Entrevista a Ramon Alberch: "Sovint, la percepció que es té de l'arxiver depèn de les expectatives de l'usuari i dels resultats de la seva consulta"

28/06/2021

Les cerques a Google, en castellà i en anglès, sobre arxius, arxivers, cinema i literatura mostren un allau d'articles, blogs i referències a molts autors, -arxivers i arxiveres-, que han indagat en el tema que centra el vostre llibre. Un dels articles més recents, de juliol del 2018, escrit per Sharon Wolff de la Northwestern State University i publicat a disClosure, a Journal for Social Theory, conté aquesta frase: “En el camp de l’arxivística, hi ha com una obsessió per saber com ens veu el públic. Això sorgeix d’una consciència clara de què el públic, generalment, no sap que existim, i si ho sap, té molt poc coneixement del què fem.”

Vist el títol de la primera part del llibre, “¿Cómo nos ven?”, es podria dir que és així? És aquesta la motivació principal darrere de l’obra? N’hi ha d’altres?

És cert que ens preocupa com a professionals com ens veuen els ciutadans; especialment ens crida l’atenció el fet que hi ha una diferència abismal entre allò que fem en realitat i allò que es suposa que fem. La professió d’Arxivers-Gestors de documents és apassionant i té una complexitat extraordinària. Treballem en temes de memòria, patrimoni, transparència i accés a la informació, gestió de documents... molts d’ells relacionats amb les agendes de govern més renovadores. Mentre que el ciutadà ho percep d’altra manera, com una feina suposadament senzilla, acumulant documents i lliurant-los quan ens els demanen. Negligint tota la metodologia que hi ha al darrera que és molt rica i complexa.

Amb el llibre hem intentat fer una revisió de la literatura i el cinema on apareixen de manera significativa els arxius, els seus professionals i la metodologia arxivística per entendre les claus d’aquesta percepció tan distorsionada. En certa manera, la motivació és doble; constatar com ens veuen i a partir d’aquesta constatació poder planificar amb més coneixement de causa què hauríem de fer en l’àmbit de la comunicació per consolidar una imatge més positiva i més propera a la realitat.  

A “Historias inquietantes: archivos y archiveros en el cine” (2017), discurs d’ingrés com a acadèmica a l’Academia Malagueña de Ciencias d’Ester Cruces Blanco, directora de l’Archivo General de Indias, l’autora comenta que “los archiveros son imaginados como seres algo extravagantes quizá por ser los custodios y responsables de documentos y, por lo tanto, de información, de secretos, de dimes y de diretes, aunque éstos tengan en muchos casos un carácter administrativo público (…) la palabra archivero y, por lo tanto, su función, entraña la suposición del trabajo de alguien que pasa su existencia lleno de polvo y amargado, aislado del mundo, sin que nadie le incomode y rodeado de documentos que custodian misterios”.

Heu arribat a la mateixa conclusió amb la vostra obra? Com es podria canviar aquesta imatge? Són la literatura i el cinema les millors vies per assolir aquest canvi? O justament han contribuït a engruixir la “llegenda”?

La imatge que presenta l’arxivera Ester Cruces es fonamenta en una mostra limitada al món del cinema. En el nostre cas ho hem ampliat al món de la literatura en un abast molt ampli i ens hem trobat amb una mica de tot: sovint se’ns presenta com a savis i erudits, solitaris, aïllats en arxius immensos -sovint situats a soterranis o golfes- però també com a alquimistes o detectius: fusió de sabers, capacitat de recerca, control de la informació. Curiosament, alguns dels llibres on els arxius i els arxivers són protagonistes indiscutibles -com a l’obra de Carlos Fuentes “La silla del águila” o de Luis Mateo “El expediente del náufrago”-  és on apareixen les imatges més controvertides de la professió. Tan apareixem en un arxiu vist com a lloc de càstig, com som providencials i mitjançant la descoberta d’un document canviem el curs de la història. Com expliquem al llibre, és obvi que a un escriptor o guionista li és més “rendible” desenvolupar una trama policial o de ficció amb episodis espectaculars (intriga, secret) en un arxiu situat en un soterrani polsós, habitat per individus erudits, si bé estranys, que generar aquest mateix efecte en un arxiu modern, climatitzat, ben organitzat i amb professionals preparats al seu capdavant. És evident que cal prendre distància d’aquestes trames suposadament arxivístiques, entendre la finalitat de les obres de ficció i tenir un cert sentit de l’humor. Segurament, en l’actualitat, seria força difícil trobar arxius tan desgavellats i polsosos en la nostra realitat, donat que predominen els arxius ben agençats i que ofereixen un bon servei.

