Article d'opinió

22/03/2021

Soc degana. Soc una dona. La mirada de gènere per fer un balanç del meu mandat

Em perdonareu el títol personalista d’aquest darrer editorial del meu mandat. Me n’alegro que aquest escrit de tancament de cicle coincideixi amb la celebració del 8 de març, el dia de la dona. De fet, el meu primer editorial al número 152 del Butlletí ja el vaig dedicar a aquest mateix assumpte, sota el títol: “Comencem amb les dones”. Ara puc fer una reflexió en veu alta d’un tema que m’ha estat rondant pel cap en aquests anys, com un xiuxiueig constant: què implica el gènere per un càrrec acadèmic. Sóc dona i malgrat això vaig ser escollida degana, i soc dona i malgrat això vaig accedir fa anys a un lloc estable de professora a la facultat. Per descomptat, les desigualtats per raó de gènere han estat presents en la meva carrera acadèmica amb diferents vestidures: molestes, a voltes indignants, a voltes assumides inconscientment, i sempre com objecte de sorpresa pel seu anacronisme. Totes nosaltres tenim desenes d’anècdotes a explicar. Aquí va una. Recordo que fa molts anys vam anar a un bar de Rabat després de la darrera sessió d’un congrés internacional. Al voltant de la taula es trobava el més granat dels estudiosos occidentals en democratització, noms als que havia llegit per la meva tesi anys enrere. Un dels presents era un nord-americà una mica més jove que la resta, una figura acadèmica coneguda per les seves posicions liberals i que s’ha fet un bon lloc en la disciplina. Estàvem parlant de les eleccions a diferents països àrabs, i en un moment donat va dir: “Bé, deixem de parlar d’aquests temes, perquè l’avorrirem”, i va dirigir la seva mirada cap a mi. Em vaig fixar en el rostre incomodat d’un catedràtic britànic, amb qui després hem mantingut l’amistat. Jo em vaig quedar tan sorpresa que vaig pensar que segurament ho havia entès malament. No era el cas. Un altre exemple. Les investigadores joves ens passàvem informalment els nom d’algun  acadèmic amb el que s’havia d’estar atentes quan assistíem a congressos fora, on la convivència als hotels semblava disparar algun ressort. Li posàvem un malnom molt explícit que no deixava lloc al dubte. Et podia trucar al telèfon de l’habitació en plena nit, o a la porta directament. En aquest capítol de l’assetjament sexual i l’abús d’autoritat, una vegada em vaig trobar amb un parany a un despatx-apartament a París d’un altre conegut professor, que després va ocupar un alt càrrec al govern, on havia anat perquè tutoritzava la meva estada i havíem de comentar la recerca. En vaig sortir indemne sense gaire dificultat, però va condicionar la resta de la meva estada predoctoral. Vull creure que les coses han anat canviant i millorant, sobretot perquè ara les joves es guanyen a pols el seu terreny en un context en el que han perdut legitimat certs tipus de comentaris i comportaments.

És conegut que les dones troben dificultats per accedir a certs càrrecs de responsabilitat, també a la universitat, amb avenços lents durant els darrers anys. En la llista de persones que han ocupat el càrrec de degà/ana a la facultat sóc la segona en un repertori de 10 mandats ocupats per 9 persones (la degana anterior havia estat la Judit Astelarra, que va ser escollida... el 1992!). Un panorama molt lluny de la paritat. En el meu cas va ser el degà sortint qui em va convèncer que em presentés, i a casa vaig trobar un suport incondicional. Però en tots els informes es mostra que les dones segueixen trobant forts obstacles per arribar a pilotar institucions d'educació superior, malgrat l’augment de la presència de les dones a les universitats, tant en termes de matrícula, com de graduació (on obtenen, com sabeu, millors resultats que els homes, mostrant un més alt nivell de rendiment). La carrera per aconseguir càrrecs de responsabilitat universitària acostuma a ser més llarga i dificultosa. Els motius que generalment s’apunten són el fet que la tasca de les dones està més invisibilitzada (es diu que les dones són més modestes amb les seves realitzacions, intervenen menys públicament...), i també que se les avalua de forma diferent, subestimant alguns dels seus mèrits.

La Xarxa Vives d’Universitats va publicar el 2019 l’informe:  El biaix de gènere en el reclutament, la promoció i la retenció del personal a les universitats. Aquest estudi calcula que al ritme actual s’haurà d’esperar a l’any 2040 per aconseguir que a les universitats catalanes i valencianes el 50% del PDI sigui femení, essent actualment especialment baixa la xifra de catedràtiques (un 20% del total el 2017, una mica més alt, en el camp de les Ciències Socials i Jurídiques, un 28%). En l’informe es mostra també que durant el curs 2016-2017 només un 21% dels Honoris Causa havien estat atorgats a dones, i un 28% de les lliçons inaugurals de curs les havien dictat elles. Altres dades: les dones representen únicament un 31% de les direccions de tesi, i un percentatge equivalent de direcció de projectes de recerca (investigadores principals). La conclusió de l’estudi és que les dones aconsegueixen reconeixement quan es tracta de processos formalitzats en els que no cal postular-se (per exemple els premis de final d’estudis), però que es troben infrarepresentades quan cal fer-ho. Curiosament, l’informe també conclou que a les dones sembla que els hi costa menys arribar a certs càrrecs a les universitats privades. Un fet que invita a la reflexió. Un panorama semblant és el que exposa l’informe Datos y Cifras del Sistema Universitario Español 2018-2019 del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats; i a l’informe Científicas en cifras 2017. Segons aquest darrer, les dones representen un 26% de les direccions d’instituts universitaris, o un 8 % de les direccions de rectorats. La xifra de 40% de les direccions de departament o de deganat, o del 39% del PDI comença a ser més equilibrada.

