El cafè amb la degana: Joan Botella Corral

24/02/2020

Penso dies abans en aquesta entrevista i el desafiament que suposa. Degà d’aquesta facultat en tres ocasions, vicerector, professor-fundador de la FCPS, coneixedor dels intersticis i les entranyes tant de la Universitat com de la Facultat. Per on començar? Hi ha tantes òptiques possibles des de les que abordar aquesta conversa que resultarà difícil escollir-ne algunes. Però per més que ho tingui molt pensat abans, esdevé força difícil agafar desprevingut al professor Joan Botella. Aquesta vegada la sorpresa ha estat meva. En anteriors cafès algú m’ha fet preguntes, algú m’ha suggerit canvis, i fins i tot algú m’ha plantejat demandes. Avui en Joan Botella arriba amb una petita llista de temes a tractar. Res sorprenent si es mira bé, ja que aquest espai del cafè està pensat justament per a intercanviar idees. I el professor Botella ja arriba amb el temes, que ocuparan, sí, una part de la conversa. Tots molt pertinents. Home d’acció com és, els temes porten darrera les seves respectives propostes.
Un exemple. En Joan Botellà es jubilarà el curs que ve, i és possible que opti a un emeritatge. Tenint en compte que l’edat mitjana del professorat consolidat a la UAB és de 57 anys, durant els propers anys tindrem un nombre important de PDI molt preparat que deixarà la Facultat. I d’aquí sorgeix la primera proposta: com aprofitar a aquestes persones? Una possibilitat fora organitzar conferències per a l’alumnat de primer curs, en les que es puguin aprofitar les xarxes de contacte d’aquest professorat construïdes al llarg dels anys, i que les conferències se centressin en autors i autores acadèmiques de pes però contemporanis, i en la seva obra. Em sembla una idea molt pertinent pel reforç dels primers cursos. En Botella reflexiona sobre com ha desaparegut a la facultat l’hàbit de portar conferenciants (em recorda les conferències d’en Ribó o d’en Monedero, o les d’aquells primers anys de la facultat). Les retallades econòmiques han influït, però també els canvis en l’aproximació de l’estudiantat al coneixement i en la gestió del temps.
Aquest cafè és també una oportunitat per a resseguir la trajectòria acadèmica i vital de la persona invitada. I això també ho fem ara. En Botella és fill del barri de Sants, just a la frontera amb l’Hospitalet, que la seva família va deixar per a instal·lar-se al Barri Gòtic, on viu actualment. Se sent, doncs, molt barceloní i preocupat i patidor de la “plaga turística” (“que visc malament”), especialment quan veu desaparèixer una a una les cinc llibreries que hi havia als carrers del voltant. Va estudiar als  Jesuïtes de Casp, en temps de litúrgia tradicional i misses en llatí. I s’apresta a declarar el seu ateisme, però també la influència d’aquesta educació en el seu recorregut posterior. Quan va arribar el moment de decidir què estudiar, va optar pel Dret, si bé no tenia una vocació especial. El seu pare exercia el dret generalista a un petit despatx d’un advocat, però no sembla que això fos determinant. Una vegada a la Universitat de Barcelona, em destaca el fet que una part dels seus companys d’estudi es van dedicar a la direcció cinematogràfica. També va coincidir amb qui ha estat professor d’aquesta casa, en Jeroni Sureda (en aquells moments la Facultat era l’única de Dret en tota Catalunya i Balears). Era una altra època, inclús pel dret. Corria l’any 1968 i tot es movia. Dos anys abans havia tingut lloc la famosa Caputxinada, la tancada estudiantil als Jesuïtes de Sarrià. En aquella època, em recorda, totes les persones pertanyents al Sindicat Democràtic d’Estudiants portaven corbata, dos anys més tard ja no se’n veia ni una. Van ser anys agitats, i mesos i mesos sense classe. Quan estava acabant la carrera es va crear la UAB, i professorat de la UB es va traslladar a Bellaterra per muntar-la. Un d’ells era en Francesc de Carreras, llavors professor de Dret Constitucional, que el va convidar a participar a un seminari de formació, amb lectures de clàssics del pensament i la teoria jurídics. Aleshores encara seguia “tan desorientat com en començar”. En un context de forta politització, les matèries polítiques destacaven com especialment interessants. Recorda que l’abril del 1975 va aparèixer a la Facultat una bandera de 20 metres del Vietcong, o com quan va morir Franco es va trobar amb un altre professor i van valorar la possibilitat d’ocupar el rectorat i treure el rector, però es va avançar la policia, que va tancar la Universitat. Era natural per llavors conèixer molta gent d’altres Facultats. Es va decidir crear una Universitat de departaments i no de Facultats. La Sociologia es trobava entre Lletres i Economia, i rememora figures com en Juan Francisco Marsal, en Joan Estruch, en Juli Busquets, o l’Armando de Miguel que ensenyaven en aquestes facultats.