La mateix autora cita una sèrie de pel·lícules per il·lustrar aquestes asseveracions: “El nom de la rosa”, basada en la novel·la d’Umberto Eco, “En el nombre del padre”, “Sed de mal”, d’Orson Welles, així com films europeus sobre la història recent, com ara “Goodbye Lenin” i “La vida de los otros”, ambdues ambientades en l’Alemanya de l’Est als anys 80.

Quins altres exemples repasseu al vostre llibre? 

Per a confegir el cos central del llibre hem seleccionat 20 pel·lícules i 75 novel·les i obres de ficció on els arxius tenen un paper protagonista, a banda d’haver consultat articles específics sobre el tema. Al cinema hi ha moltes referències, però sovintment són aparicions breus, de manera que ens hem centrat en l’anàlisi de les pel·lícules amb continguts més “arxivístics”. Més enllà de les pel·lícules més renomenades -"Fargo", "La vida de los otros", "El ministro y yo", d’en Cantinflas, "El informe Pelicano", "Erin Brockovich", "El Proceso"-, cal parar esment en sèries com "Star Wars" o "Stargate". En la majoria dels casos els documents es localitzen gairebé de manera intuitiva i també serveixen per resoldre grans enigmes o contenciosos legals de notable importància. Contrasta la deixadesa dels arxius i, en canvi, la facilitat per trobar els documents “salvadors”. Evidentment, arxius als servei d’un guió.  

Moltes d’aquestes pel·lícules i sèries estan basades en llibres, però és habitual que la indústria audiovisual, per dir-ho d’alguna manera, exageri o porti al límit situacions i personatges que als llibres originals estan descrits d’una manera menys fantasiosa. Al blog Archivística y Archivos, l’autor Fernando Betancor Pérez analitza la novel·la de Javier Cercas “Soldats de Salamina”: “la figura del archivero es presentada como un hombre amable, solícito, conocedor de sus funciones y con ganas de contribuir a que la investigación del usuario llegue a un buen fin, imagen muy cercana a la que puede ofrecer la mayoría de los archiveros.”

Coincidiu amb l’opinió de l’autor? Quines altres novel·les esmenteu al llibre que presentin una imatge més propera a la real de l’arxiver, com a “Soldats de Salamina”?

Com ja he assenyalat, i remarca molt bé Fernando Betancor, el treball d’arxiu és menys atzarós i més “normal” del que es presenta a la ficció, per bé que hi ha autors, com és el cas d’en Javier Cercas que reflecteix una imatge molt propera a la realitat. Altres autors com Matilde Asensi a “El último Catón” on la protagonista és una arxivera-paleògrafa de l’Arxiu Vaticà, Marta Cooley a “El archivero” o María Dueñas a “Misión olvido” dibuixen un professional amatent a fer bé la seva feina, fins i tot més enllà del que se li podria exigir. Però on l’arxiu i l’arxiver esdevé omnipresent i amb un poder extraordinari és en la novel·la de Rosa Montero “Lágrimas en la lluvia”; situa l’acció vers l’any 2109 en una societat esclava de la tecnologia i sota control permanent. En aquests Estats Units de la Terra conviuen estats democràtics amb dos estats totalitaris situats a les denominades “Terres Flotants”. Una part dels habitants de la terra són “replicants”, creats per al treball i el combat. Tot sota el control de l’Arxiu Central, proveïdor de qualsevol mena d’informació –naturalment de cobrament- integrat per un estol d’arxivers.    

