El professor Josep Espluga al café amb la degana d'aquesta setmana

14/03/2019

En Josep Espluga tot just acaba de tornar d’una reunió de planificació d’un nou Màster en Emprenedoria Social, impulsat de forma molt efectiva per la Facultat d’Economia i Empresa amb el concurs d’altres 4 Facultats. Ell forma part del professorat de la nostra facultat que porta anys treballant sobre temes vinculats amb l’economia social, i que ara intenten trobar l’encaix amb la perspectiva empresarial de la Facultat veïna, tasca no gaire fàcil però no per això impossible. Aquesta reunió és un exemple de l’activitat que duu a terme en Pep Espluga a la UAB: totalment interdisciplinària (de l’interdisciplinarietat de debò, cal dir-ho?), transversal (en el marc del campus de la UAB), i als marges de les temàtiques dominants. El que us explico a continuació en dóna fe d’aquests atributs.

En Pep Espluga anava per pagès al seu poble de l’Aragó, Alcampell, situat en la terra fronterera de “La Franja”, metàfora en si mateixa d’aquest món als marges i, malgrat tot, centre d’una metàfora més global. Va créixer vinculat a una petita propietat on es combinava regadiu i secà, fruita i alfals. Uns anys més tard d’acabar els estudis de secundària, abandonà provisionalment el conreu i va anar a Saragossa a cursar Graduat social. D’aquí es va animar a fer Sociologia a la FCPS el 1989, aprofitant la possibilitat d’accedir directament al segon cicle. La seva idea inicial era retornar després al poble i continuar fent de pagès, però mentrestant la realitat al seu lloc d’origen s’havia transformat de forma radical. Com diu ell mateix: “em va agafar de ple la globalització de l’agricultura”. Amb l’entrada d’Espanya a la CEE el 1986, però sobretot amb els canvis de la política agrícola europea d’inicis dels 90, i la transformació global del sector, els preus dels productes agrícoles es van enfonsar i l’explotació agrària va esdevenir pràcticament inviable pels petits i mitjans agricultors. Les ajudes europees van arribar pels grans terratinents (pagats segons superfície de terreny agrícola, independentment de la producció), no pels productors més petits; les sobreproduccions es van començar a soterrar en comptes de ser distribuïdes. Aquests canvis van suposar el desmantellament de gran part del teixit agrícola existent. De les seves amistats de llavors, només una o dues persones han persistit en el sector a expenses de molt esforç.

Descartada aquesta via, el llavors Institut d’Estudis Metropolitans li va atorgar una beca a l’Escola d’Arquitectura de Venècia, al Departament d’urbanisme, que li va suposar el primer contacte acadèmic amb temes de sociologia urbana i medi ambient. La Cimera de la Terra sobre Medi Ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro del 1992 havia tingut certa repercussió a Itàlia, però al seu entendre, la seva influència va trigar en arribar a Catalunya. En tornar a Bellaterra, una nova beca del Ministeri del Treball el va portar a l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT), on va treballar en temes de salut laboral mentre redactava la seva tesi doctoral. El tema de la tesi, dirigida pel professor Louis Lemkov, va ser la percepció de riscos per l’exposició laboral a pesticides. La pregunta bàsica era per què la gent seguia utilitzant-los malgrat les advertències dels experts sobre les seves contraindicacions greus per la salut. En el seu estudi les persones treballadores del sector tenien símptomes evidents de contaminació per contacte, i n’eren conscients, però l’entramat institucional semblava abocar-los a perpetuar aquestes pràctiques, considerades les “bones pràctiques”. Per a canviar aquesta situació era necessari un estímul extern que vingués de les persones consumidores que busquessin un altre tipus de qualitat allunyada de l’aparença enllustrada dels productes alimentaris presents al mercat.

A la Facultat va començar a ensenyar salut laboral, i posteriorment sociologia ambiental. El 2008, abans de del llarg bloqueig de les promocions laborals en un context de retallades, va arribar la plaça d’agregat. Però bàsicament la seva tasca docent i investigadora l’ha desenvolupada en assignatures disperses pel campus, des d’una concepció de la sociologia com a disciplina auxiliar i complementària d’altres. Això l’ha dut a treballar amb enginyers de camins, metgesses, veterinaris, o advocades. I a anar constantment amunt i avall, en aquest campus que és el seu medi natural i que coneix pam a pam.

Des de mitjans dels anys noranta, els moviments camperols es van organitzar a nivell transnacional en contra del model hegemònic i per a presentar-ne d’alternatius. En l’àmbit universitari gran part de la recerca en aquestes temàtiques era i és finançada per les grans agrupacions agroquímiques, i això té conseqüències pel coneixement i les pràctiques. Ja fa molts anys que en Pep Espluga juntament amb d’altre PDI provinent dels centres més diversos de la UAB van crear un Grup de debat sobre temes de sostenibilitat. Ara fa una dècada aquest Grup passà a concentrar-se en temes d’Agricultura, Ramaderia i Alimentació en la Globalització (ARAG). La voluntat ha estat d’intervenir a través de l’organització d’activitats (una de les més exitoses: un itinerari per Barcelona relatiu a qüestions alimentàries i vinculat a 7 assignatures) i de la promoció d’assignatures sobre el tema a diferents titulacions de la UAB.

Podríem citar moltes altres iniciatives que absorbeixen a en Pep Espluga: el Campus Saludable i Sostenible promogut a través de Plans quinquennals elaborats en un procés participatiu amb tots els col·lectius de la Universitat; el Postgrau de dinamització local agroecològica, adscrit a la Facultat de Ciències; o el Minor que ocupa l’editorial d’aquest Butlletí, entre d’altres. Li pregunto si en tots aquests anys s’ha avançat a la UAB en les polítiques de sostenibilitat i em respon que sí en termes institucionals, si bé es tracta d’un àmbit que sovint queda subordinat a d’altres considerats prioritaris. La forma compartimentada de treball dels diferents Centres tampoc ajuda. Però en Pep Espluga és optimista quant a l’impuls durant el darrer lustre del treball en xarxa, dels grups de treball interdisciplinari, de l’autoorganització dels diferents col·lectius.

Acabem aquesta llarga xerrada parlant del futur, del projecte aparentment estroncat de retorn a un Alcampell on regna el model agrari hegemònic. Potser la petita i mitjana pagesia podria tenir una opció de futur si s’acull a un altre model de producció ecològica, de circuits curts, de vincles amb consumidors, però al seu poble això sembla avui en dia poc viable. Només ho seria amb iniciatives recolzades amb polítiques públiques decidides. I això depèn en part, em dic a mi mateixa, dels resultats de les eleccions en un any electoral ben carregat.