Especial 8M: Llegeix els relats curts que ens han arribat

25/02/2021

A la Facultat de Ciències de la Comunicació hem celebrat el 8 de març amb una marató de microrelats de reivindicació, d'esperança, de denúncia i de celebració del nostre PDI, PAS i alumnat. Aquí us en deixem una selecció:

 

JO ...no... VEXO
TU VEXES
ELL VEXA
NOSALTRES ...no.... VEXEM
VOSALTRES VEXEU
ELLS VEXEN

Àngels Bronsoms (doctoranda)

 

Aunque larga y delicada, la operación había sido un éxito. Eso les dijo la médica a sus dos mejores amigas que la habían llevado al hospital y no se habían separado de ella ni un minuto. Al abrir los ojos, a ella le parecieron el espejo de su futuro como sobreviviente libre y dueña de su destino. Porque cuando despertó, el maltratador ya no estaba ahí. Y nunca más volvería.

Rosa María Palencia Villa (PDI)

 

Cuando era pequeño mi abuela me contaba cosas increíbles. Decía que cuando nací, en plena tercera ola del covid 19, las mujeres tenían más miedo de salir solas por la noche que de la pandemia misma que mató a millones. Según ella, la gente se quedó muchos meses en su casa sin poder abrazarse y que aún haciendo el mismo trabajo, las mujeres ganaban menos que los hombres. De la pandemia papá recuerda el orgullo de haber aprendido a cambiar pañales y mamá a veces sólo comenta “la pandemia nos enseñó lo que de verdad importa”.

Rosa María Palencia Villa (PDI)

 

No m’ho esperava això. No m’ho esperava de tu. Pensava que veuries que necessitava que m’ajudessis, hauria agraït que per una vegada t’oferissis a ajudar-me. Que sortís de tu. Que t’adonaries que vaig de cul. Que no arribo a tot. Que donaria el que fos per tenir un dia lliure, tant sols, una tarda lliure. Però no, has decidit que t’havies d’enfadar perquè no havies trobat la feina acabada. T’he mal acostumat. S’ha acabat. A partir d’ara repartirem les feines al 50%. Sense excuses com:  “ara no puc”, “ara no em va bé”, o simplement “no ho sé fer”.

Núria Lleonart Santanach (PAS)

 

La comunicació escampa missatges i mou consciències. Una història, una notícia, un documental, una pel·lícula, un post a les xarxes pot ser l'espurna que encén un foc que ens fa fer un pas endavant en la lluita contra les desigualtats i contra el patriarcat com a sistema de dominació i opressió. 

Fem ús de la comunicació per escampar la lluita per totes aquelles dones i nenes que no tenen accés a l'educació, a la salut, al treball digne, a la llibertat d'expressió, a la seva autonomia aquí o en qualsevol part del món.

Ensorrem les barreres aixecades en forma d'estereotips i empenyem ben fort per polvoritzar sostres de vidre i espais de poder que ens exclouen.

Cada dia tenim l'oportunitat i un deure fer-ho. Fem ús d'un llenguatge inclusiu. No renunciem a dir el que pensem a xarxes, a reunions, als equips de treball. Donem forma a històries amb dones fortes i protagonistes. Escrivim titulars fent-les visibles amb nom i cognom.

Fem-nos costat sempre, juntes, i xarxa demostrem que sabem cuidar-nos i col·laborar sense renunciar a les posicions de lideratge, a ser protagonistes, a liderar projectes, a parlar com expertes amb veu pròpia per construir el món que ens mereixem.

Laia Sánchez Casals (PDI)

 

En breu començarà el calvari. Cremarà a la foguera per bruixa. El seu pecat? Intentar aturar l’hemorràgia de la Violeta. Un avortament provocat per una pallissa del marit. La remeiera ha mostrat als jutges els morats del cos de la noia. Però qui acusarà el fill de l’amo? Tothom sap la veritat però calla. Ningú no vol problemes amb el cacic. Millor cremar la bruixa. El seu pecat? Cuidar les dones en cos i ànima. Dir-los que tenen dret a una vida millor. La remeiera cremarà la foguera. I els seus botxins a les flames de l’infern per tota l’eternitat. 

Maria José Recoder (PDI)

 

Vaig estalviar il·lusionada fins que vaig poder comprar-lo. Era setinat, d’un color vermell intens. Em feia sentir guapa, independent, poderosa. El vaig comprar, me’l vaig posar. Caminava pel carrer feliç i em sentia observada. Algú va cridar no sé què i no vaig fer cas. El meu marit va fer un gest descontent. Les companyes de la feina murmuraven a les meves esquenes. Vaig sentir rebuig pel meu vestit i pel meu cos, però una veu molt familiar em va dir: - Vesteix per tu. Com vulguis, quan vulguis. Qui ets i com ets és cosa teva-. A vegades crec que hauria d’escoltar més sovint aquella noia del mirall.

-La fresca

Martina González Colomer (1r de Periodisme)

Nací un día de primavera, mis piernas atadas a girasoles y la hierba entre mis dedos enjaulados.La sumisa, susurraban los árboles. Fui silencio. De las olas de mi lengua y sus 32 caballos solo escapaba silencio. Tantas cosas que decir, tanto de qué hablar. Pero las amapolasvestían mis labios y silencio. Era la niña: la que podía dar vida en su cuerpo y hacerla crecer. La niña, la hermana, la madre. Nací un día de primavera, pero quería arder. Quemé el silencio y de mis labios nacieron tormentas. Me convertí en furia. Y entonces entendí, que el nombre mujer siempre tuvo de apellido revolución.

Marta Barquier Ferrer (1r de Periodisme)

 

Nueva partida. Con mi corona blanca bien en alto miro a mi alrededor. Frente a nosotras, toda una hilera de fichas negras se erguían descocadas. El juego comienza, y aún en mi sitio puedo ver que el  trabajo lo tendré que realizar sola. Primera peona muerta. Se lo estaba buscando, así vestida qué esperaba. Nuestras fichas van cayendo como moscas: esa alfil por bocazas, esa yegua por sin verguenza. ¿No saben acaso que hay unas reglas a seguir?  Salgo al tablero. Mi reflejo impresiona en el ébano de las fichas caídas frente a mi. Todas las blancas muertas por desobedientes y las negras por ingenuas. Finalmente, consigo estar sola. Totalmente aislada y abandonada. Ha sido una buena jugada. Miro atrás y mi rey reluce intacto. La partida acaba en un claro jaque mate, pero esta vez no es para el rey. 

Carla Quintana (1r de Comunicació Audiovisual)