Article d'opinió

15/02/2021

La gestió de la pandèmia de la Covid-19 ens il·lustra molt bé la complexitat de la presa de decisions públiques. Després d’un any, ja ha quedat clar que allò que seria bo per a disminuir la taxa d’incidència de contagis no coincideix amb allò que seria millor per a la vida social, psicològica o econòmica de la població. Aquesta contradicció es reflecteix, de tant en tant, en decisions aparentment erràtiques presses per uns responsables polítics que, aparentment, intenten seguir uns criteris ‘experts’, però modulats per factors econòmics o socials sovint definits de manera confusa, opaca o simplement arbitrària.

Els coneixements ‘experts’ són efectivament indispensables per a la gestió de la pandèmia. Sense coneixement vàlids sobre el coronavirus i les seves dinàmiques de propagació no hi ha res a fer, i per això els responsables polítics apareixen en públic rodejats de metges, epidemiòlegs, biòlegs, bioquímics, etc. Però, donada la naturalesa de les polítiques que es prenen (confinaments, aïllaments, restriccions de mobilitat, etc.), resulta sorprenent la pràctica absència de persones expertes en ciències socials, que aportarien un coneixement fonamental per a dissenyar, implementar i avaluar aquestes polítiques. Fins ara, les mancances en termes de comportaments socials, percepcions i comunicació o de gestió pública de la pandèmia acostumen a ser flagrants.

Però no hi ha cap indici que mostri que l’absència dels coneixements de les ciències socials en la gestió de la pandèmia es degui a cap voluntat expressa d’excloure’ls per part dels experts científics i responsables polítics. Simplement no ho tenen en compte. No entra en el seu imaginari sobre com funcionen les coses. Tant científics naturals i mèdics com responsables polítics encarregats d’emergències, tendeixen compartir un itinerari d’aprenentatge i unes formes de fer (un ‘habitus’) en el que les ciències socials hi han estat poc presents i, en conseqüència, desconeixen en bona mesura allò que els podrien aportar. Ens trobem, per tant, davant una greu mancança de treball interdisciplinari.

El Rectorat de la UAB ja fa uns quants anys que es va proposar promoure la ‘interdisciplinarietat’ com un dels principis fonamentals de la docència i la recerca, ja que s’entén que els reptes socials del segle XXI només es podran afrontar des d’equips interdisciplinaris (com a mínim, ja que de la transdisciplinarietat, que suposaria un grau d’integració superior, encara hi som més lluny). Un raonament similar ha fet la Comissió Europea, que des de fa uns anys ha organitzat la recerca a partir de una sèrie de grans reptes clau, on les ciències socials es preveu que hi juguin un rol transversal.

La UAB té la singularitat de tenir un campus que permet compartir espais amb ensenyaments molt diversos, des de les ciències naturals fins a les socials passant per les humanitats i les enginyeries. Aquesta circumstància ofereix un enorme potencial per afrontar els reptes de la interdisciplinarietat, i la nostra Facultat està especialment ben posicionada. Tant la sociologia com la ciència política aporten coneixements transversals que poden ser de molta utilitat per a projectes d’altres disciplines acadèmiques.

És cert que des dels departaments de Sociologia i de Ciència Política i Dret Públic es programa docència en diferents graus del Campus, però sovint de manera marginal o perifèrica, i en retrocés cada vegada que hi ha una reforma de plans d’estudis. Per això, seria interessant explorar altres formes de visibilitzar i fer present el valor dels nostres estudis per a altres disciplines. Des de la Facultat ja fa uns anys que s’està intentant amb iniciatives conjuntes amb altres Facultats com, per exemple, el Minor de Desenvolupament Sostenible i Ciutadania Global, un itinerari formatiu que permet als/les estudiants experimentar i aprendre certes assignatures en Facultats diferents a la seva. Però hi hauria altres iniciatives que es podrien explorar, com la realització de treballs de curs o de sortides conjuntes entre diferents graus, l’organització de debats interdisciplinaris a nivell de campus o d’activitats compartides entre diferents Facultats. No obstant això, cal reconèixer que la pròpia lògica administrativa dels centres suposa un obstacle important, i que és molt difícil lluitar contra la inèrcia centrípeta de cada Facultat, per la qual cosa no serà fàcil. Però el campus el tenim aquí mateix. Només cal sortir per la porta i ensopegar amb tot un món de professorat, estudiants i coneixements que, modestament, encara no saben que ens necessiten. Unes persones que seran els pròxims experts i que, d’aquí a uns anys, quan s’hagi de gestionar la pròxima pandèmia, potser ja ho faran de la mà de les ciències socials.

Josep Lluís Espluga Trenc