga general amb ocupacions de fàbriques, enfrontament amb l'estat i, finalment, formes de violència que poden anar molt lluny. Aquest mètode és legítim i sovint necessari davant de dictadures i poders despòtics; però, enfront de les nostres velles democràcies desenvolupades, és mitjançant la reforma, la llei i les eleccions com transformem les societats i acumulem progressos. La meva segona diferència és que ja no crec en la utopia quimèrica de la societat perfecta que prometien el marxisme i el comunisme revolucionari: una societat sense classes, sense estat, sense penúries, sense opressió, sense alienació... Dit d'una altra manera, una versió laica del paradís celestial. Per contra, jo crec en la utopia realista d'una democràcia social que hauria de tenir, a més, dimensions europees.

La vaga general va propiciar els acords de Grenelle. I, a la universitat, què va canviar arran de maig del 68?

Passem d'una universitat vuitcentista, on els grans professors "regnaven" sobre els estudiants i els altres professors, a un sistema molt més modern de democràcia universitària. És a dir, hi ha un consell d'universitat -amb estudiants, personal tècnic i docents- que tria al seu president, el qual, dirigeix ​​la institució. I la universitat va esdevenir molt més interdisciplinària, amb menys compartimentació entre les disciplines. D'altra banda, les classes magistrals davant de centenars d'estudiants van retrocedir en benefici de l'ensenyament en grups més petits on els estudiants participaven molt més.

El que explica em recorda l'esperit fundacional de la UAB.

Totalment! La meva, la Universitat París VIII, també va ser creada el 1968, al desembre. El ministre d'educació nacional, Edgar Faure, volia democratitzar la universitat i va crear un centre experimental a Vincennes però amb una segona intenció: la universitat està al mig del Bois de Vincennes, a quinze quilòmetres de París. Enviar a tots els estudiants i professors esquerrans allà, lluny de tot lloc habitat, era també una manera de controlar el sistema universitari de la capital.

Què opina de la manera com es recorda maig del 68?

Des de fa cinquanta anys, és objecte d'una forta polèmica. La dreta viu de detestar maig del 68: el considera la font de tots els mals. En canvi, l'esquerra considera que va ser un gran moment de conquestes democràtiques i socials. Aquest punt de vista, tot i les campanyes de denigració, preval entre la població. Dues enquestes d'opinió realitzades per grans empreses de sondejos de França mostren que set de cada deu francesos tenen una opinió bona de maig del 68 i pensen que moltes conquestes socials i polítiques van ser adquirides aleshores o durant els deu anys següents. I molta gent considera un efecte diferit de maig del 68 la victòria de la unió de l'esquerra el 1981.

I què pensen els francesos dels soixante-huitards, de la generació del maig del 68?

Conserva un gran prestigi. És una generació de baby boomers, molt nombrosa. I molt dinàmica i activa perquè està habitada per un optimisme històric. Veníem d'enviar un satèl·lit sobre la Lluna, el creixement va estar per sobre del 5% anual durant trenta anys, no hi havia atur i tot semblava possible. I ens vam beneficiar d'una pau relativa durant l'equilibri del terror i de l'aparició de molts llocs nous de treball perquè passavem de la societat industrial a la societat del coneixement i dels serveis. Crèiem que voler és poder. Alhora, això ha generat molta gelosia. [Riu]

Daniel Bensaïd explica que ell i vostè van estar refugiats a casa de Marguerite Duras després de la il·legalització de la Joventut Comunista Revolucionària. Què va passar?

Com ja sabíem que seríem dissolts després del 68, la secretària de l'organització tenia una llista de personalitats simpatitzants del moviment estudiantil i obrer i disposades a donar-li suport acollint els seus quadres. Marguerite Duras figurava entre ells. Ens va acollir al seu apartament del número cinc del carrer Saint Benoît. Ens vam entendre molt bé amb ella, evidentment. I, sota el seu apartament, hi havia una escola. Durant l'hora del pati, els nens no jugaven a indis i vaquers sinó a estudiants i CRS [cos de la policia francesa dedicat al manteniment de l'ordre públic]. El pobre estudiant que havia de fer el paper de les forces de l'ordre cridava: "les cocos à Moscou!" ("comunistes, a Moscou!").

Manté relació amb els antics companys de les mobilitzacions?

I tant! Vam passar junts la nostra postadolescència i joventut fent coses formidables... Els antics dirigents de la LCR organitzem un sopar anual a casa meva. Tot i els desacords: Alain Krivine, que va fundar amb mi la Lliga, ha romàs tal com era fa cinquanta anys, i jo m'he convertit en socialdemòcrata, però això no entela els sentiments.

Quines semblances i diferències veu entre maig de 1968 i les mobilitzacions que hi ha actualment a França?

Les semblances són purament formals perquè és un moviment molt minoritari i voluntarista. Només mobilitza als simpatitzants dels grups d'extrema esquerra. En canvi, nosaltres ens vam veure desbordats. Maig del 68 va ser un autèntic moviment de masses que va implicar a milions de joves i d'obrers. Va ser espontani, va partir de la base; i no hi havia el ferment de la violència com el coneixem avui: quelcom com el black bloc actuant contra els comerços era inconcebible. Hi ha, en fi, diferències d'amplitud i de contingut.

És possible un altre maig del 68?

Avui dia, no, però a la llarga, per què no? Què és maig del 68 sinó una explosió generalitzada de lluites? Això és encara possible. Hi ha, però, una gran diferència: nosaltres vivim avui una crisi de futur. A causa de l'enfonsament de les grans ideologies emancipadores del segle XIX, s'ha esvaït la representació de l'alternativa a l'ordre existent. L'extrema esquerra no sap amb què reemplaçar la societat capitalista burgesa. Nosaltres teníem una idea precisa que era sens dubte falsa però crèiem fermament en ella. En canvi, ara, la LCR ha estat succeït pel Nou Partit Anticapitalista: són anticapitalistes però, a favor de què estan? No ho sabem. Això és una debilitat terrible. L'única raó que fa improbable un nou maig del 68 és l'absència d'una representació clara de la societat desitjable que hauria de substituir l'actualment existent.

Més informació: Facultat de Filosofia i Lletres

 

Notícies relacionades

Júlia Laguna - Alumnes millors notes

"M'agradaria investigar sobre física quàntica i relativitat en un equip capdavanter"

Totes les notícies