El cafè amb la Degana

22/03/2021

Rafael Grasa i Hernàndez, cafè amb la degana

Quedem a bell jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès. És cap de setmana, però el Butlletí ha de sortir imperiosament abans de dimarts, i l’agenda aquesta setmana ha estat endiablada. No ha hagut manera de quedar abans. Fa fred. I la cervesa no ajuda. Amb en Rafael ens coneixem des del setembre del 1988, quan va entrar a donar classes a una Facultat que per llavors només impartia segon cicle, i per tant, la conversa que segueix té més de repassar plegats esdeveniments que ja conec que de descoberta de nous fets. Però no existeix un relat igual a un altre, i ara algunes de les coses que m’explica, potser pel fet de contar-les totes seguides, adquireixen un nou aire.

En Rafael ens va donar la primera part de l’assignatura Institucions i Dret Comunitari, a més de Política exterior espanyola, als estudiants que havíem optat per l’itinerari de Relacions Internacionals. Recorda alguns noms d’aquella promoció que s’han fet coneguts: en Carles Riera, o en Jordi Sánchez, o que van acabar donant classes a la Facultat: en Jeroni Sureda (ara jubilat), en Jordi Argelaguet (ara director del CEO), o jo mateixa. Aquesta docència es va acabar ampliant a la Facultat de Ciències de la Comunicació quan el professor Jesús Maria Rodés va ser nomenat el 1989 director de l’Escola de Policia, en el marc del desplegament del nou cos dels Mossos d’Esquadra. Va haver de demanar llavors més temps per acabar la tesi. En aquells moments la subàrea era molt petita i estava dirigida per la professora Esther Barbé. La Facultat també tenia unes mides molt modestes, i ens coneixíem tots. A l’any següent va tornar la professora Caterina García, que ara dona classes a la UPF, de la seva estada Predoctoral al Canadà. Un petit nucli de PDI que va ser essencial per la presència a les universitats de les Relacions Internacionals.

Li pregunto com és que va decidir deixar la Filosofia, la seva formació inicial a la Universitat de Barcelona, per les Relacions Internacionals. La seva resposta ens porta per un llarg recorregut, plegat d’interessos varis, persones de molts àmbits, i alguns atzars. En Rafael em comenta que ell estava interessat per temes de lògica i lingüística generativa, tal i com els plantejava llavors el professor nord-americà Noam Chomsky. En el canvi de dècada dels seixanta als setanta va assistir a uns seminaris que organitzava en Gabriel Ferrater a Sant Cugat, als que seguien tertúlies al bar del Monestir. Tot això poc abans del suïcidi del lingüista i poeta. En aquesta època va conèixer al professor Josep Mari Brucart, que ja llavors donava classes a la UAB. Però finalment la seva tesina sobre semàntica de base chomskiana la va dirigir l’Emilio Lledó. La va presentar el febrer del 1976 i va obtenir el premi extraordinari. “Vaig mostrar que alguns elements no funcionaven i vaig proposar un enfocament matemàtic”. Però si una figura va marcar aquesta part de l’itinerari acadèmic d’en Rafael és la figura del filòsof Manuel (“Manolo”) Sacristan, a qui es refereix com “el meu mentor”. Va ser ell qui va dirigir la seva tesi, en el marc dels estudis de pragmàtica lògica que estava impulsant. Mentre la realitzava, treballava a diferents centres d’estudis de secundària. Primer va ser l’Escola Proa a Sants els anys 1982-1983, i després de superar oposicions, a instituts de Mataró i Badalona.

