La paraula del mes: ciutat

23/09/2021

Aquesta setmana parlem de ciutats, o més ben dit, de l’ideal de ciutat: Max Weber ja el 1921 ens diu de manera força optimista que l’aire de la ciutat ens farà lliures…Però és un fet que la població mundial viu fonamentalment en metròpolis cada cop més grans, amb un creixement descontrolat i, també, més desiguals.  També a principis del XX Georg Simmel parla de la monetarització del món de l’art i, més concretament, de la frivolització de les actituds de les multituds que assistien a les fires d’art i exposicions universals com la que es celebrà a la Ciutadella el 1988 o la de Montjuic el 1929. Diu que les masses de visitants adopten una actitud blasé, mercantilista, que es deixen endur per l’estètica de l’aparença, del paper que brilla, de la foto publicitària podríem dir ara. I que aquesta celebració de l’estètica internacional porta a una deslocalització i a una uniformització del gust, en la línia de l’estil IKEA que a tot arreu decora pisos de la mateixa manera. Finalment, Simmel afirma que la monetarització de l’art porta a una transitorietat, que condueix a un cert relativisme cultural I ètic, on tot s’hi val i res és millor o pitjor, depèn del gust del consumidor- o del client. Aquesta crítica és certament vigent: Si ens miren actes semblants als que va estudiar Simmel fa 100 anys, com ara la fira ARCO de Madrid o la Biennale de Venècia, segur que podem trobar punts en comú. Però l’art a les ciutats porta a d’altres experiències urbanes que crec que encara valen la pena.

La definició de socialitat de  Simmel (1908) dóna una perspectiva àmplia que ens torna a obrir el camp de possibilitats d’allò urbà: Sociality is a fleeting process open to the unexpected.  Es tracta de l’experiència de la presencialitat que tant trobem a faltar amb la pandèmia (I la Biennale torna aquest 2022).  Les virtuts de l’urbanita poden reconvertir-se en un elogi de la lentitud, seguint la mirada del qui passeja de manera atenta. Roma celebra la vida en totes les seves formes: només cal baixar per les escales de la plaça Espanya per gaudir de la llum, els colors, les flors, les olors, els restaurants, el caos amable (o no tan amable) dels  romans i romanes, l’exuberància dels estrats arquitectònics eclèctics i harmònics. Paris, l’altra gran romàntica, pinta de gris la seva geometria radial, racional i literària, la majestuositats dels seus jardins i l’escala humana de cafès, llibreries i vitrines. I Venècia no és ni Roma ni París. A Venècia no trobes llum de migdia: el teixit venecià està fet amb cura, amb control- si no hi fossin lleis de protecció i regulació urbanística d’un alcalde filòsof i sobretot dels seus habitants, el McDonald’s de prop de l’estació no seria l’únic, i les botiguetes de records no només ocuparien el centre, sinó també el nord i l’est de la ciutat. La conclusió paradoxal a la que arribo  cada cop que ensumo, toco i em perdo per la Sereníssima és que és el decorat teatral més viu del món. Quan camines per una ciutat, passes a ser especialment conscient- consapevole, aquest terme italià de la categoria dels intraduïbles- del teu entorn físic i social més immediat: de la diversitat d’espais que configuren el teixit urbà, de la preponderància dels cossos que apareixen i desapareixen, sobtadament, en girar una cantonada d’un carreró. Per tal de que el flanêur gaudeixi del passeig, cal que hi hagi un indret passejable, uns espais públics, accessibles i estimulants. El suburbi, els centres comercials, les autopistes i les franquícies estan transformant la ciutat contemporània en un lloc de consum uniforme, frívol i, de nou, homogeneïtzador, coincidint amb l’anàlisi de Simmel i allunyant-nos de l’optimisme de Weber. Aquest model de ciutat comporta hores de desplaçaments entre el lloc de vida i el lloc de feina, llargues hores de cues que són font d’estrès, d’alienació I de pèrdua de temps de vida. Per què no fem visibles les dinàmiques neoliberals que provoquen les desigualtats de classe, en terme de renda i, més concretament, de propietat I d’ús del sòl? David Harvey (2017) al seu darrer llibre posa de manifesta la lògica estructural  d’antivalor, que sotmet tota activitat social a un mercat immobiliari (massa) autònom que devalua altres sectors productius que no són paràsits, com ara la indústria o el comerç local i cooperatiu.

L’espai és un clar indicador de qualitat de vida: organitzacions internacionals com la UNICEF prenen la mesura de densitat urbanística i d’autonomia com a criteri per declarar ciutats que compleixen normes específiques de qualitat ambiental. L’últim llibre de Richard Sennett (2019), Construir i habitar (Building and Dwelling), es situa en aquest eix. La totalitat del llibre està travessada per la dicotomia entre la ville i la cité, sempre en francès en la publicació original anglesa. La primera està relacionada amb els urbanites o habitants de la via urbana, i el segon amb els urbanistes que la planifiquen. Sennett està en contra de la cité tancada, exemple de classisme i racisme: la ville hauria d’obrir socialment la cité. Sennett adjudica a Cerdà ser el pare de la igualtat social gràcies  a la trama de l’Eixample; a Hausmann de ser el responsable de la mobilitat urbana per l’invent dels pòrtics comercials, i a Olmstead de crear els parcs públics (com en Central Park de New York) que fan de pont entre la ville i la cité. Però es tracta d’atribucions falses: ni Hausmann es va inventar els pòrtics, ni Cerdà era partidari de la igualtat. La idea de repartir espais verds per la ciutat va desaparèixer al primer pla oficial de Cerdà, on els blocs no només es menjaven les interiors d’illa, sinó que els parcs ja existents de Barcelona s’edificaven del tot. Cerdà clama en documents oficials les virtuts de l’ús privat dels terrenys dins i for a de les mançanes, perquè considera que és “un despilfarro para el Estado mantener la propiedad pública”. L’enginyer no és una excepció, sinó un producte del reformisme social del seu temps, com Le Play i Quetelet a França. El seu cens de famílies de Ciutat Vella, el primer d’Europa, té un gran valor sociològic com exemple de l’estadística correctiva de l’higienisme, que perseguia l’ordre social.

Hem dit que la ciutat és cada cop més desigual: tal com també veiem en Sennett, la gentrificació no es només un problema de colonització dels artistes i de hispters, sinó que encarna la separació espacial de classe, per mantenir llocs habitats per una classe homogènia. És un procés de segregació en el qual el 75% de la població està condemnada a perdre el seu habitatge I que és expulsada de a ciutat per un 25% que controla el mercat dels lloguers i d’hipoteques. L’impacte social de la gentrificació és enorme, perquè el sentit del lloc és crucial per explicar la vida social en la modernitat. Participar de converses, trobar-se amb els amics, treballar conjuntament, és una forma d’ocupar l’espai i de familiaritzar-se amb una institució, sigui la família, l’escola, el lloc de treball o el barri. És gràcies a aquesta experiència compartida que podem construir-nos marcs de referència simbòlics per adquirir biografia i identitat. La identitat de ciutadans i ciutadanes d’un món, esperem, cada cop millor.

Referències

Harvey, D. (2017). Marx, Capital and the Madness of Economic Reason. London: Profile Books.

Sennett, R. (1976). The Fall of the Public Man. New York: Knopf; [ed. cast.: El declive del hombre público, Barcelona, Anagrama)

Sennett, R. (2012). Together. London: Penguin Books.

Simmel, G. (1908). Sociología. Madrid: Ariel. Reseñas de libros e informes / Books and Reports Reviews

Weber, M. (1921) The City. Illinois: The Free Press.