El cafè amb la degana: Francesc Muñoz Pradas

23/04/2019

Durant molts anys va ser per a mi “l’home del passadís”. El seu despatx es troba al fons del corredor del primer pis i el meu just a l’inici, i per això l’he vist en infinitat d’ocasions fer aquest recorregut, apropant-se amb pas calm i decidit, denotant certa determinació tranquil·la, sempre especialment cortès mentre passa per davant meu mentre tanco la porta.

Després vàrem coincidir a la Junta de Facultat en diversos períodes, on ell intervenia generalment preocupat per qüestions vinculades amb la qualitat de l’ensenyament. No ha estat fins molts anys més tard, amb motiu de la sol·licitud d’un projecte d’innovació docent impulsat juntament amb el vicedegà Agustí Bosch, que hem tingut oportunitat de parlar breument. Poc més. I ara, la conversa amb en Francesc Muñoz en el marc d’aquests cafès quinzenals em convenç personalment de l’adequat de la iniciativa, no tant perquè em quedo sorpresa de coses que m’explica, i del temps que he passat sense saber-les, sinó de què aquesta crònica pugui ser una finestra per a què més gent les conegui.

Corria l’any 1987 quan en Francesc Muñoz va arribar a la Facultat i va ocupar una plaça  d’ajudant. És per tant un gran coneixedor de la Facultat, i així es manifesta en el primer contacte. Va ser Secretari de la Facultat durant el deganat dirigit per la Judith Astelarra a començament dels noranta, i l’inici del mandat d’en Joaquim Molins, on s’ocupava d’organitzar la vida institucional amb xerrades, actes, o el contacte amb l’alumnat. Entre les seves atribucions va estar ocupar-se del primer canvi del reglament de la Facultat –entre parèntesi: s’ha de ser valent!–, una tasca que li va ocupar dos anys. Ja sabeu de què va això: assemblees, representació dels diferents col·lectius, quòrums, aprovació del pressupost... Al seu entendre, el resultat va ser bo en relació a l’anterior sistema que considera que era ingovernable. També ha estat de forma quasi permanent membre de la Junta de Facultat. Les decisions preses en els diferents canvis de plans d’estudis van fer que passés de tenir tota la docència concentrada a la Facultat, es lamenta, a haver de repartir-se donant classes a d’altres centres de la UAB.

Tot just entrar al despatx del deganat es queda mirant una reproducció del cartell commemoratiu dels 25 anys de la Facultat i pregunta si és l’original. Ens ho mirem. No ho sembla. I iniciem la seva recerca, que ens porta finalment a una altra sala. A peu de quadre m’explica la història del cartell, les diferents interpretacions de les gallines de colors que picotegen al terra, i la trajectòria original del seu autor, el pintor Robert Llimós. L’entrevista doncs s’inicia amb la recerca d’un document gràfic i amb un relat apassionant. Una mostra del que vindrà després.

En Francesc Muñoz havia simultaniejat l’estudi de dues llicenciatures en Ciències Econòmiques, i en Geografia i Historia a la Universitat de Barcelona. En aquells moments no hi havia tradició d’estudis de demografia aquí, el professor d’història econòmica Jordi Nadal s’interessava per alguns aspectes vinculats, i l’opció recorrent era anar a París. Però ell volia canviar d’espai cultural. L‘any 1985 La professora de Geografia Humana i aleshores directora del recentment creat Centre d’Estudis Demogràfics,  Anna Cabré li va proposar llavors anar al CELADE (Centre Llatinoamericà i Caribeny de Demografia), amb seu a Xile amb finançament de la Generalitat, per a realitzar un programa de formació per a experts en anàlisi demogràfica durant dos anys. Aquest centre data dels anys cinquanta, quan l’ECOSOC va acordar crear, en el que per llavors en deien regions subdesenvolupades, centres per a l'estudi dels problemes de població i per a la preparació de personal especialitzat en anàlisi demogràfica.