Aquest recorregut acadèmic i professional el compaginava amb un activisme emmarcat en la militància al PSUC, i que es va fer més intens durant la campanya demanant el no al referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN del març del 1986. La crisi dels euromíssils va ser una altra de les qüestions mobilitzadores, quan l'anunci del desplegament de nous míssils d'abast intermedi (Cruise i Pershing) en alguns països de l’Aliança Atlàntica el 1979 va ser contestada amb àmplies protestes del moviment antinuclear i pacifista durant els anys següents. El 1985 van prendre contacte amb l’European Nuclear Desarmament (END), i es va traduir el manifest d’E. P. Thompson “Protesta i sobreviu”, que va tenir un paper important en la campanya pel desarmament nuclear. En el marc del moviment per a la pau van dur dos cops a Barcelona a aquest historiador i militant pacifista, de qui va traduir part de la seva obra, com també la de’n Gunnar Myrdal. Recorda com una fita l’organització el 1984 d’unes jornades sobre el perill nuclear. De forma paral·lela es produïen altres debats. Al Centre d’estudis del Treball en Sacristan plantejava el dilema del perquè 2 grans líders com Lenin i Gandhi havien fracassat en els seus objectius (en el primer cas la revolució només s’havia vinculat a la URSS, en el segon no s’havia pogut evitar la partició de l’Índia). Es va debatre llavors sobre l’excessiva permissivitat de l’esquerra respecte a la violència (al voltant de la frase d’arrels hegelianes: “la violència és la partera de la història”). El comitè antinuclear de Catalunya va convidar llavors a Wolfgang Harich de la RDA, que havia publicat anys enrere El comunisme sense creixement: Babeuf i el club de Roma, on mostrava com a l’igual que passava a Occident, als països de l’Est també s’esquilmaven recursos, i es pensava que la naturalesa no tenia límits. Es plantejava doncs la necessitat de l’ecologisme. Tot això ho combinava amb tasques publicístiques, com el treball a les revistes Mientras Tanto i Materiales. Aquestes publicacions dirigides per en Sacristan abordaven qüestions relacionades amb els moviments socials i l’acció col·lectiva, o els canvis que havia de fer el marxisme. Aquí va entrar en contacte amb professorat de sociologia de la UAB, com en Louis Lemkov o la Teresa Torns. Aquests temes omplien el dia a dia d’en Rafael Grasa. Va parlar amb en Sacristan sobre aquests interès per la política internacional que s’estava convertint en més i més central. “Això ja no m’ho crec ni jo”, li va dir en Rafael a en Manolo, referint-se al projecte de carrera acadèmica dins la lingüística.

Llavors, el professor de la Universitat de Barcelona, en Pere Vilanova, el va recomanar per donar algunes classes a l’Instituto Universitario General Gutiérrez Mellado Mellado de Madrid. I ja el 1986 havia tingut les primeres converses amb la professora Esther Barbé, amb qui havia coincidit en diverses ocasions, per donar classes a la facultat, que es van acabar confirmant el 1988, com ja he dit. La tesi finalment la va poder acabar el 1990, i a l’any següent ja va guanyar les oposicions de professor titular. En aquella Facultat petita i en ple creixement va ocupar de seguida diversos càrrecs: coordinador del grau de Ciència Política; vicedegà d’ordenació Acadèmica durant el deganat d’en Joan Botella (que va implicar exercir de degà en funcions quan va marxar d’estada acadèmica a París), i de nou amb la degana Judith Astellarra. En aquest marc va tenir un protagonisme important en el disseny del primer pla d’estudis de llicenciatura de la facultat, el 1992. Ha estat a demés membre del claustre durant molts anys. Durant el rectorat d’en Ramon Pasqual van crear amb l’Esther Barbé el Centre d’estudis sobre la pau i el desarmament, que va dirigir ella durant anys, inspirat per en Felix Martí, director per llavors del Centre UNESCO de Catalunya. Posteriorment va coordinar el grau en Ciència Política. Durant el rectorat d’en Carles Solà li van encarregar l’elaboració del Pla d’anàlisi i diagnòstic institucional (PADI) de la UAB, per a la confecció del qual va tenir força autonomia, i que va servir per detectar algunes disfuncions. Va ser llavors quan en Lluís Ferrer li va demanar que formés part de la seva candidatura a rector, com a Secretari General i vicerector de Relacions Institucionals. A banda, va coordinar la tasca de creació del Master universitari de Relacions Internacionals, Seguretat i desenvolupament (MURISD), que em recorda, va trobar en un primer moment algunes resistències dins de la Facultat i fora de la UAB. En el camp del medi ambient, va representar amb en Joan Subirats a la Facultat en el disseny dels estudis de Ciències ambientals. Paro d’escriure a l’ordinador. Quan li fas una pregunta a en Rafael sobre algun aspecte de la seva trajectòria, no hi ha una resposta curta. Hi ha tantes coses per explicar!

