El cafè amb la degana: Antonio Martín Artiles

10/02/2020

L’Antonio Martín arriba puntual a la cita, tocat amb una gorra. És un dia fred però al deganat fa calor, potser massa. Després de servir el te, iniciem com sempre la xerrada sobre la trajectòria recorreguda fins arribar aquí, a aquesta Facultat. I el recorregut és llarg, i es podria dir que també atlètic. Perquè s’inicià el 1973 quan va abandonar Las Palmas, a les Canàries, i va arribar a la residència Joaquim Blume d’Esplugues per a continuar amb la preparació esportiva de pentatló. Sí, ho heu llegit bé, pentatló, aquest esport olímpic tan dificultós i complet que inclou cinc disciplines diferents: esgrima, natació, equitació, cursa (cross) i tir. I sí, es tracta d’una història de superació, d’aquelles que tan agraden a Hollywood, on la persona acaba excel·lint en un camp (el pentatló!) per a superar una dificultat (en aquest cas una bronquitis aguda va aconsellar la pràctica de la natació). La cosa no va acabar a les Olimpíades, per tant queda descartat l’èxit hollywoodià, però sí que va apropar l’Antonio Martín a Catalunya, i d’aquí l’interès pel guió d’aquesta Facultat. Les seves primeres passes a la natació varen coincidir amb l’estada a Las Palmas d’un esportista canari que havia d’anar, ell sí, a les Olimpíades, però a qui un accident de cotxe li ho havia impedit, i va retornar a les Canàries per a preparar a un grup de nadadors, entre els quals es trobava l’Antonio Martín i 5 atletes més. D’aquesta llarga experiència (s’hi va dedicar amb una certa intensitat fins els 29 anys) en va extreure l’autodisciplina, la pràctica de fixar-se objectius i el treball sistemàtic. Només cal recordar el que suposava aixecar-se a les 5 del matí per anar a córrer! Després ell mateix va acabar preparant a d’altres nois al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat.
Ara que sabem com va arribar físicament aquí, cal esbrinar què el va dur acadèmicament a la Sociologia. I ens hem de remuntar uns quants anys enrere i amb el ja extint curs de COU (que era el curs d’orientació universitària equivalent al darrer curs actual del batxillerat) i amb els encara més extints, sortosament, cursos de Formació de l’Esperit Nacional. L’Antonio Martín havia entrat a un institut a Cornellà i, recordem que era l’any 1973, i l’alumnat d’aquella assignatura va decidir fer vaga d’assistència i no cursar-la. El professor, que era falangista, puntualitza l’Antonio, naturalment va suspendre a tothom. I els costos van ser importants, perquè en no acabar els estudis aquelles noies i aquells nois no podien accedir a la universitat. Va ser per aquest motiu que ell i alguns dels seus companys es van matricular el 1974 a l’ICESB (l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona), un dels pocs lloc on es podia estudiar matèries de Sociologia en aquells moment. Posteriorment l’accés a la universitat el va poder realitzar a la Universitat de Barcelona (UB) través de la llicenciatura en Història, especialitat d’Antropologia.
Aquests estudis els va compaginar des d’un bon començament amb l’activitat sindical a la Unió Sindical Obrera (USO), en un inici com a tècnic, i després impartint cursos de formació per tota Espanya. Posteriorment aquesta tasca es va ampliar al sindicat Comissions Obreres (CCOO). Aquesta relació amb el món sindical la considera molt agraïda, pel contacte directe amb l’acció col·lectiva, amb un tipus de formació molt pràctic i dinàmic. Per les seves classes van passar algunes de les persones que ocuparen posteriorment càrrecs de rellevància als sindicats. De fet, em recorda que al departament de Sociologia ha hagut una important tradició de col·laboració amb el món sindical per part de professorat com en Fausto Miguélez, la Teresa Torns, o la Pilar Carrasquer.
Des d’un bon començament es va veure atret per la Sociologia, el món de treball i la docència. La seva primera feina més fixa va ser al Centre d’Estudis Socials del carrer Riereta de Barcelona. I en aquesta línia va decidir fer el Doctorat en Sociologia a la UAB, en la que fou la primera promoció del programa el curs 1988-1989. Aquesta presència a la Facultat va coincidir amb la baixa laboral d’una professora al campus de Sabadell de la facultat d’Economia i Empresa, i allà es va iniciar la seva carrera docent a la UAB. Era l’any 1990. La tesi la va llegir poc després, l’any 1992: Flexibilidad, relaciones laborales y acción sindical en la empresa (estudio comparado de casos: empresa-red y empresa ciclo continuo), dirigida pel professor Fausto Miguélez. Amb la reforma laboral del 1984 s’havia iniciat un procés de flexibilització del mercat treball, que en aquell moment es va presentar com a conjuntural però que s’ha quedat com a característica estructural del mercat de treball. La seva anàlisi sobre aquest procés va obtenir el Primer Premi d’investigació atorgat pel Ministeri de Treball el 1993.
