El cafè amb la degana: Ana Mar Fernández Pasarín

14/05/2019

Ens trobem finalment amb l’Ana Mar després d’un primer intent fallit. Reflexiono sobre el fet que en moltes altres ocasions podríem haver tingut l’oportunitat d’intercanviar idees i opinions tranquil·lament, però no ha estat així. Hem tingut tracte moltes vegades, sempre molt breument, sempre per aquest o aquell tema puntual, segurament després d’alguna tasca que ens ha mantingut a ambdues ocupades, cadascuna pel seu cantó, i abans d’iniciar alguna altra que ens torna a allunyar per camins diferents. Suposo que aquesta és una situació no gens inèdita en una Facultat on convivim moltes persones i amb estructures en les que prima la lògica departamental. En aquests darrers mesos les tasques al deganat m’han confirmat que l’Ana Mar és una professora que pensa en clau de Facultat (va ser vicedegana d’Afers Econòmics del 2009 al 2015) i m’han permès multiplicar aquests contactes breus: enviament al Butlletí d’informacions sobre la Càtedra Jean Monnet en Polítiques Europees (EUPOL), organització d’activitats com una simulació del Parlament Europeu amb estudiants de l’assignatura Institucions i Política de la Unió Europea, o consultes d’urgència sobre algun problema puntual que em mostra el seu bon criteri i mentalitat oberta. I avui per fi podem dedicar més estona de l’habitual per a comentar tranquil·lament experiències al voltant d’una tassa de te.

Hi ha tres temes que dominen la conversa amb l’Ana Mar: el primer està relacionat amb els seus orígens francòfons i les oportunitats per a algú que ve de fora del medi universitari català; el segon, el valor de les relacions humanes i el companyerisme; el tercer, la importància de la contribució a la docència i a la Facultat. Tots tres temes apareixen clars però barrejats en aquest agradable intercanvi.

L’Ana Mar va néixer a Brussel·les d’una família gallega procedent de Lugo i no va ser fins els 23 anys que arribà a la UAB a cursar el doctorat. El seu primer idioma d'estudis és doncs el francès i això ha marcat de forma important la seva trajectòria professional. I a la Facultat va trobar llavors un ambient eminentment francòfon, ja en extinció, amb professorat estretament vinculat amb la francofonia (amb el que sovint ha conversat en francès): en Gabriel Colomé, també nascut a Brussel·les; en Joan Botella; en Jesús M. Rodés, entre d’altres.

Una vegada finalitzats els estudis en Ciències Polítiques amb menció Relacions Internacionals a la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB) va treballar un any com assistent a un màster en Política Internacional pensat per a preparar als futurs diplomàtics i funcionariat europeus. El seu supervisor li va recomanar que fes un doctorat. Les opcions eren dues: l’Autònoma de Madrid o l’Autònoma de Barcelona. I la resposta li va venir d’aquesta segona (la persona que s’ocupava de la gestió administrativa, la Isabel Aledo, la va trucar a casa per comunicar-l’hi-ho, eren altres temps...).

La seva vinguda a Barcelona tenia molts incerteses: no coneixia ningú, no tenia beca, venia d’un entorn cultural i acadèmic molt diferent. Quan va arribar a la facultat les primeres notícies van ser decebedores: el doctorat començava més tard de l’esperat (quasi un més després), i només hi havia classes una vegada per setmana. Va ser llavors quan va decidir trucar vàries portes a la facultat, literalment, a la recerca d’una ocupació que li permetés sufragar els estudis. Se’n recorda bé de la rebuda a totes elles, i especialment a una en particular: la del professor Francesc Morata. Aquest la va acollir

amb generositat i va ser ell qui la va animar a demanar una beca FPU en el marc d’un projecte de recerca sobre la Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea. Com en aquella època era difícil tenir accés a un ordinador, en Morata li va deixar utilitzar el despatx per les gestions necessàries. Es nota la seva estima per aquest professor, lamentablement avui ja desaparegut.

