Sergio Gavilán: "La ciència-ficció és el gènere que millor representa la ciència arxivística"
Parlem amb l'exalumne del Màster en Arxivística i Gestió de Documents del seu llibre Archivos imaginarios. La archivística en el cine de ciencia ficción, una exploració d'enfocaments arxivístics en una tria de pel·lícules de ciència ficció com Blade Runner o Star Wars.
09/02/2024
Archivos imaginarios submergeix el lector en la filmació de paisatges arxivístics de ciència ficció on la memòria, la identitat, la història i les lectures del futur troben pel·lícules que dimensionen la transcendència dels arxius a la societat.
Fa un parell d’anys vàrem entrevistar a en Ramon Alberch, el gran referent de l’arxivística al nostre país, amb motiu de la publicació del llibre Archivos y archiveros en la literatura y el cine. En ell, el fil vermell eren els arxivers i la percepció de la professió, mentre que en el teu, són els arxius i el paper que juguen en les històries. Queda entès que el cinema és una gran font d’inspiració per als arxivers! Per què creus que és així?
Sense cap mena de dubte, aquestes darreres publicacions posen de manifest que l'arxivística és una ciència que està en constant evolució, i que no se circumscriu al passat sinó que és una ciència de present i de futur. Penso que aquesta simbiosi entre arxius i cinema (i literatura) ha d’aprofitar-se, ja que ens ofereix una finestra única per donar a conèixer i reivindicar el paper dels arxius a la societat.
Donat que l'arxivística és intrínseca a la història de la humanitat, el cinema, com a mirall de la realitat, s'alimenta d'aquests fets i els tradueix a la pantalla. Per tant, aquesta interconnexió entre els arxius i el món cinematogràfic no només enriqueix la narrativa cinematogràfica, sinó que també ajuda a promoure una millor comprensió dels objectius de l’arxivística i ens ofereix una visió holística de la seva transcendència.
El teu llibre, sorgit del teu Treball Final de Màster, se centra específicament en el cinema de ciència ficció, un tema que captiva el teu interès també fora de l’àmbit arxivístic. Vas tenir dificultats per aplicar aquesta passió al teu treball acadèmic?
En absolut. Crec que la ciència-ficció i la distopia són sempre exponents de la realitat del moment i, per tant, són capaces de capturar i transmetre les ansietats, pors i angoixes d’un context i una època concreta a través de les seves creacions artístiques. En aquest sentit, penso que l’arxivística és tot un fenomen en el terreny de la ciència-ficció perquè aquesta es qüestiona pel futur a partir de les propietats del present. En el llibre s’analitzen pel·lícules de diferents èpoques, i totes elles parlen de temes de molta rellevància i vigència arxivística: qüestions com la interrelació entre arxius-memòria i poder, problemàtiques respecte de la identitat tant individual com col·lectiva en temps líquids, la manipulació i el falsejament de la història... a més a més de lectures plenament arxivístiques i centrades en aspectes més tècnics, com els dilemes respecte de conservar o eliminar registres o la determinació de l’accés, l’autenticitat o exactitud dels documents.
Llavors, penso que no hi ha cap mena de dubte: la ciència-ficció parla de l’arxivística (tot i que de vegades veladament) perquè la nostra societat, en gairebé totes les àrees, està imbuïda d’arxivística, tot i que no es vol reconèixer o no ens hi adonem.
Per acotar l’abast del treball vas haver de cenyir-te a un nombre petit de pel·lícules. Exceptuant probablement les dues franceses dels anys seixanta, Lemmy contra Alphaville i La Jetée, la resta són ben conegudes pel públic en general – 1984, V de Vendetta...- i algunes fins i tot han escrit història del cinema, com Blade Runner. Quines vas haver de deixar en el tinter i quin interès arxivístic tenien?
Efectivament, en aquest cas vaig decidir prioritzar la qualitat a la quantitat. Per a mi era més interessant comentar aquelles obres cinematogràfiques on l’argument central girés entorn d’aspectes que considero essencialment arxivístics i, sobretot, plenament vigents, com la preocupació per la desaparició de la memòria i la seva obsolescència, l’arxivística i la informació vinculades al poder, la identitat lligada a l’era virtual, les alteracions, falsificacions, i els dilemes que oscil·len entre la conservació i l’eliminació.
Hi ha moltes pel·lícules que tracten aspectes arxivístics rellevants, però un dels objectius (implícits) del llibre era traçar una breu història de la ciència arxivística en el cinema de ciència-ficció a través d’aquelles obres més representatives al llarg dels anys fins a l’actualitat. És per això que apareixen pel·lícules de ciència-ficció més experimentals, com bé dius, Lemmy Contra Alphaville i La Jetée, dels anys seixanta, fins a projeccions que estan ben presents a l’imaginari col·lectiu: Fahrenheit 451, 1984, Blade Runner, V de Vendetta o Rogue One: Una historia de Star Wars.
Les pel·lícules que m’he deixat? Com m’agradaria fer una segona part, deixem que sigui el pròxim llibre el que les reveli.
