Punt i final al 2020

22/12/2020

Aquest és el darrer editorial de l’any 2020. I el seu to no sorprendrà a ningú. 2020 ha estat l’any de la pandèmia de la Covid-19, que ha marcat la nostra vida acadèmica i personal. Un any en el que hem perdut éssers estimats o hem patit per ells, ja sigui per qüestions de salut, econòmiques o psicològiques, o tot plegat. Ha estat un any en el que ens hem hagut de confinar dintre de quatre parets durant una llarga temporada, i quan hem pogut sortir ho hem fet amb una distància social que ha trencat la nostra sociabilitat i els nostres espais habituals de trobada.

Ha estat aquest també un any dur per la universitat i la Facultat. La docència presencial és la columna vertebral del nostre funcionament com a institució d’educació pública. Cada dia les aules s’omplen d’alumnes que venen dels llocs més diversos, que pertanyen a famílies de totes les escales socials i econòmiques, de tot el ventall polític i ideològic. A les classes s’exposen idees, versions de fets, es plantegen preguntes, s’intenta respondre a algunes, es descarten d’altres, s’escolta el raonament de les companyes i es qüestiona el del professor. I en sortir, el PDI es creua pels passadissos amb altres col·legues i intercanvien salutacions, informacions i laments (perquè fa fred a l’aula, o perquè a aquestes alçades de curs les estudiants ja no semblen molt interessades en anar a classe, potser estan fent treballs per altres assignatures, o preparant exàmens, o potser les haurem avorrit amb metodologies que ens diuen que hem d’actualitzar. Qui sap?). I els estudiants se’n van al bar a fer petar la xerrada, o a una reunió de les moltes associacions del nostre campus, o de l’assemblea, o del que sigui. El personal de l’SLIPI tanca les aules després de revisar que tot estigui en ordre. Després la treballadora de la neteja maleeix a qui de nou ha tornat a deixar restes de menjar i una llauna sota la taula. Que no veuen que la paperera està allà davant? I el PAS coincideix amb algun professor davant del microones al menjador habilitat pel personal i s’explicaran l’anècdota del dia, que aquí hi ha de tot.

I tot això ho hem hagut de canviar per classes a través d’una plataforma en la que l’alumnat veu al professor normalment amb un fons de pantalla de prestatges de llibres (o, més agosarat, d’illa del Pacífic o loft novaiorquès), mentre el professor només veu al seu ordinador uns requadres negres amb inicials. M’estaran escoltant? Qui hi ha realment a l’altre costat? Unes classes on les idees segueixen allà, les dades a analitzar, les preguntes a fer-se, les recomanacions de lectures, les proves avaluadores. Però no és el mateix i, per si hi havia algun dubte, hem comprovat que efectivament no és el mateix.

Per l’equip de deganat ha estat aquest també un any estressant, com havia de ser, faltaria més que ens en salvéssim. Hem gestionat la incertitud –no posaré jo els adjectius de com, segurament trobarem exemples del menys i del més– i a sobre amb el desplegament de l’acreditació de centre per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, AQU Catalunya. A aquest procés li hem dedicat un any i mig de treball, que ha culminat en dues visites de la Comissió d’Avaluació Externa (CAE) al juliol i al novembre. Encara no coneixem els resultats. Ha estat una combinació letal de la que ha costat refer-nos.

I en tot l’estira i arronsa del procés de deliberació per la Generalitat de com gestionar els diferents sectors d’activitat d’aquests mesos, la universitat no ha estat gaire present. Mentre que per l’escola la posició estava clara (s’ha d’evitar tornar a tancar-la), no ha estat el mateix per l’ensenyament superior. La universitat no ha estat equiparada a d’altres sectors claus, segurament perquè el seu impacte directe sobre el camp econòmic no es visualitza. I així, els campus han estat pràcticament tancats a la presencialitat i no han estat inclosos en les modulacions de les diferents fases segons les xifres de la pandèmia. La fórmula escollida ha estat mantenir els seminaris pràctics i les avaluacions. I a la nostra Facultat ja sabem que resulta difícil distingir entre la teoria i la pràctica. Tot feia pensar que, ja que la docència híbrida s’havia establert al 50% a començament de curs, si s’havia de reduir els estudiants a l’edifici es faria també amb un criteri percentual. Aquest va ser un dels elements que es va tenir en compte en escollir la modalitat concreta de docència híbrida de la Facultat: que es podia modular molt bé. Però no ha estat així. La nostra posició, compartida amb altres facultats de l’Edifici B, de què calia fixar percentatges de presencialitat i no tipologies docents per a determinar el volum d’estudiants a la universitat, sembla que ha anat calant. Però l’evolució dels indicadors de salut no ha permès canvis. I aquests resulten més difícils quan ja s’ha optat des d’un bon començament per mesures dràstiques. Quan tanques les aules físicament és molt més difícil tornar a obrir-les.

La Facultat ha seguit funcionant. Sens dubte. Continuen les classes, les reunions, la recerca, les lectures de tesi, les tutories, les consultes a la finestreta, la revisió dels espais, els processos burocràtics. I aquí estem totes posant cadascuna el nostre gra de sorra. La pandèmia ens deixarà canvis, que ara són difícils de entreveure. Ho farà segur en alguns aspectes de la docència (dedicarem la propera Jornada de docència del febrer a aquesta qüestió, i hem organitzat una petita sessió de reflexió prèvia per preparar-les), de les condicions del treball o de la recerca (més teletreball, més reunions acadèmiques no presencials). I no entro aquí en els desafiaments difícils als que s’haurà d’enfrontar la universitat en un futur. De moment, ens ha deixat algunes certituds. I entre elles està que ens volem tornar a veure. Seguirem totes les prescripcions sanitàries que calguin; concedint a tothom que ens ho demani, com hem fet fins ara, la possibilitat de no venir per qüestions de risc per la salut, de conciliació, o d’altres motius segons el procés d’adaptació establert des del rectorat; amb volums petits d’alumnat, per torns, en percentatges baixos, segons lletres dels cognoms o números del DNI, tant se val. Volem ser equiparats a d’altres sectors d’activitat. I això no ho hem aconseguit fins ara. Aquesta és una petició-desig per l’any que ve, amb la que segurament algunes persones no hi estaran d’acord. Si ho estaran en canvi amb un segon desig més important, que sens dubte és el que justifica aquest editorial d’avui: que tingueu un proper 2021 ple de salut, pau i prosperitat. Un desig que ens formulem de forma rutinària any rere any, i que aquest 2020 se’ns mostra més ple de significat que mai.

Bones festes a tothom, i fins el 2021!