Creuer de recerca sobre acidificació oceánica i microplàstics al Pacífic Nord
Un equip internacional de científics, entre els quals es trobava la professora d'investigació ICREA a l’ICTA-UAB, Patrizia Ziveri, va realitzar durant un mes un creuer de recerca des de Hawaii a Alaska a bord del R/V Quilo Moana de la Universitat de Hawaii.
Durant el creuer van mostrejar diferents llocs des de girs subtropicals fins a aigües subpolars, realitzant experiments en sediments i aigua en diferents profunditats oceàniques. L'elecció d'aquesta ruta es deu al fet que en ella es troben les aigües més àcides dels oceans del món.
En particular, els membres dels grups a càrrec dels estudis de plàncton calcificat van ser la Dra. Patrizia Ziveri (ICTA-UAB) i el Dr. James Rae (Universitat de Sant Andrews). A mesura que determinats plàncton, anomenats pteròpodes, moren i s'enfonsen en el fons de l'oceà, es converteixen en part del sediment. No obstant això, amb un oceà més àcid, les conquilles es dissolen abans d'arribar al fons de l'oceà. L'anàlisi d'aquestes dades al llarg de la ruta del creuer els va permetre l'oportunitat de caracteritzar una gran part de l'oceà.
El Dr. Ziveri també va recol·lectar mostres per caracteritzar la distribució de residus plàstics i microplàstics en aquest transecte que creua el "Pegat d'escombraries del Pacífic". Aquesta és una de les àrees de mar obert més contaminades pel que fa a la contaminació plàstica. L'equip també es va proposar comprendre el destí del plàstic a l'oceà mostrejant profunditats diferents d'aigua i sediments profunds.
Específicament, l'equip, dirigit pel Dr. Will Berelson de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC) i el Dr. Jess Adkins de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia (Caltech), va estudiar com l'oceà profund neutralitza l'increment de diòxid de carboni (CO2) usant el carbonat de calci. A mesura que l'oceà absorbeix grans quantitats de CO2 de l'atmosfera, provoca un canvi fonamental en la química de l'oceà. Un d'aquests canvis és que l'oceà utilitza el carbonat de calci per absorbir CO2, essencialment dissolent el mineral i deixant menys molècules de carbonat de calci disponibles perquè els organismes marins, com el corall, el plàncton i el marisc, construeixin les seves conquilles.
L'equip d'investigació va realitzar experiments sobre la velocitat a la qual el carbonat de calci es dissol amb variables específiques d'ubicació, com la temperatura de l'aigua, la salinitat, els nutrients i la profunditat, i també va recol·lectar mostres de sediments i plàncton.