El professor Isidre Molas va liderar el procés de creació de la Facultat, des del seu interès pels processos electorals i els partits polítics. Em cita també els noms dels professors Jesús M. Rodés, que s’interessava més pels aspectes internacionals; d’en Josep M. Vallés; o d’en Manuel Gerpe. Es va signar llavors un Conveni amb el Consolat de França, i ell va poder realitzar una estada d’un any a l’Institut d’Estudis Polítics de París (conegut com Sciences Po). “Vaig marxar confús i jurídic, i vaig tornar no sé si més orientat però sí amb un state of mind de Ciència Política”. Es va dedicar a llegir molt en un procés de formació que qualifica de lent. El 1977 ja era professor ajudant, després va ser encarregat de curs i finalment professor titular. Era un temps de creació de noves institucions i de renovació dels càrrecs públics, i molts professors van optar per aquesta via: Heribert Barrera, Narcís Serra, en Molas... Ell va escollir l’acadèmia. “No em veia gaire en l’espai institucional”. Va quedar poca gent per fer la feina. Des del 1982 recorda que va estar molt temps amb responsabilitats de gestió. “No tries, la vida et tria a tu”, em diu. No puc deixar de pensar que és una frase que no s’adiu molt amb el professor Botella. Algunes d’aquestes responsabilitats les qualifica de “poc simpàtiques”. Va ser Vicedegà de professorat a la Facultat de Ciències de la Comunicació (”vaig sobreviure”); després va passar a ser Vicerector de professorat i, com que el degà de Comunicació va plegar, va haver d’ocupar-se en funcions durant 1 any. En aquells moments calia aprovar els estatuts a cada centre, el que comportava que no estigués clar el marc normatiu. La Facultat de Comunicació va ser la primera d’Espanya en tenir un reglament adaptat al nou marc legislatiu, i la UAB va ser també la primera universitat amb estatuts homologats.
La reivindicació d’una Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia ja existia. Calia un decret del govern central i s’havia de “conèixer a algú” per aconseguir-ho. La tardor de 1985 va sortir finalment el decret. La UAB va ser la primera després de la Universidad Complutense de Madrid (UCM) i la primera del nou govern de la Generalitat. En el darrer moment es va produir un cert estira i arronsa amb el govern central per veure qui pagava. El resultat va ser una clàusula en la que s’indicava “sin que suponga aumento del gasto público”. Amb el PSOE al govern, José Maria Maravall, sociòleg, era ministre d’Educació, i Emilio Lamo de Espinosa, també sociòleg, era Director d’Universitats i el cap de gabinet de Felipe González era Pérez Rubalcaba, que havia estat líder del moviment de professors no numeraris. Tot això va facilitar els contactes. Quan es van traspassar competències a la Generalitat les universitats van ser incloses en el paquet. Llavors es necessitaven tècnics formats en governació de processos polítics i socials. En aquells moments hi havia una visió i consciència de llarg abast. En Jordi Pujol va venir a la Facultat en la seva posada en marxa, i en Pasqual Maragall hi va donar una conferència. En Joan Botella creu que aquesta visió de la responsabilitat externa s’ha perdut una mica. La creació de la Facultat el va agafar al Vicerectorat. Quan va finalitzar en el càrrec el 1990, en Josep Maria Vallès es va convertir en rector.
I m’explica, irònic, com “van aprofitar” que estava fora d’Espanya i que no hi havia correu electrònic per proposar-lo per degà. Era un moment d’optimisme, de canvis. Espanya acabava d’entrar a la Comunitat Europea, es rebien fons estructurals que van ajudar a ampliar el campus, i es va formar una plantilla nombrosa amb un bon nivell i es va contractar personal tècnic qualificat. El 1986 encara funcionaven les separacions entre els diferents àmbits intel·lectuals, i els estudis eren només de segon cicle. La carrera servia sobre tot de reorientació i especialització. El món es va fer més rígid i conservador, amb més importància del valor del títol i del col·legi professional. En Joan Botella es va encarregar de la transició al pla d’estudis complet, que va començar a funcionar durant el curs 1992-1993. El seu primer deganat (optimisme econòmic, social i polític simbolitzat pels Jocs Olímpics de Barcelona) contrasta, doncs, amb el seu segon mandat com a degà el 2011 (que va renovar 3 anys més tard), en un moment de forta crisi econòmica i totes les dificultats psicològiques i humanes que comporta. Recorda especialment les entrevistes amb famílies que no podien pagar la segona part de la matrícula. Va ser llavors quan el Rectorat va crear les beques finestreta per situacions sobrevingudes. El 2011 l’oferta de títols era la mateixa que anys enrere, i el Pla Bolonya només es justificava amb recursos per fer la transformació docent. Però no van arribar. Tot el procés va deixar problemes sense instruments per solucionar-los. Calia repensar l’oferta de títols, ja que els oferts estaven pensats per a un marc organitzatiu i social que ara és diferent. La gent acabarà els graus i poc després voldran fer Màsters; la formació inicial que no té perquè marcar el recorregut posterior. S’han d’inventar combinacions de grau més atractives, més interfacultatives. D’aquí van sorgir noves propostes de Grau: Gènere, History, Politics and Economy. S’havia d’innovar i sortir de la carcundia de l’estructuració clàssica.