En una trobada de rectores d’universitats públiques espanyoles celebrada fa poc més d’un any, una rectora d’una comunitat autònoma propera explicava que durant la campanya electoral li deien que no es cregués que li regalarien el càrrec pel fet de ser dona, i que ella contestava que l'únic que demanava era que no se li penalitzés pel fet de ser-ho. Una altra rectora explicava que per ser dona i d’una facultat d'Humanitats es posava en dubte les seves capacitat, per exemple, per impulsar la recerca. Una dona amb un alt càrrec acadèmic en el món jurídic m’explicava l’altre dia que en iniciar-se la seva primera reunió amb dirigents d’associacions i col·legis de la disciplina, tots homes, algú va preguntar qui prendria notes i tothom se la va quedar mirant. “Va ser incòmode, i encara que va repetir la pregunta i tothom va estar en silenci durant un minut llarg, vaig seguir mirant fixament al quadre que tenia davant. No em vaig donar per al·ludida. No es va fer acta d’aquella reunió”.

Entre les coses de les que es planyia la primera rectora abans esmentada, hi ha una frase que m’ha cridat l’atenció, segurament perquè l’he pensat vàries vegades: “Si prens decisions consensuades consideren que no tens capacitat decisòria o independència, quan en veritat és un estil de governar ". I és aquí on vull fer incidència, i on se m’ha manifestat més la dimensió de gènere en la meva tasca. Algunes de les coses que es diuen als programes de lideratge femení les he pogut comprovar personalment en aquests 3 anys al deganat. M’ha sorprès per exemple que en diverses ocasions alguns homes em demanessin explícitament: has d’ordenar, t’has d’imposar, etc., com si la nostra tasca no comportés diàriament prendre molts decisions, i no totes elles fàcils. I les dones ho fem, és clar, però en general d’una altra manera. Les dones normalment som menys propenses al ‘mano i ordeno’. També se m’ha mostrat de vegades estranyesa perquè consultava massa, i a massa gent, i implicava a diverses persones en l’anàlisi d’un assumpte determinat. No vull inferir d’aquí, ni molt menys, que les dones siguem més democràtiques en les seves pràctiques, el que sí està clar és que per arribar a determinades decisions seguim camins diferents i fem que les persones se sentin més partícips del que s’ha decidit. Un altre aspecte té a veure amb la visió jeràrquica del món. “T’hauràs de passar més de la meitat del temps al rectorat, passejar pels seus passadissos, encara que no facis gaire cosa allà”. Un consell que segurament te les seves raons, i que les tindria encara més si haguessin recursos per repartir entre els centres. Lamentablement no és el cas. Normalment s’associa la forma de gestionar de les dones amb estructures organitzatives més planes, més col·legiades. Quan es va evidenciar a la Facultat el neguit d’una part del professorat pel sistema d’acreditació i reconeixement de la recerca per part de l’AQU, la via que vaig escollir per tractar-ho va ser plantejar-ho al conjunt de degans/es i director de la UAB, i després al conjunt de deganats del sistema universitari català. Durant anys havíem dit que les “ciències dures i les ciències més toves” teníem realitats diferents i que per tant érem mons que havíem de funcionar de forma separada. Una visió no gens innocent. La meva gran sorpresa va ser comprovar que tothom estava d’acord en els punts essencials, que tothom tenia ganes de participar en una iniciativa conjunta d’aquest tipus, i que amb poc esforç es podia muntar una xarxa de 52 centres que espero que segueixi funcionant mentre sigui útil.

