El concepte del mes: Seguretat humana

01/02/2022

La fi de la guerra freda comportà canvis en el sistema internacional i en la relació entre els seus actors, en particular entre els Estats: els anys 90s veuran el naixement de desenes d’Estats i només una unió, els dos Iemen. Però també en temes centrals de la política internacional, del món acadèmic i de les polítiques públiques, com el desenvolupament, el medi ambient i la sostenibilitat, la pau, i, naturalment, la seguretat. Ens ocuparem d’aquest darrer.

A la fi de l’enfrontament Est-Oest, canvià la geopolítica i la geoeconomia; s’esperava –innocentment- una època de pau i de reducció dels conflictes violents i de la reducció de la despesa militar (“dividend de la pau”). Reaparegueren o s’incrementaren, però, els conflictes armats arreu (amb l’excepció d’Amèrica Llatina i el Carib), amb una guerra quasi global (coalició de 30 estats liderada per Estats Units contra Irak el gener de 1991, després de la invasió de Kuwait pel règim de Sadam Hussein l’agost de 1990).

Addicionalment, els conflictes armats d’aquells anys seran sobretot interns, ubicats en estats febles, amb un impacte demolidor sobre la població civil: morts, massacres i violacions massives dels drets humans, desplaçament, fams, entre d’altres, que afecten particularment dones i infantesa; a més, els responsables d’aquest greu impacte eren en gran part els Estats, per acció intencional o bé per omissió o incapacitat. Curt i ras, la violència directa s’adreçà sobretot contra la població civil i no contra els Estats i, per tant, era  difícil emprar per gestionar-la o resoldre-la els instruments de la Carta de les NNUU: en ser conflictes interns, sobretot, prevalgué el principi de sobirania i no ingerència sobre el principi de salvaguarda  dels drets humans, una tensió i una tendència que encara perdura.

Els cinc primers anys de la postguerra freda foren fulgurants,   curulls d’idees normatives i de canvis: el Consell de Seguretat autoritzà més operacions de manteniment de la pau que en tota la guerra freda; es posaren les bases del consens sobre la pau liberal (endegat per Un programa de pau i després per una sèrie d’informes de Comissions Humans); finalment, el Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), que havia capgirat la concepció economicista del desenvolupament amb l’aparició l’any 1990 del primer Informe de Desenvolupament Humà (que operacionalitza les idees d’Amartya Sen sobre economia del benestar) posà en el centre dels debats i les polítiques les persones i el foment de les seves capacitats i opcions reals d’escollir. El quart informe, 1993, esmentà de passada un nou concepte, “seguretat humana” i el cinquè, 1994, es dedicà íntegrament a desenvolupar el concepte i les set dimensions en què el dividí.

D’aleshores ençà, l’expressió ha fet una llarga trajectòria, molt intensa fins el 2009 aproximadament, més tèbia a partir de 2010, amb un fort ressorgiment a partir de 2017 Per això podem dir, si analitzem els usos que seguretat humana és més una expressió que un concepte.

Concretament, s’ha fet servir de tres formes diferents, amb molts matisos en els usos de cadascuna de les tres: a) com a síndrome (conjunt de símptomes); b) com a programa política, és a dir, com a  explicitació d'una finalitat i una estratègia o projecte estratègic a seguir per assolir aquesta finalitat; i c) com a concepte (monogràfic Afers Internacionals nº 76).

Com a síndrome, l'expressió es refereix a una convergència d'agenda i compromís entre tres tasques subjacents en la totalitat de les relacions internacionals: seguretat, pau i desenvolupament. l'ús de l'expressió seguretat humana expressa canvis molt significatius en la concepció de la pau i la seguretat, així com en la naturalesa de la conflictivitat armada, esdevinguts entre els anys vuitanta i finals dels noranta. Ho resumirem en aquests trets: conflictes armats interns; centralitat de les persones, principals víctimes; normativitat i intervenció de la comunitat internacional abans (prevenció, alerta temprana), durant el període bèl·lic (accions humanitàries, imposició de la pau, negociacions de pau) i després de la fase violenta (construcció de pau). En aquest sentit, en dir seguretat humana es fa referència a moltes d’aquestes coses.

Com a programa politiconormatiu, encara marca l’agenda internacional a vint anys vista, junt amb els programes derivats del desenvolupament humà, la responsabilitat de protegir o la sostenibilitat.

Hom pot reconstruir la seva gènesi i evolució en el marc de diversos organismes de les Nacions Unides (PNUD, Comissió de Seguretat Humana, Comissió sobre Intervenció i Seguretat dels Estats, entre d'altres) i constatat com durant dècades ha plantejat reptes i temes d'agenda per a la seguretat i el desenvolupament, especialment en tres dimensions: la de desenvolupament, la de protecció en general, la de la seguretat física de les persones per violències directes no polítiques (el 80% de les 550.000 morts per violència directa l’any de mitjana)  i la de protecció de grups vulnerables (Cahill 2004; MacFarlane/Foong 2006).

