El cafè amb la Degana

17/02/2021

Rosa Maria Sáez, la Rosa, és la Cap de Suport Logístic i Punt d'Informació (SLIPI) de la Facultat. Fem el cafè a la maquina expenedora que es troba al passadís del primer pis, una de les moltes millores de l’espai del nostre centre a les que ha contribuït de forma molt activa. L’arribada de la Rosa a la Facultat va coincidir amb la d’un equip que tenia com a objectiu millorar el confort de l’edifici –en espera de la seva necessària renovació, un tema urgent posposat des de fa anys per manca de pressupost– i que es convertís en un veritable espai de trobada: que l’alumnat tingués la seva sala amb pica i microones; que PDI i PAS poguéssim dinar plegats; que el PDI tingués un espai on poder treballar quan les inclemències de l’hivern o els rigors de l’estiu fan impossible estar-s’hi en alguns despatxos... Aquests i altres projectes, i molts altres de propis, van comptar amb la professionalitat i l’impuls entusiasta de la Rosa Sáez. I això és visible estiguis on estiguis de la Facultat.

La cap de l’SLIPI va arribar a la UAB per casualitat, em diu. Procedent del poble d’Almansa, aquesta albaceteña va fixar la seva residència a Catalunya després del seu matrimoni. Arribada aquí, un veí que treballava a la UAB li va informar de què es convocaven places a concurs, però en un primer moment no ho va veure clar. No va ser fins el darrer dia en què la convocatòria estava oberta que va decidir presentar-se, convençuda pel seu entorn. Va passar la proba de català sense conèixer la llengua –ho atribueix al seu domini del francès– i va superar l’entrevista. Era el 1990 i el seu primer destí va ser el Rectorat per fer una substitució. Des de llavors, el seu recorregut professional la va dur a diversos serveis de la casa (Publicacions, l’SLIPI de la Facultat de Ciències de la Comunicació), però sobretot a la Facultat de Lletres. Efectivament, el 1994 va ser promoguda a adjunt del cap de l’SLIPI i va demanar el trasllat a aquesta Facultat en horaris de matí, per poder compaginar feina i la vida familiar amb els seus dos fills.

La Rosa Sáez s’hi va estar 26 anys a Lletres. I des que hi va entrar, la feina al Servei ha canviat molt. “Pràcticament el que fèiem era repartir paqueteria, correu, obrir i tancar portes, poc més”. Internet va transformar el treball a les facultats: van incorporar tasques relacionades amb la instal·lació dels ordinadors; l’ús dels aplicatius per les reserves d’espai; i un llarg etcètera que ha donat més entitat al suport logístic. És l’evolució de l’antiga “Consergeria” a l’SLIPI (un camí que també hauria de recórrer la “Secretaria de Deganat”, un nom poc adequat per la important tasca de gestió que es realitza). “Ara tenim una altra visió. Ara donem suport a la docència. Abans obríem les portes i preparàvem el retroprojector; ara expliquem com van les coses”. El treball a la Facultat de Lletres va ser una veritable escola d’aprenentatge. Una facultat (o facultats, perquè també es donava suport a Psicologia) amb 7.500 alumnes, 80 aules. 450 professors. Allà va aprendre a gestionar la complexitat, no només per la grandària, sinó també per l’activitat: congressos, rodatges, auditori... Tot això li va donar un bagatge important en l’organització d’esdeveniments. Em recorda quan van haver de condicionar ràpidament l’Auditori perquè en Julio Anguita, llavors president d’Izquierda Unida, va ser convidat a la FCPS i el nombrós públic que volia assistir no cabia a la nostra Sala d’Actes. Cal recordar que el conegut com “Auditori de Lletres” fa de funcions d’Auditori de la UAB, i per tant tenen lloc actes de moltes facultats. “He aprés molt de gent de fora que venia a muntar congressos: com valorar les necessitats, com tractar les mercaderies, fer la reserva dels aparcaments, gestionar la seguretat i evitar robatoris; tancar la circulació; el protocol amb les personalitats...”. Amb la crisi econòmica aquestes empreses especialitzades ja no es podien contractar, però des de l’SLIPI ja havien après molt i van passar a gestionar-ho. “M’agrada molt aquesta part, em diu la Rosa. I va ser una oportunitat per aprendre molt”.