A la seva tesina de llicenciatura ja havia comparat Galícia i el nord de Portugal (es pot trobar publicada per l’ICPS). Quant a la tesina de Màster, va tractar sobre el principi de subsidiarietat i la crisi del sistema d'estats europeus, i va rebre el premi ICPS a la millor de la seva categoria el 2000. Per a completar aquest cicle iniciàtic, la seva tesi dirigida pel professor Morata la va dedicar a l’estudi de la presidència del Consell de la UE (La Presidencia del Consejo de la Unión Europea desde la perspectiva del institucionalismo histórico). Recorda que aquell any 2005 va ser la primera tesi amb menció europea del Departament.

Fins llavors havia passat per gran nombre de categories professionals: becària FPU, associada A45, A46, professora ajudant I(i algun numero que no recorda)... Quan es va convocar una plaça de lector al Departament de Ciència Política i Dret Públic no la va guanyar. Va ser un moment difícil aquell 2007. Recorda al director del departament de llavors, el professor Joaquim Molins, quan li va indicar que havia de seguir la seva trajectòria fora (sense possibilitat de tornar). Marxava 10 anys després d’arribar a la nostra Facultat.

Però dels fracassos de vegades en surten oportunitats. Obligada a buscar una alternativa, va obtenir una beca postdoctoral de la FECyT al Centre d'Estudis Europeus de Sciences Po a París. Com ella afirma: “Se’m va obrir un altre món”. S’inicia llavors la col·laboració amb Renaud Dehousse, actualment Director de l'Institut Universitari Europeu de Florència. Aquest professor havia creat un observatori de les institucions europees, i concretament de les institucions de segon nivell que a primera vista semblaven poc atractives, però que li van acabar interessant molt. Després va anar a Alemanya, a Manheim, on es va integrar al projecte europeu CONNEX sobre governança en una Europa multinivell.

Quan ja quasi havia oblidat el seu passat uabià, l’atzar la va tornar a reconduir cap a la nostra universitat. El 2008 es trobava a les Joint Sessions de l’ECPR a Rennes quan per casualitat al restaurant va coincidir de nou amb el professor Molins. Aquest amb pocs preàmbuls li va etzibar: “Ana Mar traurem una plaça de lector, et vols presentar?”. I ella sense rumiar-ho gaire li va dir que sí. Van concórrer 5 persones i va guanyar el concurs. Amb els progressos del seu CV durant aquest període a l’estranger, aconseguir la resta de categories va ser més senzill: contractada doctora, i després titular (la darrera plaça abans de què es tanqués per un bon temps aquesta via per la crisi, era l’any 2010). L’Ana Mar reflexiona que venint de fora, i sense contactes, qui li va donar oportunitats va ser l'estat: en forma de beques, amb les acreditacions...

Un llarg cicle, com per molts altres, fins aconseguir una plaça estable. I mentrestant la Universitat ha anat canviat. Han vingut moltes jubilacions, ara hi ha més dones (en un Departament que abans era eminentment masculí), més anglès, una dinàmica més competitiva, o una més gran priorització de la recerca per davant de la docència.

La Càtedra Jean Monnet que li va ser concedida el 2018 per 3 anys està dirigida precisament a difondre el coneixement de la UE a les aules. Es tracta de l’única Càtedra

que no és ad personam (junt amb l’Ana Mar col·laboren la Núria Font, l’Andrea Noferini, i en Francesco Camonita com a assistent). I el seu primum essere, com diu l’Ana Mar, és la docència. El contracte estableix que s’ha d’impartir un mínim de 90 hores a la UAB, i 30 h. fora. A demés de tot tipus d’activitats divulgatives. I en el poc temps que porta activa, ja n’han organitzat un munt: activitats per a alumnat de secundària, conferències amb el Centre de Documentació Europea (CDE), moocs i altre material docent, treball amb ajuntaments, i un llarg etcètera.

Per finalitzar li pregunto com veu Europa, ara que s’acosten les eleccions europees i es respira un ambient de certa crisi política. Em contesta que el que ella sap és el que no és Europa, i que ha viscut en un país que va patir les conseqüències de les dues guerres mundials. Creu que l’Europa a la carta no és bona, que hi ha situacions preocupants, i que la desafecció i la manca d’interès han guanyat terreny. I per això és tan important millorar el coneixement sobre la UE, per a millorar el projecte europeu.

Laura Feliu, degana