El cafè amb la degana: Pilar Carrasquer Oto

07/11/2019

A les reunions de l’equip de deganat, al que pertany en la seva qualitat de Coordinadora dels Programes de Màsters, quan la miro generalment està negant amb el cap, seriosa. Persona amb les idees molt clares sobre com ha de ser la facultat, la docència, la gestió, la recerca i la relació de tot plegat, resulta imprescindible escoltar-la, per a poder situar el tema del que parlem en aquell moment en el seu marc adequat. De fet, una de les coses que m’ha sorprès més en aquest cafè ha estat que m’ha repetit vàries vegades que ella és per natura optimista. Això unit a que una de les coses que també més m’ha repetit és que es troba profundament preocupada per la situació de la Universitat (no preocupada o amoïnada, sinó PRO-FUN-DA-MENT inquieta) dóna idea de què està ben informada, i de què pensa que amb l’acció adequada potser és possible revertir la situació. Com diu ella: “M’agrada pensar per a fer”.

De família aragonesa de prop de la Franja i instal·lada a Terrassa –ciutat que va deixar ja fa anys per una llarga estada a Barcelona i actualment a una població del Vallès Occidental–, va realitzar el batxillerat mixt (ciències i lletres) al final del franquisme. Sense una vocació clara, sí que en canvi coneixia quins eren els seus interessos, relacionats amb inquietuds socials (“volia saber com viu la gent”) i amb la literatura i les arts (“De petita m’imaginava treballant en una editorial”). En un moment en el que no existien encara a Catalunya estudis oficials de Sociologia, es va matricular a l’Institut ICESB per a seguir estudis propis en Ciències Socials. Des d’un començament es va sentir còmoda amb aquesta formació interdisciplinària que, tal i com em subratlla en diferents moments de la conversa, ja forma part de la seva manera de veure les coses.

Els estudis els va anar compaginant des d’un començament amb diferents treballs. De fet, la trajectòria acadèmica de la Pilar té la característica no gaire comuna d’haver-se desenvolupat amb un període inicial intens d’ocupació laboral fora de la Universitat, amb una vinculació flexible amb aquesta, fins que aquesta vessant acadèmica i docent va passar a ocupar l’espai central de la seva activitat professional. Auxiliar administrativa en una empresa, després auxiliar de recerca en un centre d’estudis (en una època en la que encara no hi havia ordinadors disponibles), en aquest recorregut inicial de finals dels anys setanta va coincidir amb persones amb les que va treballar posteriorment a la Universitat: l’Antonio Martín, la Teresa Torns, o col·legues de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat de Barcelona (UB). L’interès motor seguia sent conèixer les condicions de vida de la gent, i les qüestions vinculades amb el treball i la salut semblaven les més adequades.

Aquells eren anys de canvis importants en l’administració i en l’organització dels serveis i va ser una oportunitat per a la formació d’un col·lectiu interdisciplinari, que després es convertiria en una cooperativa que encara existeix avui en dia, que va rebre l’encàrrec d’assumir l’assistència sanitària pública en salut mental al Maresme Nord. A partir de llavors la pertinença a equips de naturalesa interdisciplinària ha estat una constant en la seva trajectòria. Dos anys després es va integrar en un altre equip de característiques semblants a València, amb l’encàrrec d’elaborar el mapa de serveis socials. De nou era un tipus de feina que li donava l’oportunitat d’aplicar el que havia après, i en el camp dels serveis a les persones. Eren els primers 80 i s’hi va estar 2 anys, jutjats mols fructífers.

La Pilar podria haver-se quedat a València, però havia arribat el moment de plantejar-se si continuar per aquesta via o intentar apropar-se al camp més específic de la sociologia del treball. L’opció va ser tornar a Barcelona i oficialitzar els seus estudis amb el seguiment d’una altra carrera. Descartada la possibilitat d’anar a Madrid, va decidir cursar Història a la UB, on li va interessar especialment l’antropologia industrial, per la seva anàlisi de la transformació de les societats preindustrials, i la Sociologia de l’Art, que li va servir per apropar-se fugaçment a l’afició ja esmentada. Quan finalitzà el primer cicle ja s’havia obert la nostra Facultat i la continuació lògica va ser fer el curs pont i el segon cicle de Sociologia. D’aquells anys conserva un record extraordinari, tant pel professorat (“de luxe”) que en molts casos ja coneixia, com pels companys i per les companyes de classe (“una convivència especialment enriquidora pel seu origen variat”).

Des d’un començament mantenia el contacte amb el món de la recerca universitària. Una dada és significativa: l’any 1981 ja va presentar una ponència conjunta amb la professora Teresa Torns al primer Congrés de la Federación Española de Sociología (llavors Federación de Asociaciones de Sociología del Estado Español, FASEE) sobre absentisme laboral femení.  Quan es van convocar les primeres places d’ajudant al Departament de Sociologia, va trobar-se entre les primeres persones en obtenir una. Ja tenia experiència en aquest camp docent, doncs ja havia estat contractada a l’ICESB per a impartir Metodologies d’investigació. En aquesta etapa d’expansió de la Universitat i de la Facultat, va participar de forma activa en les assemblees dels precaris de l’època amb d’altres companys de la UAB. Finalment va arribar la plaça de Titular d’Escola Universitària (TEU), una dotació prevista per a una titulació de primer cicle, Relacions Laborals. A través d’aquesta titulació ha mantingut una relació de 20 anys amb la Facultat de Dret impartint l’assignatura de Sociologia de l’Empresa (que li ha costat deixar recentment). Això vol dir que, compromesa amb la institució com és la Pilar, ha estat en totes les reformes, ha format part de la seva Junta de Facultat, ha participat a les seves comissions de qualitat. I això li ha permès conèixer diferents cultures del treball, de la recerca, de què vol dir professionalitzar, perfils diferents d’alumnat i professorat.