Passats els anys, per tal de poder promocionar-se laboralment va demanar un primer trasllat a una plaça del rectorat, que no va reeixir, i després es va presentar al concurs per la direcció del l’SLIPI de la FCPS, que va guanyar. Era el maig del 2018. Li pregunto com es va plantejar el treball a la FCPS. “Els objectius meus han estat enfocats a les vostres necessitats”. Aborda a continuació la seva visió del treball d’aquest servei. I comença dient que sobretot volia canvis per a què la gent fos mes independent a l’hora de treballar, que tothom tingués les eines per resoldre qualsevol situació, amb directrius d’equip consensuades. Així doncs, durant aquest temps s’ha realitzat una valoració de com es treballa. “Quan algú falta per algun motiu, s’ha de poder donar resposta”. Un segon punt que em destaca és que s’ha de potenciar que l’equip pugui créixer a nivell professional i que les persones que l’integren se sentin capacitades per presentar-se a places i promocionar-se. S’ha de visualitzar la importància de la feina que fan, saber per què es fan les coses, que puguin aportar les seves idees. “Es treballa millor quan està tot consensuat”.

És evident que l’SLIPI s’ha transformat, i també ho ha fet el seu espai físic. Les bústies han sortit al l’exterior, s’ha guanyat espai del magatzem que abans estava infrautilitzat. “Teníem molta interrupció amb les bústies dins, era un continu de persones que entraven i sortien. És veritat que hem perdut la xerradeta, però hem guanyat en espai”. Ara es pot rebre gent al despatx de la cap (per exemple proveïdors, el cap d’arquitectura, etc.), quan abans s’havia de sortir quasi bé al passadís per tractar els temes.  Tothom està ara de assegut de cara a la finestra. “Estem més oberts al vestíbul, i això és més adequat perquè ens hem de donar a l’usuari”. Creu que amb el nou sistema de bústies tothom surt guanyant, ja que el professorat també s’havia d’esperar per recollir el correu si l’SLIPI estava tancat. Ara tothom té la seva cau corresponent.

A partir d’aquí, moltes altres coses s’han anat transformant poc a poc. Els canvis poden anar de la neteja de les llums, a pintar els marcs de les portes, a la jardineria. La seva llarga experiència a la UAB fa que conegui a molta gent amb qui té bon tracte, i això facilita les coses. Sap quan es pot demanar que els pintors es passin per la Facultat perquè els hi ha quedat un dia lliure entre centre i centre; que al magatzem de Lletres hi ha unes taules que ens poden servir per posar al passadís del soterrani per l’alumnat; que a la Biblioteca canviaran aviat les taules... Podríem dir que la Rosa és “una conseguidora”.

Com a servei de suport, l’SLIPI té una interlocució important amb molta gent: gestió acadèmica –especialment per temes vinculats amb la programació docent i els espais, o la matrícula a l’inici de curs – la Coordinadora d’Economia i Serveis de la Facultat, la Roser Nicolau, el deganat, l’Administració de Centre – per temes tan variats com les infraestructures i equipaments, les conferències i actes.... Es necessita una bona col·laboració. Recordem com entre totes vam fer una cadena per traslladar paquets de l’antic arxiu al nou, per evitar una despesa excessiva en un moment d’escassedat de recursos, o un memorable viatge en la furgoneta de la Núria a Ikea per comprar alguns mobles pels nous espais, quan vam aconseguir el difícil permís de Gerència de sortir-nos dels circuits tradicionals de compres que tant encareixen la gestió i malbaraten recursos públics.