Vegem dos exemples. El primer, senzill però alhora el principi de tot, l’impacte clar en les resolucions del Consell de Seguretat sobre Somàlia, des de les de 1992 per endegar l´operació UNOSOM fins la Resolució 1244 (1999. El segon vinculat a l’agenda internacional del segle XXI: així com els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015) derivaven de l’agenda de l’ajut oficial al desenvolupament i l’OCDE, no es poden entendre els Objectius de Desenvolupament Sostenible (2015-2030) sense, sobretot les emergències globals mediambientals entorn de la sostenibilitat, però també de l’agenda de seguretat humana.

Com a concepte, la idea central de la seguretat humana és que la finalitat de les polítiques de seguretat no han de ser els estats (seguretat nacional), sinó les persones, concretament garantir la seva seguretat física i la seva supervivència. Atesos els canvis contextuals que hem vist en parlar de seguretat humana com a síndrome, es produeix una ampliació i profundització de la noció de seguretat: canvien els referents (allò que cal protegir, amb la centralitat de les persones, les comunitats i les seves formes de vida); s’amplien els reptes i amenaces (presents a la dimensió social, mediambiental, política, econòmica i no només militar), i per tant, l’agenda creix; i, finalment, cal canviar els instruments i les contramesures per garantir una gestió adient dels reptes, amenaces i riscs.

A partir d’aquí, les coses es compliquen, en part per la proposta al 1994 del PNUD, que identificà set components de la seguretat humana: econòmica, alimentària, de salut, ambiental, personal, comunitària i política. Però també per l’agenda o el programa políticonormatiu sorgit dels cinc primer anys de la postguerra freda a NNUU: Boutros Ghali afirmà l’any 1992 a Un Programa de Pau que la capa d’ ozó porosa (per tant incapaç de frenar les radiacions ultravirolades procedents del sol) suposa per la població afectada una amenaça més gran que un exèrcit hostil; o que la sequera i les malalties poden causar tantes víctimes com les armes de foc. Ben aviat comença el debat entre una concepció restringida de la seguretat humana (freedom for fear, evitar els riscos físics per les persones, evitar la por) o una ampliada (freedom from want, evitar els riscos derivats de les necessitats –diverses, materials i no materials- de les persones, que implica òbviament resoldre les carències en desenvolupament i dignitat de les comunitats i éssers humans.  Canadà (en l’etapa de govern liberal de finals de segle XX i principis del XX) liderà la concepció restringida i Japó la concepció àmplia.

El resultat ha estat, a nivell conceptual, una noció potencialment tant àmplia, que ha dificultat la seva operacionalització, el que, alhora, ha dificultat el seu ús. Per això a partir de 2010 ha tingut menys presència en l’agenda (vegi´s Martin/Owen 2013)..

Tanmateix, fa quatre o cinc ha revifat, tant de la mà d’usos concrets (per exemple, els que va proposar el principal referent actual de les Relacions Internacionals amb enfocament no occidentalocèntric, Acharya) com de propostes de síntesi.

Aquestes propostes plantegen uns requisits. Concretament: ha d’estar centrada en les persones; ser multidimensional; concebuda com a procés; sensible i adaptada a cada context; orientada a la prevenció; impulsar estratègies de canvi per assegurar la protecció i l’empoderament; i, finalment, combinar aspectes concrets de tres finalitats (seguretat física, satisfacció de necessitats bàsiques, garantir la dignitat dels éssers humans).

Per dir-ho de forma ràpida, el ressorgiment prové de partir d’una afirmació sovint oblidada d’una de les primeres acadèmiques que va parlar de les noves concepcions de la seguretat, Emma Rothschild: la seguretat és una condició que fa possible que les altres coses i béns s’esdevinguin. En aplicar això a la seguretat humana i partir de la idea de procés, la seguretat humana pot, podrà, sortir del debat entre concepció restringida i àmplia.

Rafael Grasa

Professor de l'Àrea de Relacions Internacionals i coordinador del Màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament

Referències

CAHILL, Kevin M. Human Security for All. A Tribute to Sergio Viera di Mello. Nueva York: Fordham University Press, 2004

GRASA, R./MORILLAS, P (eds) , “Monogràfic sobre Seguridad humana: conceptos, experiencias y propuestas”,  Revista CIDOB d’Afers Internacionals nº 76, 2007 (es pot consultar a  https://www.cidob.org/publicaciones/serie_de_publicacion/revista_cidob_d_afers_internacionals/seguridad_humana_conceptos_experiencias_y_propuestas). Especialment articles de Rafael Grasa i Pol Morillas

MACFARLANE, S.N/FOONG K.<Y., Human Security and the United Nations. A Critical History. Indiana University Press, 2006 

MARTIN, M,/OWEN, T, Handbook on human security, Routlege, 2013