Seguim i entrem en altres camps del coneixement aplicat. “Quasi tota la meva activitat externa a la universitat, però molt vinculada amb ella, ha estat en els camps de la promoció de la pau, la resolució conflictes, la mediació internacional, la solidaritat amb el tercer mon i el desenvolupament”, em diu. A partir del moviment pacifista va establir contacte amb moviments cristians, malgrat ser ateu i agnòstic, em precisa. Va conèixer figures com en Joan Gomis, en Fèlix Martí, l’Arcadi Oliveres, o l’Alfons Banda. El 1994 van tenir lloc les acampades per a reclamar la destinació del 0,7% del PIB a l’ajut al desenvolupament. Alumnat i professorat (com en Salvador Martí o en Ricard Gomà) arribaven al matí a la Facultat i comentaven com havia anat la jornada abans de començar les classes. En Joan Gomis va plegar el 1996 com a president de la Federació catalana d’associacions pel desenvolupament, en un context en el que hi havia certa desconfiança entre les associacions vinculades al PSUC i al PSC i les cristianes. Havien augmentat els recursos per la cooperació, doncs les institucions públiques (ajuntaments, universitats, o col·legis professionals) començaven a dedicar-hi aquest percentatge. En Rafael era membre en aquells moments d’una ONG que ajudava a formar professorat a Centramèrica, i li van proposar la presidència de la Federació pels seus contactes amb ambdós sectors. Ho va ser del 1996 al 2000. En el seu mandat va introduir un nou codi deontològic, va intentar posar ordre en les subvencions que donava la Generalitat, insistint en la necessitat de criteris clars, etc. I quan per exemple el director de cooperació el cridava per explicar-li que el president Pujol volia que es subvencionés l’activitat d’unes monges a l’Àfrica, en Rafael li havia de dir que això no es fes amb el pressupost de l’AOD o trobaria la seva oposició.

No va continuar a la Federació. “Quan es fa una tasca de responsabilitat, després s’ha de desaparèixer. El pitjor que es pot fer és fer de Felipe González”, em diu. Va seguir dos anys més a la Junta sota la direcció de la Gabriela Serra. Després ha continuat el treball extern vinculat amb tasques de cooperació i desenvolupament. Ha estat membre del Consell català de cooperació, del Consell espanyol de cooperació, ha fet d’expert en diferents processos... Posteriorment em reconeix que li van sorgir molts dubtes sobre l’AOD com a via pel desenvolupament. I va redirigir la seva activitat cap a la construcció de pau i la resolució conflictes.

En el marc de la UAB, va ser durant el rectorat d’en Solà i amb en Louis Lemkov com a vicerector de Relacions Internacionals quan va impulsar amb en Sean Golden el Centre d’estudis internacionals. El CEI aglutinà el Centre d’estudis japonesos i el Centre d’estudis xinesos dirigit per en Golden (i una línia sobre món àrab i musulmà en la que vam participar el professor Izquierdo i jo mateixa). Gràcies a la bona sintonia amb en Federico Mayor Zaragoza va estar activa una càtedra de Nacions unides finançada per Generalitat. En aquest període en Rafael va desenvolupar una forta activitat sobretot a Amèrica Llatina: Amèrica Central en el marc dels processos de pau a El Salvador i Guatemala; o va ser assessor de la Comissió Nacional d’Intermediació (CONAI) que es va ocupar del conflicte a Chiapas (Mèxic). Això va facilitar la proposta de Samuel Ruiz com a Honoris Causa de la UAB, presentada conjuntament amb la Facultat d’Educació. Recordem les jornades que es van organitzar a la UAB amb persones negociadores dels diferents conflictes de la regió. Va ser un èxit de participació, si bé la delegació mexicana ja va mostrar les seves reticències, i poc després en Samuel Ruiz va renunciar a la Comissió. També en aquesta època l’Associació catalana de professionals per la cooperació –integrada per juristes vinculats al sector progressista del Col·legi d’advocats i per professorat universitari– va fer una tasca rellevant de formació de persones que després van ser claus en els seus països. I en Rafael va contribuir a organitzar algun màster en temes poc presents en els sistemes educatius respectius.