Aquestes tasques, em diu, també es poden fer millor perquè la gent té més consciència de què s’han de cuidar els espais. Em posa l’exemple dels despatxos del professorat, que es van pintant i endreçant poc a poc (“vaig al·lucinar de com estaven els cables per terra, sense complir els protocols de seguretat, i tot ple de papers i exàmens antics”). D’aquesta manera s’ha donat a conèixer el sistema per desfer-se’n més còmodament dels documents, s’han repassat les instal·lacions...

Inevitablement acabem parlant de què ha suposat el confinament i les limitacions posteriors a causa de la COVID per unes tasques que tenen molt de presencial. “La pandèmia ha estat molt dura per tothom”. Li demano com s’han adaptat i em respon que hi ha molta feina que es pot fer teletreballant. “L’important és que la gent no es despengi, que continuem motivats per la tasca des de casa. Això és complicat, però ens ha unit com equip. “Hem vist que quan volem podem treballar en equip siguem on siguem”. La Rosa està satisfeta del bon ambient entre els personal del servei. “Hem fet pinya. Tenia por del confinament, i estic molt contenta amb l’equip, treballen molt i molt bé”. Un equip format per la Charo Martín Cruz, en Marc Peral Canalda, la Sara Llunell Canales, la Melania Fortes Zafra i l’Eva Moré Casals.

En aquests mesos han continuat amb la revisió dels processos que fa l’SLIPI (ja en porten 35). Es tracta de que tothom digui com fa una determinada tasca, s’analitza com ho fa cadascú i es busca la millor manera de fer-ho. Després es torna a passar el procés per veure si funciona, i s’acaba consensuant un procediment, que s’escriu. Els processos poden ser tant què es fa amb una mercaderia que arriba, com amb una clau que sol·licita una professora. “Sembla molt senzill, em diu, però cal fer el seguiment, que la clau estigui ben identificada, s’ha introduir la dada al programa, comprovar que ha estat retornada, reclamar-la si s’escau. Si tots no ho fem igual, no funciona. S’ha de resseguir tots els passos”. I en aquest punt la recordo fullejant els catàlegs per comprar el gran nou armari-clauer, o trobar-me al personal amb els antics feixos de claus comprovant si aquella clau podia obrir una porta.

Comentem també l’inici d’aquest curs 2020-2021, i les conseqüències d’uns miniPCs que no eren adequats per les connexions amb Teams, i que han obligat a canviar-los tots. “Va ser un inici de curs molt bèstia”. I jo afegeixo que l’SLIPI va tenir una implicació exemplar. Sort d’ells! El professorat s’ha hagut d’adaptar a la docència no presencial. Em recorda que tant el PDI com ells mateixos tenien un gran desconeixement del programa Teams. “No estàvem familiaritzats, i no havíem tingut un procés de formació”. Però la Rosa valora que el PDI en general ha estat receptiu, amb molta paciència. “Es notava que tothom remava en la mateixa direcció, que era conscient que tots estem en el mateix vaixell, cadascú amb el seu temperament...”, em diu amb un somriure. Millor no demanar detalls.

I la setmana que ve, el primer curs tornarà a les aules, i també el PDI que imparteix aquestes classes. Creu que les coses aniran millor. Només han passat uns mesos però hi ha coses de les que, em diu, ha canviat a percepció. Llavors la gent tenia molta por de tocar coses. Hi havia més desconeixement que ara, era més anguniós en cert sentit. A més el personal va haver de fer el paper de recordar que s’havia de portar mascareta, etc. “Ara tothom està més conscienciat”. I l’equip a les aules s’ha millorat.

Alguna cosa més a afegir? La Rosa m’afirma que hi ha diferència entre treballar i fer feina, que una s’ha de fer seu el treball. I la funció de l’SLIPI la te clara: continuarà i continuaran donant el millor suport possible per a que tothom treballi bé, especialment en l’àmbit docent. “Estem aquí per donar-vos suport”. I bé que ho fa, i ho fan, contribuir amb la seva tasca a què la nostra Facultat estigui, avui, millor que ahir.

Laura Feliu

Degana