Una vegada amb la tesi sota el braç, la carrera universitària va ser ràpida. L’octubre del 1992 ja va aconseguir una plaça de titular, en un moment d’expansió de la Facultat i dels estudis, especialment amb la posada en marxa de relacions Laborals a la Facultat de Dret de la UAB. I posteriorment la Càtedra. Com ja hem vist, pel seu perfil, l’Antonio Martin ha ensenyat a diferents centres del campus: la nostra Facultat, la d’Econòmiques i Empresarials (en els seus 2 campus), i la de Dret. Una experiència plural i de llarg recorregut, que li atorga perspectiva per a valorar els canvis des d’aquells primers anys noranta. Per a l’Antonio Martín resulta evident que s’ha transformat la forma d’aprendre de l’estudiant, que ha vist disminuir la seva capacitat de lectura i d’interpretació d’aquesta, el que és alarmant. “Amb les noves tecnologies el jovent ja no utilitza la mà per a escriure, i això podria estar relacionat amb el desenvolupament de la memòria i cert tipus d’intel·ligència”, em diu. Les noves generacions estan ja acostumades a flaixos informatius, amb una cultura twittera que perd la capacitat narrativa, i per tant d’interpretació. Això comporta un risc evident també per la política, per l’excessiva simplificació missatge. Les coses complexes s’han d’explicar de forma complexa. I això és comú a totes les Facultats. A les seves classes i amb els companys i companyes del Departament intenten reproduir el necessari procés de maduració a través de 2 vies: les discussions en petits grups, amb la verbalització dels principals aspectes de la lectura; i amb l’aplicació pràctica del que s’ha llegit, és a dir, la sortida al món real del carrer. En aquesta línia, a l’assignatura de Sociologia del Treball ja fa uns anys que han introduït una pregunta d’examen que l’alumnat ja coneix des del primer dia i que articula tot el curs (per exemple: la relació entre les institucions i el mercat de treball) i que es pot respondre a través de diferents enfocs teòrics, i també d’aplicació. Aquesta pregunta-eix la discuteixen a classe, en grups, fan exposicions orals al respecte, i a l’examen final han de desenvolupar-la en forma d’assaig. I en l’aspecte més pràctic, l’estudiantat ha d’anar a una empresa i aplicar una conceptualització teòrica basada en el panòptic, i centrada en el control del treball, aplicant la teoria de Michel Foucault i les teories neomarxistes del control o del newmanagement. I tot això ho fan a partir de l’observació i les entrevistes. De tota aquesta experiència docent, n’ha après molt. Al seu entendre, ensenyar ajuda a entendre la teoria i a buscar l’exemplificació adient. I per la seva banda la recerca ajuda a aplicar la teoria a les classes. Tots aquests elements estan íntimament relacionats. La transferència de coneixement als actors socials és cabdal. I al grup de recerca del que forma part, el QUIT (Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball), això ho tenen molt clar.
Una altra dimensió del seu treball a la Universitat que ha estat rellevant a estat la gestió. Un conjunt de tasques que, em diu, són sobre tot font de maldecaps, però que ajuden a madurar, a entendre la complexitat de les transformacions i del canvi social. La gestió fa entenedora la complexitat del món universitari, com s’organitza el coneixement, i dóna un toc de realisme necessari en l’avaluació de la institució. Ell ha fet tots els papers de l’auca: coordinador de la titulació de Sociologia, Director del Departament de Sociologia (2005-2008), vicedegà d’Ordenació Acadèmica a la FCPS, i des del 1997 coordinador del Màster en Política Social, Treball i Benestar. Donada la seva experiència, aprofito per a comentar amb ell el sempitern debat sobre quin ha de ser el pes relatiu dels departaments i dels centres a la Universitat, i es decanta per mantenir els departaments com a instrument de flexibilització del treball, tant amb l’enviament de professorat a d’altres facultats, com de la versatilitat del propi programa docent. Considera que els departaments constitueixen una organització molt moderna, i que l'ordenació de la universitat en base exclusivament a les Facultats comportaria més rigidesa. El contrapoder i els equilibris són sempre importants, i la docència a partir de les Facultats no sembla el millor model. Em recorda que el propi departament de Sociologia dóna docència a Educació, Humanitats, Medicina, o Ciències Ambientals i aquesta pluralitat i especialització seria molt difícil de mantenir sense els departaments.
Per últim comentem sobre el nomenament del sociòleg català Manuel Castells com a Ministre d’Universitats (haig d’aprofitar la conversa amb un sociòleg per a obtenir informació de primera mà). Però la conversa acaba derivant cap als models universitaris. Per a l’Antonio Martín, el model americà no es el seu, d’elit i tropa, i prefereix l’alemany, mes interactiu entre educació i recerca, amb un recorregut progressiu en la carrera del professorat (l’habilitació), i un programa potent de transferència de coneixement, amb implicació dels sectors socials. Investigació i docència es troben especialment articulats. És un model que obliga a finalitzar la recerca amb la discussió amb els actors socials implicats. Coincideixo amb ell.
L’Antonio es jubila ja el setembre que ve, i té planejat demanar una plaça de professor emèrit. Esperem que sigui així, i continuï desenvolupant la seva vocació d’una forma tan rica i equilibrada com fins ara.