Capítol apart en el vostre llibre, literalment, és el què es mereix J. Edgar Hoover, fundador de l’FBI, dins l’apartat “Cuando la realidad supera la ficción”. Una de les seves cites és: “Només som una organització de recull de dades. Nosaltres no exculpem ningú. Nosaltres no condemnem ningú.”

L’arxiver com a mitjancer, ésser neutral, és una imatge certa? Què destaqueu de la pel·lícula de Clint Eastwood sobre ell?

Com bé assenyaleu, al llibre dediquem un capítol intitulat “Cuando la realidad supera la ficción” on presentem diversos casos -J. Edgar Hoover, Wikileaks, el papers de Panamà- on els fets objectius i reals depassen amb escreix allò que qualsevol escriptor de ficció hagués pogut imaginar. En tots aquests casos, precisament es poden donar situacions d’ús pervers dels documents pel fet que no hi ha cap mena de control arxivístic. Hoover, com és sabut, va sobreviure en el càrrec de cap de l’FBI a diversos presidents, no dubtant en amenaçar-los en difondre documents que els podien perjudicar greument. En realitat la pel·lícula sobre ell reflecteix el seu tarannà obsessiu i mancat d’escrúpols.

En l’àmbit professional, hi ha un codi d’ètica aprovat al Congrés Internacional d’Arxius celebrat a la ciutat xinesa de Beijing el 1996 que posa especial èmfasi en l’aplicació de criteris de conducta basats en els principis deontològics. Si bé cal defensar aquest principi de neutralitat, també cal dir que no es pot confondre amb equidistància i que en el treball diari a vegades apareixen situacions que mereixen una anàlisi molt acurada. En el cas de documents que són útils per a la defensa dels drets humans i, especialment, per a garantir els drets de les víctimes d’abusos governamentals, hi ha una tendència creixent a considerar que el professional que té coneixement de l’existència de documents vitals en una organització, no pot romandre impassible i que és lícit propiciar-ne la seva accessibilitat i coneixement públic.

Un tema recurrent i que centra la conclusió del vostre llibre és la dicotomia de l’arxiver com a “àngel o dimoni”. Molt similar és el títol d’una pel·lícula i de la novel·la de Dan Brown en la què està basada, “Àngels i dimonis”, de la que Ester Cruces fa una crítica ferotge: “el protagonista, de manera ridícula, accede directamente a los depósitos donde, para mayor incoherencia, están las mesas de los investigadores. (…) Una constante en la filmografía es aquella que se basa en que el protagonista entra en los depósitos de un archivo como Perico por su casa.”

Perquè heu triat aquest tema i títol pel colofó al vostre llibre? Res a veure amb la novel·la o el film? Aquesta dicotomia fa referència a “com ens veuen”, a “com ens veiem”, o a ambdues?

En el llibre, òbviament, ens ocupem de la novel·la d’en Dan Brown i coincideixo amb Ester Cruces que la trama que presenta és absolutament inversemblant i que no se sosté per enlloc per molta ficció que li posem. Quant a l’ús de l’expressió "àngels i dimonis" en el colofó del llibre, no té relació amb l’esmentat best seller. En el nostre cas amb aquesta expressió hem volgut exemplificar que, sovint, la percepció que es té de l’arxiver depèn de les expectatives de l’usuari i dels resultats de la seva consulta. Quan troben el document desitjat amb rapidesa som uns àngels benefactors; però quan aquella informació no apareix o bé no es pot consultar per raons legals -protecció de dades, per exemple-, podem passar a ser uns perfectes dimonis.

Altra cosa és la percepció que tenen de nosaltres en la ficció –com ens veuen- d’allò que veritablement som. Per reforçar aquesta mirada més equilibrada, en la part final del llibre entrevistem a nou figures internacionals de l’arxivística per tal que posin en valor la feina, els reptes de la professió i reflexionin sobre com “canviar” la imatge professional.