Un nou projecte que comentem va ser l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Aquest Institut havia estat previst per la Llei de Foment de la Pau, i va ser el Parlament de Catalunya l’encarregat de crear-lo. En Rafael va ser el seu primer president escollit per unanimitat. I ho va ser durant uns quants anys. “Implicava molta feina i no cobrar”. La tasca de llançament del projecte la va poder realitzar en part pel fet de disposar encara de sabàtics pendents del seu temps com a gestor a la UAB. Era l’època del tripartit, quan en Joan Saura dirigia la Conselleria d’interior. En Borja Paladini va rebre l’encàrrec d’analitzar els instituts d’aquest tipus al món. Una comissió d’experts molt plural el va dissenyar i en Rafael va poder aportar algunes de les idees que van ser cabdals en la conformació de la seva fisonomia final. L’ICIP es caracteritza per ser un organisme públic independent del Govern que ret comptes al Parlament, al Govern, i a la societat civil, i que treballa tant amb les administracions públiques, com amb el món acadèmic i la societat civil. El principi de subsidiarietat era important, així com mantenir certa independència (en general no signaven manifestos, si bé finançaven projectes que servien per a desenvolupar campanyes). Recordem l’important que han estat les beques predoctorals, dissenyades amb el professor Antoni Pigrau, que van servir per a què es llegissin 16 tesis sobre la temàtica. Aquí en Rafael em comenta la situació curiosa de què Catalunya malgrat haver estat pionera en tot el que té a veure amb aquests temes no ha creat uns estudis universitaris potents en aquest camp, a diferencia per exemple del País Basc amb EGOA. Li hagués agradat impulsar un màster interuniversitari a Catalunya de resolució conflictes i construcció pau. Però ara mateix ho veu difícil.

El treball sobre els conflictes internacionals l’ha dut darrerament sobretot a Colòmbia (i no entrem aquí en el seu treball durant la dècada dels noranta als Balcans, o posteriorment al Kazakhstan, o Costa d’Ivori). En aquest país l’ICIP es va concentrar en treballar envers 2 estructures elitistes contràries a cedir poder: els empresaris i els militars. (Amb la societat civil ja hi treballaven a través del moviment de víctimes). En Rafael posa èmfasi en les trobades realitzades gràcies a la Cambra de comerç amb els 30 principals empresaris colombians, en un context de confidencialitat. “Sempre acabava les entrevistes amb una pregunta: ¿Vostè quina creu que ha de ser la plusvàlua per a continuar tenint beneficis? La seva resposta em deixava sempre sorprès. Responien que entre el 45-60%, quan les escoles de negoci consideren que un 25% ja és exitós. Els hi deia que això és esclavisme, i que el que provocaria és un esclat social”. Per últim em comenta el conveni que signen amb l’Escola superior de guerra per a poder seguir formant als militars, més enllà de les nocions de dret humanitari que ja havien rebut. Una vegada va deixar l’ICIP el 2016, el seu treball a Colòmbia l’ha continuat amb l’Acadèmia Folke Bernadotte de Suècia en temes de reforma del sector de seguretat. “Aquest darrer any tota la formació l’he donat de forma virtual, tinc ganes de poder tornar a viatjar”. Tot un canvi forçat, per algú inquiet i actiu com en Rafael Grasa.

Moltes coses ens han quedat per explicar en el tinter, però aquesta crònica d’aquesta agradable trobada en la que en Rafael ha rememorat experiències apassionants, ha de finalitzar. Ens ha passat ja el temps sense adonar-nos!

Laura Feliu, degana