El Café amb la Degana: Charo

18/06/2019

La Charo es la Maria Rosario Martín Cruz, però segurament pocs la coneixereu pels noms i cognoms que apareixen al registre civil. La Charo és tota una institució a la nostra Facultat, on ha contribuït al seu bon funcionament al llarg d’anys i anys (29 anys, ni més ni menys) amb el seu treball quotidià, sempre amb bona disposició i des de la discreció. Des de l’època del que per llavors anomenàvem “la Consergeria”, fins l’actual Suport Logístic i Punt d'Informació (SLIPI), l’evolució del nom de la cosa és tot un símbol del recorregut que ha portat també a la transformació de les funcions i tasques que realitza.

Maria Rosario és cordovesa de naixement i des dels 8 anys sabadellenca d’adopció, si bé ha deixat la ciutat per a instal·lar-se amb la família (marit i 2 filles) a una altra població del Vallès Oriental, en una ubicació molt pràctica per a arribar sense gaire demora a la UAB. La seva entrada a treballar a la UAB es va produir l’any 1984, aconsellada per una coneguda que l’avisà de què havien unes places vacants. Per llavors treballava a Correus, però la Universitat semblava oferir millors condicions laborals i perspectives de futur. El seu primer destí va ser la Biblioteca de Dret, que després es fusionaria amb la d’Economia (on estava per llavors el fons de Polítiques). Hi va treballar com a auxiliar de serveis, foradant les fitxes dels documents amb màquines especials, que després col·locaven en les llargues fileres de fitxers de fusta, fent fotocòpies pels usuaris, i de tant en tant tocava anar a la Consergeria de la Facultat de Dret a donar suport.

Va ser l’any 1990 quan la varen destinar a la nostra Facultat. Per llavors la Consergeria es trobava en l’actual aula 7, i l’edifici estava en ple procés de remodelació. A l’ala B1 hi havia estat Traducció, i abans la Gestió Econòmica (GA) es trobava on estan avui els seminaris (durant molts anys ha hagut una porta amb la finestreta tapada amb fusta que era atenció al públic). Hi havia una Sala de reunions on es canviaven cada setmana les revistes, amb un televisor, un microones i després una pica, i una màquina de cafè de vending petita, si bé el PAS anava normalment a un menjador d’Econòmiques. En aquell any 1990 el cap del servei era l’Antonio Borrallo, que després arribaria a ser el porter major del Rectorat, i hi treballava també la Begoña Vázquez. La Begoña se'n va anar poc després a Galícia per motius familiars i va arribar el Miguel, ara a la Biblioteca de Comunicació. Amb el pas del temps es va ampliar el personal i han acabat sent 5 persones a l’SLIPI, 3 pel matí i 2 per la tarda, sota la dinàmic direcció de la Rosa Sáez.

Pels que sou joves o arribats fa poc, les dimensions humanes de la Facultat eren més petites que les actuals. Les reserves d'aula es feien manualment, i també la dels 2 únics retroprojectors que posseïa la Facultat i que s’havien de dur d’aula en aula per a què la professora projectés les seves transparències. I en acabar la jornada tocava desfer el camí cap a Consergeria. És a dir, el 2 retroprojectors cobejats i disputats eren una de les joies de la corona de la facultat. Els ordinadors només havien arribat, i en poc número, a Gestió Acadèmica (GA) i als Departaments. Poc després va baixar un a la planta -1 reaprofitat de la GA. Tota una revolució.

En aquells primers anys hi havia moltes conferències, especialment durant els migdies del dimecres, que s’havien reservat per a activitats d’aquests tipus, i l’alumnat acudia sens falta. Recorda que va venir el fill de Che Guevara, l’Almunia, en Borrell, en Solana, i en Solé Tura. O la vegada que el públic que esperava a en Julio Anguita no hi cabia a la Sala d’Actes i es va traslladar la conferència a l'auditori de Lletres, amb corredisses escales amunt de l’edifici B en un ambient certament caòtic. També les eleccions eren esdeveniments que generaven moltes activitats... I la presència de candidats i candidates solien generar fortes reaccions entre el públic segons les filies i fòbies d’uns i altres. La Charo creu que llavors el conflicte estudiantil era més fort, amb la crema de contenidors, la desaparició de mobiliari, l’ocupació breu de la GA, o les cridòries en algun acte esquitxat de pintura. Les anècdotes són incomptables, com l’alumne que es va dur un llit inflable amb dosser en una de les dormides a la Facultat!

Quan arribava el nou curs, Consergeria s’ocupava de la distribució de les carpetes i el material als nous alumnes, i havien de cobrar-ne l'import. Per la Charo, ocupar-se de la qüestió monetària era una de les tasques més incòmodes. En canvi, entre les preferides ha estat sempre la feina relacionada amb l’atenció al públic des de la finestreta, especialment de l’alumnat que s’acosta durant el canvi de classe: lliuraments dels treballs, consulta dels despatxos del professorat, i moltes altres coses. Això ha estat sempre el millor per la Charo. Amb els anys, el tracte amb les estudiants és potser més impersonal perquè la Facultat ha crescut, però els alumnes no han canviat, i sempre s’acaba establint un contacte més directe amb alguns d’ells. I clar, són molts anys, i no és gens estrany trobar-se’ls al cim dels Pics d'Europa o als llocs més inversemblants ben allunyats de les nostres aules. També amb el PDI hi ha una bona relació, i el professorat entra i surt de l’SLIPI i de vegades es formen petits grupets dins de l’oficina que volen fer reserves d’aula, buscar claus o agafar el correu de la bústia. Un tràfec que ja no es donarà de la mateixa manera amb la sortida d’aquests bústies a l’exterior. I aquí descobreixo una de les aficions de la Charo: el col·leccionisme de segells usats, al que han contribuït el personal de la GA i algunes professores que coneixen el seu passatemps, i també aquest correu que encara segueix arribant a la Facultat.  
Més enllà dels dominis de l’SLIPI, la Charo va ser membre de la Junta de Facultat, i també li ha tocat estar a la Junta electoral. Unes experiències que permeten de conèixer aspectes que normalment no es veuen. En aquest punt em recorda la feina important i difícil que fan les treballadores del servei de neteja, o les del ja no existent servei de reprografia que es trobava a l’entrada de l’edifici per la Llosa.

Finalitza la conversa amb dues frases contundents: “Polítiques és per a mi ‘la Facultat’. Mai no he tingut necessitat de marxar fora”. Per molts de nosaltres la Charo és també “la Consergeria”. I per molts anys.