La sociologia de l'amor a l'assignatura de Pensament
L’assignatura de Pensament Sociològic Contemporani, de segon curs de Sociologia, va acollir dimecres la politòloga i especialista en gènere Georgina Monge López, ponent convidada per Mar Griera, que va impartir la xerrada “Apocalipsi amorós”, centrada en la sociologia de l’amor i les noves dinàmiques afectives. La sessió forma part del compromís de la Facultat amb una docència que fomenti la reflexió crítica.
16/12/2025
Al llarg de la conferència, Monge —tècnica de transversalitat de gènere a l’Ajuntament de Barcelona— va reivindicar l’amor com una construcció social i política que ha estat tradicionalment menystinguda o atribuïda a l’idealització femenina. I és que l’amor té un impacte directe en l’esfera pública, i Monge va posar exemples tan quotidians com les lleis laborals, les baixes per cures o els processos de divorci. «L’amor és important perquè també és polític, tot i que sovint s’hagi tractat amb poca profunditat», va remarcar.
La ponent va analitzar com el neoliberalisme modela els marcs afectius contemporanis i genera sensacions d’abundància de possibilitats que, paradoxalment, poden devaluar els vincles. Metàfores com les “relacions iogurt” —“ens proven, i quan ja no interessem, ens tornen al prestatge”— o la normalització del ghosting van servir-li per descriure un ecosistema relacional marcat per la immediatesa i la lògica del consum. A partir de l'obra de la sociòloga Eva Illouz, Monge va aprofundir en processos com la descomposició dels llaços socials, la mercantilització de la sexualitat i el paper d’una indústria terapèutica centrada només en el “jo”, que afavoreixen pràctiques com “triar no triar” i dificulten l’empatia.
La sessió també va abordar l’emergència de noves formes d’estimar que qüestionen el model de parella tradicional, com el poliamor o l’anarquia relacional. Monge va explicar que el poliamor trenca amb la idea que una relació només és vàlida si és de parella i permet mantenir múltiples vincles simultanis, mentre que l’anarquia relacional rebutja jerarquies entre relacions i defensa valorar-les per la seva qualitat i no pel seu format. Malgrat això, va insistir que cap model no és superior a un altre i que el que realment importa és el contingut del vincle: cura, responsabilitat i reciprocitat.
En paral·lel, la ponent va alertar sobre el retorn de discursos conservadors i la nostàlgia idealitzada per estructures afectives del passat, sovint marcades per desigualtats de gènere, violència masclista o estigmes socials. Va assenyalar que alguns sectors aprofiten aquest malestar per projectar discursos d’odi i reforçar rols rígids, i va descriure com, en el cas de les dones, s’alternen moviments de desconnexió emocional i d’hiperfeminitat com a resposta a experiències afectives negatives.
Finalment, Monge va recuperar el pensament de Bell Hooks per reivindicar una nova concepció de l’amor basada en la justícia, la responsabilitat i la cura mútua: «l’amor no és només un sentiment: és una acció, i això implica responsabilitat». Va recordar que “no pot existir amor sense justícia” i que el maltractament mai pot considerar-se una expressió d’amor.
El torn de preguntes va donar peu a un debat viu entre l’alumnat, que va compartir inquietuds i vivències pròpies. Algunes intervencions van plantejar si les relacions del passat eren realment més estables o si responien a la comoditat i la pressió social, mentre que d’altres van reflexionar sobre la dificultat de deixar una relació quan el vincle ha costat d’aconseguir, fins i tot quan deixa de ser saludable. Aquest espai final va enriquir el debat i va permetre connectar les idees teòriques amb experiències personals.