Com el periodisme pot enfortir la democràcia a Espanya

En una democràcia saludable, els ciutadans necessiten informació precisa i verificada per prendre decisions. No obstant això, a Espanya, els programes d'actualitat i informatius de la televisió pública no sempre compleixen adequadament amb aquesta funció. El seu estil, que pot arribar a ser sensacionalista, consisteix a presentar opinions de la dreta i de l’esquerra com a posicions equivalents, sense contextualització ni verificació de fets. Aquest enfocament transmet la idea errònia que tot és subjectiu i que la veritat depèn de la posició política. Si una de les parts difon falsedats, «equilibrar-les» amb la visió contrària no corregeix la mentida; al contrari, la legitima i contribueix a la seva difusió. A més, presentar la política com un enfrontament constant entre partits, una eterna campanya electoral, i no aclarir quines afirmacions són falses o enganyoses, fomenta que els ciutadans prioritzin la seva ideologia per sobre dels fets, alimentant la polarització i erosionant la confiança en la política.

Un problema especialment greu és la normalització dels atacs personals com a substitut d'un debat polític de fons. El govern de coalició i el seu president són objecte habitual de desqualificacions i campanyes de desprestigi promogudes des de sectors de la (extrema) dreta, que recorren de forma sistemàtica a expressions com «president il·legítim», «govern traïdor», «venut» o «psicòpata», arribant a insults més explícits corejats al carrer. Les successives crisis viscudes en els últims temps –com l'entrada de migrants a Ceuta aquest estiu, els incendis forestals o l'accident ferroviari d'Adamuz– són aprofitades per aquestes formacions per alimentar la crispació, en comptes de centrar-se a fiscalitzar la gestió amb rigor i debatre solucions. Aquestes etiquetes no només simplifiquen i distorsionen la realitat, sinó que busquen erosionar la legitimitat democràtica de l'adversari. Un llenguatge d'aquest tipus seria inacceptable en qualsevol entorn professional. Per què, doncs, tolerar-ho en la política?

Sovint, els mitjans presenten aquests atacs com a part del debat legítim, sense assenyalar el seu caràcter abusiu i oportunista, la seva manca de substància o la seva deshonestedat. Aquesta normalització degrada el debat públic i debilita les normes democràtiques. La alternativa és un periodisme basat en fets i evidència. Els periodistes han d'assenyalar mentides, tergiversacions i atacs personals recorrent a dades verificables i al coneixement d'experts, distingint clarament entre fets, opinions i comportaments abusius. L'evidència científica mostra que quan la ciutadania té accés a proves clares d'afirmacions falses, tendeix a adoptar postures més moderades i informades, la qual cosa contribueix a reduir la polarització.

Per això, és crucial que els periodistes deixin de reproduir insults i mentides i, en el seu lloc, exigeixin propostes concretes i constructives als actors polítics en forma de preguntes crítiques, repreguntar quan s'eludeix la qüestió, i mostrar tant la pregunta com la resposta, evidenciant davant l'audiència si una afirmació manca de rigor. Reduir la cobertura a declaracions des d'un faristol –un estil importat dels Estats Units, que no és precisament un bon exemple de democràcia avançada– converteix els informatius en un altaveu de consignes propagandístiques.

Existeixen alternatives clares als països del nord d'Europa que demostren que un altre periodisme és possible:

• Finlàndia: la radiotelevisió pública finlandesa dedica segments específics a la verificació d'afirmacions polítiques i a aclarir atacs inapropiats, educant la ciutadania per distingir entre opinions, fets i retòrica manipuladora.
• Alemanya: els mitjans comproven afirmacions i corregeixen atacs personals, amb una supervisió regulatòria que garanteix rectificacions, especialment durant períodes electorals.
• Suècia i Dinamarca: etiqueten les declaracions polítiques com a verificades, qüestionades o abusives, en col·laboració amb verificadors independents, la qual cosa reforça la confiança pública.
• Països Baixos: mitjans com la radiotelevisió pública NOS gaudeixen d'una forta independència editorial, i verificadors independents desmenteixen la desinformació i assenyalen la retòrica abusiva, la qual cosa afavoreix debats polítics més civilitzats i alts nivells de confiança en els mitjans.

A Espanya, per contra, les mentides i atacs personals solen quedar sense control, i els debats es presenten com un simple xoc d'opinions, la qual cosa amplifica la desconfiança i la polarització.

Millorar el periodisme a Espanya requereix avançar cap a una verificació sistemàtica de dades i afirmacions, així com cap a l'etiquetatge explícit de conductes abusives. Aquestes pràctiques no censuren opinions, sinó que informen millor la ciutadania i ajuden a diferenciar fets d'especulació o atacs.

A això s'hi suma un altre problema estructural: la falta de diversitat de veus en els principals mitjans de comunicació espanyols. Científics i experts troben grans dificultats per aconseguir que les seves perspectives apareguin en els espais d'anàlisi i debat. Una xarxa clientelar garanteix que els mateixos individus comentin diàriament una àmplia gamma de temes. Aquests «tertulians multiús» tendeixen a incorporar les seves ideologies i interessos personals a debats complexos, sovint sense tenir en compte les recomanacions dels experts, fins i tot en qüestions de tant impacte com la política climàtica. Una societat avançada no pot prosperar si uns pocs individus concentren un poder d'opinió tan desproporcionat mentre que els especialistes queden relegats a un segon pla.

En apostar per un periodisme basat en fets, disposat a formular preguntes incòmodes i a exigir la rendició de comptes, Espanya pot enfortir la seva democràcia, reduir la polarització i construir una ciutadania més informada i reflexiva.