La Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia fa un homenatge a Jean Blondel (1929-2022)

23/01/2023

És just que -des de la nostra Facultat- fem memòria del professor Jean Blondel, pocs dies després de la seva mort (Londres, 25 de desembre de 2022). Blondel ha estat una figura molt influent en la ciència política europea durant la segona meitat del segle XX i actiu encara en els primers anys del XXI. Penso que la seva importància està prou justificada per tres motius que comento tot seguit a petició de la Degana de la nostra Facultat:  per la seva obra personal com acadèmic, per la seva activitat institucional com a “emprenedor” científic i -last but not least- pel seu suport a la ciència política del nostre país. 

Cal subratllar, en primer lloc, la seva tasca acadèmica personal. La formació de Blondel, nascut a la ciutat provençal de Toló (1929), s’inicia a l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. Però es desenvolupa principalment a Anglaterra. Es gradua a Oxford, fa el seu cursus professional en universitat britàniques i exerceix finalment com a professor de  la Universitat d’Essex durant vint anys (1964-1984), convertint el seu departament de ciència política en un dels més importants d’aquell país. Fa estades a diferents centres dels Estats Units. L’any 1986 és designat professor de ciència política de l’Institut Universitari Europeu, a Fiesole (Florencia), que serà el seu lloc de treball fins la seva jubilació l’any 1994. A partir d’aquest any continua, però, la seva activitat a la Universitat de Siena i col·labora amb altres centres universitaris de tot el món com a investigador i docent.  

L’extensa obra publicada per Blondel – una trentena de llibres- se situa principalment en el terreny del comparatisme institucional. S’ha ocupat dels partits polítics i dels governs locals. Però voldria subratllar en particular l’atenció que dedicà a l’estudi dels Executius com a institució i a la seva relació amb els partits que els donen suport. Ho ressalto perquè la ciència política s’ha ocupat molt més dels parlaments com a titulars formals de la sobirania democràtica que no pas dels governs on se situa des de fa dècades l’acció política decisiva. Blondel és -en aquest aspecte- un innovador i, en certa manera, un precursor de treballs individuals i col·lectius posteriors. 

La seva tasca acadèmica ha estat reconeguda amb la investidura com a doctor honoris causa en mitja dotzena d’universitats i amb la concessió l’any 2000 del Premi Johan Skytte, considerat com el Nobel de la ciència política i que atorga cada any un jurat internacional convocat per la universitat sueca d’Uppsala. 

La segona faceta de Blondel  és la d’“emprenedor” científic. Blondel fou l’impulsor principal i l’organitzador inicial de l’ European Consortium for Political Research (ECPR). Convençut de la necessitat de potenciar la ciència política que es feia a diferents països d’Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial, Blondel -juntament amb un grup plurinacional de politòlegs (Rokkan, Daalder, Wildenman, Westerstahl i Hurtig), posà en marxa l’any 1970 aquest consorci universitari integrat per departaments i facultats de tota Europa. Blondel és el primer director executiu i motor principal d’aquesta xarxa durant els seus 10 primers anys d’existència. La farà créixer progressivament, amb l’oferta d’activitats de recerca i d’intercanvi entre els científics socials europeus que s’ocupen de la política. Amb capacitat d’integrar diferents disciplines acadèmiques i amb diversitat d’orientacions teòriques i metodològiques, l’ECPR ha esdevingut un actor essencial del desenvolupament del coneixement científic sobre la política, ampliant amb el temps el ventall de les seves activitats i publicacions.

En el rerefons de la iniciativa hi havia també la intenció de competir amb l’hegemonia dels EEUU en aquesta matèria, de fer valer les aportacions que es feien des d’Europa i de reforçar-les mitjançant la cooperació transnacional. Es pot assegurar que aquests objectius s’han assolit prou satisfactòriament. L’ECPR va celebrar el 2020 el seu 50è aniversari. Els vuit socis inicials de 1970 són actualment gairebé 400. Cal tenir present que en el moment de la seva creació no eren freqüents ni fàcils els intercanvis a escala continental: l’ECPR va representar una eina bàsica per fomentar-los, especialment mitjançant les seves Joint-Sessions que permetien aplegar grups de discussió sobre temes específics i constituïen sovint el punt de partida de projectes de recerca i de publicacions col·lectives. Per la seva part, la Summer School celebrada cada any a la universitat d’Essex i gestionada per l’ECPR va ser un instrument de formació en mètodes i tècniques d’investigació que ha beneficiat  una bona part dels professionals de la ciència política. De manera directa o indirecta, Jean Blondel ha tingut un paper principal en el desenvolupament a escala europea de la ciència política, amb la seva capacitat reconeguda de institution-builder i d’entusiasta promotor.  

Finalment, cal recordar que aquesta influencia de Blondel es feu sentir també de manera directa al nostre país. Vaig conèixer Jean Blondel quan va visitar Barcelona l’any 1977, per explicar-nos l’existència de l’ECPR i explorar la possibilitat de comptar amb la participació de les nostres universitats. Era criteri de Blondel i de l’ECPR assegurar que les universitats adherides comptessin amb plena garantia de llibertat de càtedra i de recerca, sense submissió a la censura de les autoritats polítiques. Blondel va voler observar directament el resultat de la “transició democràtica” a Espanya, abans de convidar-nos a l’adhesió. La UAB va ser la primera universitat espanyola en adherir-se a l’ECPR (1978), perquè la nostra proposta de fer-ho adreçada al Rectorat va ser immediatament acollida i finançada. Estàvem convençuts que ens ajudaria a legitimar la nostra disciplina i a perfilar el projecte de Facultat que estàvem preparant des de feia anys. La presència de la nostra gent en les successives Joint-Sessions de l’ECPR va facilitar poc després que la seva edició de 1985 se celebrés a Barcelona, amb un èxit molt notable “de públic i crítica”, com se’m recordava encara anys després per molts col·legues estrangers. Un dels efectes d’aquell èxit col·lectiu -potser no del tot deslligat de la generositat gastronòmica i enològica de les nostres institucions públiques del moment - va ser la meva elecció com a membre del Comitè Executiu de l’ECPR. Des d’aquest Comitè vaig estimular l’adhesió al consorci de més universitats i departaments del nostre país. Pel que fa a la UAB, ens va procurar contactes internacionals que anirien consolidant l’equip de científics socials, responsable de posar en marxa la primera facultat de ciències polítiques i de sociologia de Catalunya. 

Durant aquells anys de participació activa en el Comitè Executiu de  l’ECPR, vaig compartir llargues hores de reunió i de sobretaula amb Jean Blondel. Home enèrgic i cordial, discutidor alhora contundent i seductor, s’expressava amb exuberància, sempre en un perfecte anglès acadèmic que conservava la erra gutural del seu francès nadiu. Sabia combinar l’elegància aparentment despreocupada de l’americana de pana amb corbates de colors i dibuixos espectaculars que el podien fer passar per algun arquitecte d’avantguarda. 

Després d’aquells anys de contacte freqüent i cordial, la nostra relació directa es va anar dissolent en el temps, com sol passar inexorablement en moltes de les nostres relacions acadèmiques. Però la gravació i la imatge de l’acte d’homenatge que Jean Blondel va rebre en ocasió del seu 90è aniversari m’han evocat la seva forta personalitat d’homenot planià que - amb intel·ligència pràctica, potència dialèctica i energia vital - es feia notar amb efectes constructius en qualsevol trobada o iniciativa en la que participés. És de justícia, doncs, que la ciència política europea el recordi i que  ho fem també -per motius més particulars- des de la nostra Facultat. 

Josep M. Vallès (19/01/2022)