D’aquí van sorgir els centre de Bombai, El Cairo, i aquest que ens ocupa a Santiago de Xile. El 1967 aquest Centre va passar a ser finançat pel PNUD i des de mitjans dels anys setanta es va integrar al sistema de la CEPAL (Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib), que és tal i com en Francesc Muñoz el va trobar. La dictadura d’Augusto Pinochet estava en els seus moments finals, però encara molt viva. Tal i com reflexiona en Francesc Muñoz, “jo ja havia passat 18 anys amb una altra dictadura”. L’entorn de la CEPAL era llavors “una illa en mig del desert”, i déu-n’hi-do do el que va veure i viure des d’aquest observatori privilegiat. No tenim temps per a què s’esplaï sobre aquest període tant apassionant: en Ricardo Lagos a la ràdio, la preparació del plebiscit nacional del 1988 per a decidir si el dictador continuava o no al poder (referèndum que com sabeu, Pinochet va perdre)...

La CEPAL, responsable de promoure el desenvolupament econòmic i social de la regió, tenia i té una vessant tècnica i altra de política. Es tractava d’un trampolí important per a fer carrera política posteriorment. I va ser també una Escola de pensament –de l’Estructuralisme, com expliquem a Relacions Internacionals–, amb figures com l'economista argentí Raúl Prebisch. La institució va haver d’entomar posteriorment la severa crisi del deute a Amèrica Llatina i l’entrada amb força a la regió dels principis neoliberals. Era també un moment d’incipient canvi tecnològic. Tant a Espanya com a Xile resultava pràcticament impossible trobar un ordinador a les universitats, a la CEPAL en canvi hi havia un megaordinador IBM que ocupava una sala gran del Centre i els primers PCs personals. La Biblioteca era també extraordinària, en un període en el que els investigadors s’havien de desplaçar seguint el rastre dels documents. Al seu entendre, va aprendre molt més en aquesta etapa del que després va poder utilitzar.

En tornar a Bellaterra va coincidir amb la inauguració de la nova Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia. Un període de pocs mitjans (encara no s’havia construït la nova espina de la Facultat per a ampliar el racó d’edifici que ocupem), molta feina amb un contracte provisional, i una vida acadèmica força activa. La tesi doctoral forçosament va trigar. El tema: Creixement demogràfic, mortalitat i nupcialitat al Penedès (segles XVII al XIX). La novetat va ser l’aplicació, no sense controvèrsia, d’una metodologia que s’havia fet servir per estudiar el continent africà. L’anàlisi estadística –o més aviat, l’arqueologia estadística com diu ell– li ha apassionat des de llavors. El treball en aquesta direcció l’ha desenvolupat en el si del Grup de recerca del Departament d’Economia i Història Econòmica centrat en analitzar la relació entre desenvolupament econòmic, alimentació i salut. En aquest context, en Francesc Muñoz s’encarrega de realitzar la reconstrucció estadística. Quan la conservació documental és molt pobre cal enginy, i per què no analitzar les xifres sobre les estatures dels infants, per exemple? Algunes escoles municipals varen conservar alguns registres, d’altres no. La investigació és com un puzle incomplet que va prenent forma, i exigeix la recerca de documentació històrica quasi numèrica en els llocs més insospitats. “Des del punt de vista històric, la informació és poca però existeix, i els historiadors no la fan servir”. Es tracta doncs, d’una banda de trobar les fonts adequades, i després buscar alternatives a la metodologia que s’ha aplicat fins llavors. És a dir, penso, cal algú que les sàpiga veure. Així doncs, un altre tema que també trobo apassionant, el treball amb fonts primàries i la consulta d’arxius.

Finalitzem el cafè comentant ràpidament l’evolució del nostre centre, que tant de prop ha viscut: l’ampliació de l’oferta educativa, la necessitat de sobreviure en un món més competitiu, l'increment de la informació a l’abast de tothom, i també l’augment dels costos econòmics i reputacionals. Al seu entendre caldria una racionalització de l’oferta per poder preparar professionals que puguin sobreviure en un món cada vegada més complex. Existeixen dèficits de formació i el sistema té entre les seves febleses la seva gran heterogeneïtat. Podríem continuar la conversa, però hi ha algú a fora esperant des de fa una estona i haig d’interrompre aquest cafè que se m’ha fet curt.