La vulnerabilitat de les petxines marines a l'acidificació oceànica no depèn únicament de la seva composició mineral
La resistència o vulnerabilitat de les petxines dels organismes marins a l'acidificació oceànica no depèn només del tipus de mineral del qual estan formades, com es creia fins ara, sinó també de factors com la microestructura i el contingut orgànic. Aquesta és la conclusió principal d'un estudi realitzat per l’ICTA-UAB, que obliga a posar en qüestió els models científics actuals.
L'acidificació oceànica —provocada per l'augment del CO₂ atmosfèric— s'ha convertit en una amenaça crítica per a la vida marina, especialment per als organismes que construeixen petxines de carbonat càlcic. Durant anys s'ha assumit àmpliament que els organismes amb petxines d’aragonita (una forma més soluble de carbonat càlcic, CaCO₃) són més vulnerables que aquells amb petxines de calcita (una forma menys soluble). Tot i això, aquesta suposició es basava en el comportament de monocristalls sintètics produïts en experiments de precipitació inorgànica. Per contra, les petxines de carbonat càlcic són estructures altament complexes que contenen material orgànic a més de minerals. Un nou estudi revela una realitat molt més complexa, que desafia aquestes suposicions simplificades basades en monocristalls sintètics.
La investigació sosté que la vulnerabilitat d'aquests organismes no es pot predir únicament pel tipus de mineral de les seves petxines. En canvi, altres factors —com la microestructura de la petxina i el seu contingut orgànic— també són clau per entendre com responen aquestes estructures a condicions de subsaturació i corrosives.
"Tenim una idea generalitzada sobre l'impacte de l'acidificació oceànica a les petxines marines, però no n'hi ha prou de saber si estan fetes d’aragonita o de calcita. També importa com estan construïdes", explica Gerald Langer, investigador de l'ICTA-UAB i autor principal de l'estudi. La manera com els organismes construeixen les seves petxines —incloent-hi l'estructura interna i la matèria orgànica— varia entre espècies i pot influir significativament en la seva resistència a un oceà més àcid.
Els experiments analitzats per l'equip inclouen exemples en què estructures fetes del mateix mineral mostren comportaments de dissolució molt diferents, depenent del disseny intern o de la presència de recobriments orgànics. Un cas paradigmàtic és el dels cocolitòfors, la mateixa espècie dels quals presenta petxines més o menys resistents segons la fase del cicle de vida en què es trobi, malgrat que totes les fases usen el mateix tipus de carbonat càlcic.
Aquesta troballa té importants implicacions per a les polítiques de conservació i els models científics que prediuen els impactes del canvi climàtic en la biodiversitat marina. Molts d'aquests models utilitzen el tipus de mineral com a indicador directe de vulnerabilitat, una pràctica que, segons aquest nou treball, hauria de ser revisada en profunditat.
"Aquest estudi qüestiona un dels fonaments de les avaluacions científiques rellevants utilitzades per organismes internacionals, en demostrar que la mineralogia per si sola no prediu la resiliència de les espècies calcificadores en oceans acidificats", afirma Patrizia Ziveri, professora de recerca a l'ICTA-UAB i coautora de l'estudi. “A mesura que els oceans continuen acidificant-se, millorar la nostra comprensió de quines espècies estan més en risc és essencial per dissenyar estratègies de protecció eficaces”, afegeix Ziveri.