La situació econòmica (insostenible) de la UAB va al claustre

18/06/2019

El darrer claustre celebrat el passat 30 de maig ha estat un claustre extraordinari de caràcter monogràfic en el que l’equip de govern ha volgut traslladar a la comunitat universitària el coneixement de la delicada situació econòmica en la què es troba la UAB i ha plantejat algunes accions per a intentar pal·liar-la. El claustre, com a òrgan màxim de representació de la Universitat, és el lloc adequat per fer-ho.

L’any 2018 es va tancar amb un dèficit pressupostari de 3,2 milions d’Euros. Des del 2011 no s’havia viscut una situació semblant a la UAB, i en el context de la universitat pública catalana cap altra universitat ha tancat en aquesta situació. Aquest desajust entre ingressos i despeses s’ha donat malgrat la UAB ha pogut estalviar durant l’any 4,6 milions. Llavors quin és el problema? La resposta és colpidora: la UAB ha ingressat 7,8 milions menys del pressupostat. Bona part dels recursos que no han arribat corresponen a la subvenció de la Generalitat i de partides que es van haver d’assumir malgrat la Universitat considera que no n’és responsable, o per dir-ho d’una altra manera, que no hauria de ser la UAB qui ho assumís (increment retributiu del 2016 legalment establert, efectes del reconeixement dels trams de recerca dels professors agregats interins, sentències judicials com la relativa a l’Applus+ Campus o el premi de jubilació). El 2017 la UAB s’havia trobat en una situació similar, i es van haver de fer alguns ajustaments (especialment ajornar el pagament dels parcs científics, dels que queda una petita quantitat per pagar) que no era possible tornar a fer enguany.

Cal recordar que la UAB rep la meitat del finançament públic que abans de la crisi. L’augment de les taxes que paga l’alumnat, i que s’havia presentat com un pal·liatiu a la disminució de l’aportació (taxes que cal recordar que la comunitat universitària demana la seva supressió progressiva en el marc de la campanya de la Iniciativa Legislativa Popular, ILP), no ho ha compensat suficientment. També s’ha de tenir en compte l’increment que s’ha anat produint del preu dels serveis com la llum o el gas. Malgrat el programa d’estalvi energètic ha aconseguit una disminució de 700.000€ a preus del 2017, l’alt augment del preu de l’energia ha implicat en canvi un augment de 540.000€ de la factura.

Abans de la crisi la UAB rebia entre 18 i 20 milions per a inversions al campus, i actualment la xifra s’ha ensorrat estrepitosament: 2,6 milions. Davant dels riscos que això pot comportar pel deteriorament dels edificis (recordem que enguany hem celebrat els 50 anys de la UAB!), el Consell Social ha presentat un requeriment notarial a la Generalitat per tal de coresponsabilitzar-la per la manca d’inversions en aquestes infraestructures. El càlcul fet és que cada any s’haurien d’invertir com a mínim 8 milions. A totes llums es necessita urgentment un pla d’inversions. També les despeses de manteniment del campus són molt fortes, i no són assumides per l’Ajuntament de Cerdanyola (des del clavegueram fins l’asfaltat, els autobusos interns, l’enllumenat o la jardineria), que tenen un cost d’uns 5,6 milions d’Euros, 4 milions més del que han de pagar les grans universitats a Barcelona. L’avantatge de comptar amb un campus té també aquest costat de desavantatge econòmic davant de la manca d’assumpció per l’administració de les seves responsabilitats en igualtat de condicions amb la resta d’universitats.

Amb aquest panorama, és de preveure que aquest 2019 la UAB es trobi en la mateixa situació, ja que en la seva confecció al mes de novembre es van estimar una sèrie d’ingressos que ara sabem que no vindran. I de nou hi ha noves despeses no previstes que deriven dels canvis en la legislació sobre la cotització a la seguretat social o els acords relatius als EPIFs, sobre els quals el govern espanyol ha legislat canvis sense anar acompanyats de la seva corresponent partida pressupostària. La previsió de què aquest any ja s’hauria aprovat un nou model del finançament de les universitats no s’ha complert, i així ho ha confirmat la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat. Abans del 2016 hi havia un model de finançament molt complex que afavoria a les universitats petites. Quan posteriorment va haver un canvi de criteris i es va prendre com a base el 2016, les 3 grans universitats (UAB, UB i UPC) no van signar el nou model, ja que suposava una pèrdua d’ingressos i la seva congelació fins el 2020. La UAB s’ha vist especialment perjudicada per aquesta situació, ja que a l’any de referència 2016 els ingressos van ser especialment baixos per un seguit de circumstàncies. Com diu gràficament el vicerector d’Economia Carles Gispert: “Estem atrapats en una foto fixa”.

Les perspectives de futur no són gaire optimistes, doncs sembla que en el curt termini no hi haurà nous pressupostos de la Generalitat, que actualment estan prorrogats. El càlcul és que es tornarà a tancar el 2019 amb dèficit, si bé és probable que més petit que l’any passat. A l’actual Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement de la Generalitat s’ha creat una comissió que ha de treballar en el desenvolupament d’un nou model, però el calendari és incert.

Davant d’aquesta situació, la UAB està obligada a presentar un Pla d’Estabilitat Pressupostària juntament amb el Consell Social. I la proposta és força agosarada: aconseguir una moratòria de 3 anys durant la qual la UAB no haurà d’eixugar el seu deute, i a partir del 2022 pagar-ho en 30 anys. Sigui quina sigui la decisió final, el dèficit té ja conseqüències, ja que afecta negativament a la liquiditat i compromet les despeses futures. Les tensions de tresoreria són doncs importants i s’han hagut d’ampliar les pòlisses de crèdit.
Les proposta d’acció que es va presentar al claustre és en primer lloc reivindicar una universitat pública de qualitat cap a l’exterior i conscienciar a la pròpia comunitat universitària sobre la delicada situació econòmica. Per això es proposa una campanya als mitjans de comunicació, segurs que moltes de vosaltres ja heu vist a la Rectora a diferents mitjans de comunicació, i una manifestació multitudinària davant de la Conselleria d’Economia quan es reiniciï el curs.

En el torn de les intervencions varen sortir molts de temes, des dels judicis als que estan sotmesos alumnat que es manifestava per a una universitat pública, a la necessitat d’exigir més drets econòmics i laborals, d’anar plegats amb la resta d’universitats, de construir un context narratiu adequat, o d’actuar a diferents nivells. En tot cas, es va estar d’acord de què segurament anem ja tard.

Pel moment, el claustre ha aprovat una Declaració conjunta que demana una cosa que sembla molt senzilla i evident però que avui no es compleix: que és prioritzi l’educació superior i es doti el sistema públic dels recursos necessaris.

Què ens depararà el futur? Aquest futur serà el resultat de les inèrcies actuals, de les polítiques públiques dels futurs governs i de la capacitat de mobilització de la comunitat universitària per a fer valer els seus drets. Ens alegrem de què l’opció davant el dèficit sigui la reivindicació i no la reducció de béns i serveis que ha arribat al seu límit. Serà això suficient?

Laura Feliu, degana