A la pàgina 19, al primer capítol, crida l’atenció aquesta frase: “Nuestra idea es que la ciencia ficción es el género que mejor representa la ciencia de los archivos y sus objetivos, en tanto que desubican su sentido banal, intrascendente o accesorio comúnmente percibido en nuestra realidad (...)”. Sorprèn que un arxiver plantegi que la societat en general tingui una percepció de l’arxivística com a ciència banal, intranscendent o accessòria. Què t’ha fet arribar a aquesta trista conclusió? Salvaran les pel·lícules de ciència ficció a l’arxivística?
Crec que la ciència-ficció és el gènere que millor representa la ciència arxivística perquè és capaç de transmetre −malgrat abordar-ho des d’una perspectiva negativa, com pot ser la desaparició, eliminació o falsificació de la memòria− el seu paper vital a la nostra societat. Penso que té a veure amb la seva dimensió global: mentre a altres gèneres cinematogràfics l’argument se centra en àmbits periodístics d’investigació i recerca, la ciència-ficció ofereix escenaris on l’argument arxivístic en totes les seves temàtiques i vessants resulta central. Crec que el cas més paradigmàtic és el llargmetratge Rogue One: Una història de Star Wars, on la pau a la galàxia depèn exclusivament de la informació que pot transmetre un document.
A més a més, altres pel·lícules de la selecció tenen un valor arxivístic que va més enllà de la seva funcionalitat pràctica, i transmet una rellevància filosòfica i humanística de l’arxivística. Així, la ciència-ficció recalca de manera contundent la importància dels arxius i el seu valor inherent per a la preservació de la memòria i el coneixement.
La destrucció i falsificació d’arxius, a l’apartat “La desaparición del pasado” del darrer capítol, és colpidorament actual. Fa un any vam saber de la censura aplicada per l’editorial de Roald Dahl als Estats Units a algunes de les seves novel·les infantils, escrites entre 1943 i 1990, per tal d’eliminar paraules “ofensives”, o la retallada de certs passatges de clàssics de Shakespeare a les escoles de Florida per la seva “obscenitat”. Fins i tot un capítol de la imprescindible sèrie The Office ha estat eliminat de les plataformes pel seu contingut suposadament racista. Per fi ha arribat l’eliminació del passat i el fi de la història tant temuts per George Orwell a 1984?
Aquest és un fet congènit a la història de la humanitat. A l’Antic Egipte, els faraons, per legitimar el seu poder, manipulaven els registres històrics, monuments i relats per a glorificar el seu regnat i ocultar els esdeveniments més desfavorables, de manera que els faraons successors usurpaven monuments i registres de faraons anteriors. Al final, la màxima d’Orwell “Qui controla el passat, controla el futur” a l’obra 1984 és atemporal. Això arriba al paroxisme amb el cas de Rússia, un país que ha reinventat la seva història constantment, fins al punt que Orlando Figes, reputat historiador, va asseverar que durant l’època soviètica, quan el comunisme era el destí irreversible de la URSS i la història s’ajustava perquè així fos, s’explicava un acudit que podria haver formulat el mateix Orwell: que no és el futur de Rússia el que ofereix dubtes; el que resulta impredictible és el seu passat, perquè s’ha reinventat constantment.
Penso que l’alteració, manipulació i erradicació del passat descriuen la història. Hi ha un problema respecte del passat, i que és equiparable (en el nivell d’incertesa) als problemes que ja tenim i tindrem en el futur: mentre que del passat remot la problemàtica és que no tenim la certesa que aquells que la van documentar se cenyissin als fets o tinguessin certs interessos, respecte del futur la problemàtica és que hi haurà tanta informació i distintes versions d’un mateix fet que no tindrem clar quina és la informació veraç.
Per acabar: si sorgís l’oportunitat, doncs, d’escriure la segona part, només amb pel·lícules del segle XXI, o només amb sèries, quines entrarien en la selecció i per què?
En l’àmbit de sèries vaig tenir la sort de publicar un article a la revista “Anales de Historia del Arte” dedicat al tema “Arte y Archivo”, anomenat “Reflejos oscuros: el siniestro rostro de los archivos en Black Mirror” que explorava la relació entre les tecnologies del futur i l’arxivística a la sèrie Black Mirror, que sens dubte ofereix lectures molt interessants respecte a l’autenticitat i fiabilitat dels registres del futur.
Pel que fa a una hipotètica segona part, com t’he dit abans, m’agradaria que fos el propi (futur) llibre el que ens oferís la selecció, ja que en el meu cas prioritzo que els llargmetratges ofereixin un argument exclusivament dedicat a temes arxivístics. Igualment, l’embrió del llibre, el meu Treball de Fi de Màster, se centra en pel·lícules de la dècada del 2010 al 2020, on parlo de films molt interessants, com El dador de recuerdos y Lucy (2014), Star Wars: los últimos Jedi (2017) o Anon (2018). El treball està disponible al dipòsit digital de documents de la UAB.