Una altra pota de la seva variada activitat ha estat la col·laboració amb la gestió. Primer des del Departament de Sociologia on va desenvolupar diversos càrrecs, entre ells el de Secretària quan la professora María Jesús Izquierdo n’era la cap. La visió que té la Pilar del que ha estat el Departament quant al nivell acadèmic de les persones que l’han integrat i l’integren és molt positiva, gràcies a la presència de professorat que han estat grans especialistes en els diferents camps de la sociologia aplicada: educació, estructura, treball, religió, etc. Aquest grau d’especialització i d’hàbit de recerca els considera únics, i diferencien el Departament del que ha estat la situació a d’altres Universitats. La gestió també l’ha desenvolupat al Deganat, tenint com a objecte els programes de Màster de la Facultat, una tasca que va iniciar durant el mandat del professor Joan Botella.

Però si hi ha un àmbit especialment estimat per la Pilar, aquest és el del Centre d'Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball, el QUIT (“un referent en el món acadèmic”), que ara ha fet els seus 25 anys sota la direcció d’en Joan Miquel Verd. Aquest grup va ser impulsat pels professors Carlos Lozares, Teresa Torns, i Fausto Miguélez, i posteriorment s’ha anat afegint una llarga llista de PDI, que disculpeu que no citi en la seva integritat (veure equip). Amb les jubilacions esdevingudes i les que estan per arribar hi ha preocupació. “El QUIT ha estat un lloc d’aprenentatge molt bo, amb un nivell de discussió altíssim, on hem polemitzat molt sobre com abordar les temàtiques en el nivell teòric, tant en la seva part substantiva com de mètodes”. Les aportacions han estat rellevants, valorant especialment la perspectiva de la vida quotidiana que ha enriquit les mirades més estructurals (no casualment varen crear amb la Teresa Torns la primera assignatura a l’estat espanyol sobre treball domèstic i vida quotidiana).

De tot l’explicat fins ara queda clar que la Pilar ha desenvolupat sobretot dos temes d’estudi que l’han acompanyat al llarg de la seva trajectòria. El primer d’ells és el de l’anàlisi del món del treball, abordat com quelcom més que el treball remunerat al que habitualment dedica la seva atenció la Sociologia del treball.  El segon són els estudis de gènere. Sobre aquest recorda les preguntes que ja es va fer després de la seva primera entrevista en un procés de selecció, durant la qual es va adonar que alguna cosa passava amb el fet de ser una dona. Quan va entrar a la UAB, la Pilar formava part del Seminari d'Estudis de la Dona (SED), grup pioner en els estudis de gènere a l'estat impulsat per la María Jesús Izquierdo, la Marina Subirats, o la Judith Astelarra. Tal i com em repeteix la Pilar en diferents ocasions, la perspectiva escollida per a abordar aquestes temàtiques és la transversalitat. I per tant, ella s’ha dedicat a l’estudi del treball amb perspectiva de gènere. És a dir, l’estudi del gènere l’han aplicat als diferents camps disciplinaris. I això ha caracteritzat el segell d’aquest nucli d’acadèmiques de la facultat en aquells àmbits on han interaccionat amb altres grups, per exemple a l’Instituto de la Mujer, o al Màster Interuniversitari d'Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania. I en dóna fe la seva tesi doctoral dirigida per la professora Torns i llegida el 2009: La doble presencia. El trabajo y el empleo femenino en las sociedades contemporáneas.

La seva última aventura, pel moment, és la direcció de l’Institut d’Estudis del Treball, adscrit a la Facultat. “Un càrrec que em fa molta il·lusió”. Ara per ara està molt enfeinada organitzant les Jornades Anuals, amb la participació d’investigadors i investigadores de tot l’estat espanyol i que com a cada edició estaran dedicades a una temàtica amb focus en la transferència de coneixement i amb la participació activa d’agents socials.

I la nostra conversa finalitza inevitablement en el pessimisme informat i l’optimisme de l’acció. Els temes que abordem els hem tractat moltes vegades, i inevitablement ho seguirem fent: la difícil renovació del PDI (la mitjana d’edat del professorat permanent a la UAB que està al voltant dels 57 anys) i les seves conseqüències humanes i acadèmiques (la Núria Sánchez i els companys que han hagut de marxar a Suïssa o a d’altres indrets per manca de perspectives); la relació desigual entre la tríada formada per la docència, la gestió, i la investigació (el poc reconeixement de la docència, la tendència a un mono-perfil, la complexització de la gestió) en la que totes les peces s’han mogut en els darrers anys i cal ressituar-les; l’aplicació de models forans d’universitat totalment desvirtuats; la manca de finançament que ha ofegat el desplegament dels estudis; el paper de la universitat pública (“s’ha de poder transferir més cap a la societat”), i un llarg etcètera. El resultat és un model d’universitat que no comparteix. Però com ja deia, la seva visió no és una visió nostàlgica, ni molt menys. El temps passat no és necessàriament millor. Cal esperar que “el pèndol se situï en una posició més ponderada”.

Ens acomiadem valorant aquest temps compartit al voltant d’una tisana, i amb la seva reflexió sobre com ens falten moments per parlar i poder coincidir amb els altres membres de la nostra petita comunitat. En poques paraules, en com s’ha anat perdent la quotidianitat i convivència més informals, al marge dels espais oficials de trobada. I en això sí que hi ha certa nostàlgia.