Passem llavors a un altre tema vinculat amb la seva activitat: els col·legis professionals. En Joan Botella va formar part de la Junta Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya (CPCPS), que just acaba de canviar el seu nom, des del 1990 i en va ser degà del 1999 al 2005. Encara es pensa en clau de titulacions, em diu, però les ocupacions són canviants i apareixeran més i tindrem per exemple geògrafs que analitzin xarxes socials, i això és un desafiament per a nosaltres. Els col·legis gràcies a la Unió Europea han deixat de ser una institució burocràtica amb excessiu poder. Enrera va quedar l’etapa a l’Ilustre Colegio de doctores y licenciados en Ciencia y Política y Sociología amb seu a Madrid, que tenia “una mica desemparats els llicenciats” a la resta de l’Estat Espanyol. El 1990 es va muntar un de propi a Catalunya, quan ja hi havia una promoció de llicenciades. L’objectiu era facilitar la inserció professional i completar la formació. No es va voler una institució de filiació obligatòria per a exercir la professió, com ho és en altres casos, i per això ha estat més modest. Malgrat tot la seva borsa de treball és molt àmplia i útil, i s’ha dedicat més a col·locar titulats que a controls burocràtics, la qual cosa és d’agrair. El salt més important el va donar l’any 2000, quan va començar a rebre titulats d’altres universitats, si bé els de la UAB segueixen sent els més nombrosos. Tot just el Col·legi acaba de celebrar el seu 30è aniversari. Un dels reptes futurs serà com tractar el fet que el món professional està començant a crear la seva formació pròpia. Això requereix més interacció de la universitat amb el seu entorn, una qüestió sobre la qual no deixa d’insistir.
Una altra faceta de l’activitat d’en Joan Botella ha estat el seu pas pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) on va ser conseller del 2000 al 2006, període que va incloure la seva elecció com a president de l'Associació d'Autoritats Audiovisuals Europees el 2005. Ell havia treballat sobre la formació d’actituds i el paper dels mitjans de comunicació. El Consell volia ser un organisme de regulació independent (no vinculat al sector professional) del sistema audiovisual català per a garantir uns mitjans públics i de qualitat. El debat polític i social entorn a la independència dels mitjans ja era llavors molt intens. Es va proposar un paquet de reformes del sector audiovisual, que en la seva major part no ha estat aplicat. La supervisió no havia de ser ni judicial, ni lenta, ni burocràtica. Cada membre del Consell era proposat per 3 grups parlamentaris diferents. Això succeïa en el context d’una Espanya que és l’únic estat de la UE que no te un òrgan de regulació independent. El CAC volia contribuir a aquesta normalització. I durant els seus primers anys de vida va gaudir de certa autoritat i espai. El 2010 la Generalitat va reduir un 40% el seu pressupost i les seves funcions va ser retallades, convertint-se en un receptacle de polítics jubilats dels diferents partits.
I no hem d’oblidar la seva militància a Federalistes d’Esquerres, sorgida el 2012 en ple escenari convuls català. En Joan Botella creu que el ciutadà que no fa política és idiota, com deien els grecs. I com hem vist, s’ha dedicat durant molt de temps a aspectes de fort component polític. Ja havia estat al PSUC fa molts anys i militant de base a Iniciativa per Catalunya Verds.
Ho hem de deixar aquí. Aquest cafè no dóna per a profunditzar en tota aquesta trajectòria professional, dilatada, diversa i molt completa. I això que ha estat un cafè força llarg. Però sí per parlar d’algunes aficions. Una mica només, perquè aquestes són també molt diverses. Lector de novel·la negra (si bé “els suecs les fan dolentes”); aficionat al Rock and roll sorollós (tipus heavy), a la música minimalista d’Erik Satie, al flamenco, i a la música canalla que es trobava als cassettes de carretera (estil Los Chunguitos), i també a Estopa, o Rosalia; devot del cinema clàssic (“ara el cinema s’ha convertit en infantil i de còmic”); encuriosit per les llengües estrangeres (“no m’agrada anar a llocs on no entengui el que diuen”)...
Com a colofó, un toc optimista. Em diu que és d’una generació que va viure amb enorme optimisme la transformació del país, i que arriba a la jubilació substituïda per generacions que ho són menys. Europa no es el que havíem cregut, i les Espanyes són més contencioses. Però aposta per l’optimisme. Si no hi ha optimisme no es pot avançar, hi ha un camí per a la resolució dels problemes. I cal certa dosi d’irrealisme. Em recorda que les coses que existeixen van començar com un deliri de persones voluntarioses.
Quan redacto aquest cafè me n’adono de les moltes coses que no hem tractat. Però em dic satisfeta que tindrem segur moltes altres ocasions per seguir-ne parlant. Tot un luxe.

Laura Feliu
Degana