Al meu programa electoral un dels quatre eixos era la cohesió i les sinèrgies, amb l’objectiu d’incidir a una escala més humana, més propera, més adient per a produir intercanvis. Incloc un paràgraf d’aquell programa, que considero que mostra bé el seu esperit: “Som pocs però no ens coneixem tots, ni coneixem la recerca o les activitats que realitzen les companyes que tenen el despatx unes portes més enllà en el mateix passadís de la Facultat, ni coneixem moltes de les iniciatives que duu a terme l’alumnat. La Facultat és un espai d’interrelació, com d’altres a la Universitat, i volem que sigui un espai privilegiat per a l’intercanvi. Es tracta de cercar el millor entorn possible per poder desenvolupar satisfactòriament les diferents activitats en tots els àmbits (docència, recerca, etc.), fomentar xarxes d'organització per a la col·laboració i el compromís, i promoure sinergies per crear nous resultats i impacte”. Per a mi era important fomentar un bon ambient, que la gent tingués ganes d’anar-hi, no perquè cregui que la gent s’ho ha de passar bé, sinó perquè crec que és una condició, entre moltes d’altres, per poder millorar acadèmicament la Facultat. Quan vaig proposar al meu programa organitzar una activitat anual de caràcter social que fos atractiva i lúdica i servís com a punt de trobada dels diferents col·lectius de la Facultat, en tot moment pensava en la necessitat de crear xarxes, intercanvis, que facilitin els processos en curs i noves iniciatives acadèmiques. Vaig decidir renovar l’aperitiu de final de curs (¡estava també al meu programa!) amb un Concurs de Tapes Sociopolítiques, on els noms escollits per algunes d’elles (Txangurro del votant mitjà, Vox Populi, Llenties dhal a la poliarquia, o Obrir el meló dels pactes picants) ens van fer riure, però sobretot van servir per reunir PDI i PAS, i va animar a doblar el número d’assistents en la seva segona edició. A la primera celebració, un professor se’m va acostar i em va preguntar si de jove havia estat en un esplai o un cau. Segurament una degana organitzant un acte d’aquest tipus és vista diferent que un cap de departament que cada any coordina una gran paella autogestionada a una Facultat veïna. Perdoneu, però segurament un home remenant amb una gran pala una gran paella té unes altres connotacions. Al meu programa també es diu que cal “repensar els espais per tal de potenciar la trobada i l’intercanvi (mobiliari i la seva disposició, espais menjador dels alumnes, etc.)”. Preocupar-se per la recollida de la documentació dels despatxos del PDI, o per la pintura de les parets no són qüestions que tinguin a veure amb l’amor a la decoració o el disseny, un tema sobre el qual mai he sentit el més mínim interès, com bé sap qui hagi visitat casa meva. Posar una pica a l’espai dels estudiants no és una decisió domèstica o de cura de l’altre, és sobretot una decisió política, que ha trigat massa temps en prendre’s. Fer entrevistes personals a membres de la Facultat (PDI i PAS) pel Butlletí, quasi una quarantena, no és una qüestió de xafardeig de revista de papier couché, és una estratègia pel coneixement mutu, per passar informació en les 2 direccions, per encarregar coses, per donar visibilitat i reconeixement als membres de la nostra comunitat.

Les accions anteriors són una petita part d’uns dels quatre eixos del programa, però és possible que per qüestions de gènere sigui per les que es recordi més aquest mandat, desconnectades de la seva intencionalitat acadèmica. Totes aquestes accions s’han acompanyat d’altres de caràcter més tècnic, en les que el conjunt de l’equip de deganat ha treballat molt i en circumstàncies que no han estat sempre les millors. Hem treballat com ho han fet els equips anteriors, i com ho faran els següents. L’acreditació de centre ha estat un procés que ens ha ocupat durant dos anys, un procés complex del que hem sortit airosos i en el que vam decidir ficar-nos en el grup de facultats pilot de la UAB, i no deixar-ho per un mandat posterior. La gestió de la pandèmia ha requerit un treball complicat per part dels vicedegants i de les coordinacions de titulació. El llançament del sistema de tutories de primer és només una part de la feina feta per a millorar la comunicació amb l’alumnat. S’ha seguit treballant en noves titulacions; s’han fet informes analitzant dades que ens ajudin a tenir un millor diagnòstic de la facultat i incidir en els problemes detectats; s’han formalitzat millor els intercanvis internacionals, els pràcticums, els TFG; s’ha treballat des de la Comissió de màsters per ordenar els processos de creació de nous programes i integrar-los de forma més efectiva als processos gestionats des de la Facultat. Moltes altres coses s’han quedat al tinter, o no les hem fet com hauríem volgut. PDI implicat en els diferents processos, tutors d’arrelament i de recerca-impuls, alumnat que està a la Junta, delegades de curs, l’AEP que ha fet les seves pròpies enquestes i ens ha criticat de forma constructiva, la competent Secretaria de deganat, els inestimable equips de Gestió Acadèmica, de de l’SLIPI, del SIC, del PAS dels departaments, de l’equip de neteja, dels pintors, del servei de jardineria treballen i ho seguiran fent per a què tot això funcioni. I moltes vegades sense el reconeixement adequat.

Finalment aquest editorial ha finalitzat sent una visió personal d’algunes de les accions del meu mandat. Segurament és una editorial molt autojustificativa, però el que m’ha sorprès més a mi mateixa és que la visió sobre el que he fet i hem fet tot l’equip durant aquests 3 anys m’és impossible analitzar-la i valorar-la sense la lent, la mirada de gènere, i també us serà molt difícil a vosaltres fer-ho sense ella, sigueu conscients o no. Per això és important fer-la explícita i visible.

Després de llegir aquest editorial, potser alguns i algunes entendreu millor perquè estic tan contenta de què la candidata a ocupar el càrrec de degana sigui, de nou, una dona.

Laura Feliu, degana